28 feb. 2009

Cal triar.

A vegades escriure es com fer d'escultor: primer deixes que la pedra creixi, despres la retalles fins que en surt la forma.

So what?

Despres d'un retrobament impossible i una proposta d'evasio a la deseperada, la india guapissima li surt al slumdog millionaire amb una bofetada de pragmatisme: So what?. Ella es quedara amb una vida miserable i ell l'esperara a les cinc en punt a l'estacio, cada dia. Jo un cop vaig escriure una carta. Era força maca, pero no la vaig enviar perque em vaig respondre amb la mateixa pregunta. I mai m'he fet milionari. La vida es aixi: covarda, podriem dir.

Pero tot plegat, es tan facil l'amor i tan curt el misteri.

PS: M'he tornat a escoltar l'homonim del miles davis i no crec que vagi gens per aqui, no se, digo yo... es com mes de nen entremaliat aixecant les espatlles i donant-se la volta per continuar jugant. Entre la musica que porto a l'ipod, la que mes s'assembla a l'abisme que obre la pregunta en questio es la gymnopedie no.3, que es una canço de tardor amb una fulla que cau al final.

PS2: Es tan natural creuar-se amb la maribel al carrer carders acompanyada d'una japo i que em pregunti si la conec, no, crec que no, it's a pleasure anyway, nem a fer un te, t'apuntes, no, merci, faig tard al cine, ok, ja ens veiem, bye, bye. Som veins: ella viu al forat de la vergonya. A mes, la maribel es enfermera de l'helicopter groc del SEM (!). Pero ens vem coneixer molt lluny, compartint un esmorzar al barri d'asakusa i un breu trajecte de metro fins l'estacio central de tokio. Sempre somriu.

PS3: Definitivament m'estic fent gran: quan he ruixat els glaçons sabia positivament que al acabar-me el whisky aniria a dormir.




26 feb. 2009

No tener envidia.

Exactamente en tres meses cumplo ochenta años, sí, en Palafurgell, sí, sí, ... yo he nacido siempre en casa, sí. Seria absurdo si no fuera Josep Pla. Si Josep Pla no hubiera vivido en todos los lugares donde habia que vivir para entender su siglo (si has estado en grecia y manhattan tienes suficiente, no se, digo yo), si no hubiera acabado aborreciendo la revolucion. Dice que la literatura es ese instante -esa pausa- que queda entre un sustantivo y la busqueda de su adjetivo mas preciso. Lo demas es solo xerrameca.




Me compre otro billete de avion. Sí, es enfermizo.
Voy a llevarme el cuadern gris.

24 feb. 2009

Harto de dos

presoner del que vull estimo amb foc,
i destrueixo.
(Francesc Garriga)

Cuando las cosas no se comen recien cocinadas
se vuelven plastico de microondas.

Y ya ves, todo tan blanco y tan negro
que no es ni gris.

22 feb. 2009

Blup, que diria Ludmilla.

Res de tot aixo es necesari, per descomptat, podria perdre el temps de moltissimes altres maneres. Totes serien igualment efimeres. La setmana passada vora les 6 de la tarda vaig pensar molt fort que no hauria d'oblidar mai aquell moment, vaig apretar-me el front i tot, per enganxar bé el record. Ara em queda l'imperatiu, pero gens exactament el que no habia d'oblidar. Es un classic. Apuntar-ho tampoc ho conserva (ho ensucra, ho llefisca), no us pensessiu pas que ho faig per'xo. I soc conscient que no parlem de literatura (i que mes dona la literatura, de totes maneres), sino de notes olioses en tovallons electronics (ademes, cap d'elles estava fatidicament condemnada de naixement a tenir forma d'esponja, que diria en ferrater, es una manera com una altra d'airejar les idees). Tot plegat es nomes una bonissima excusa per jugar. Jugar amb tot allo que ens passa mentre estem ocupats en viure. I aixo a arrel d'aquest comentari apocaliptic que he sentit a algun lloc, que gmail accedeix al nostre correu (pots contar que n'ha de treure del meu), que facebook ens controla els amics (¿queda amb ells quan jo no hi soc?), que algu molt dolent guarda les nostres pitjors cares per publicar-les el dia de dema (aixo ho diu el company cabro que et va fer la foto, per desviar l'atencio). Que la gent ja no es guarda els sentiments, que els publica com si importessin a algu. A mi si que me la bufa, el que en fagin amb ells. L'intimitat, quan s'assembla a la vergonya, es una cadeneta cristiana que ens penjem al coll per recordar-nos que tenim por de dir el que pensem, inclus a nosaltres mateixos.



fotografia del carles barcena. publicada sense el seu permis, de fet.

Venint del fondo

supr

A la tecla que xucla les paraules
li demano, siusplau
siusplau

-xucla'm a mi.

(Silvie Rothkovic)




Et veig sobre formigo gris
mes enlla del vidre,
podria asseure'm al teu costat
explicar-te que ara mateix
soc tiet de gos
amo de blog
pasta de fum.
la teva imatge esta en un punt
exactament equidistant
entre el maxim interes
i l'indiferencia absoluta.
reposare el cap sobre les potes
aixecare la cella, potser.






La mascara del viernes trece em fa por
i les sabates d'aquest payo no eren de disfressa



21 feb. 2009

atisbito de pimienta heart frutilla del bosque

Que bé hi quedaries al meu costat, aquest mati, jugant als pronoms febles. La gespa es molt verda i l'arbre encara conserva totes les fulles: de sota fan el contorn del continent llunya on ens perdriem. Veuriem passar un estol de bicicletes taronges. Tu em treuries una foto sense delatar-te, jo pensaria el missatge que rebries hores despres. De cara al cel a la gespa, de tant en tant el vent te'm portaria dins; en un moment donat et tocaria el peu i t'assenyalaria un vers: em riuries sense trencar el silenci. Tornant a casa no ens agafariem de la ma, no caldria. Estariem suaument lligats per un apòstrof.


 




Heràclit

Reescric els post ja publicats, continuament

(soc un riu sense curs,
desbordant-se en cercles)



17 feb. 2009

Bikini, zumo de naranja y cafe solo, por favor.



Alguns records s'amaguen per salvar-se
de ser oblidats.

ompliu de nou les branques del llimoner
formigues!
sou pluja de memòria
com llàgrimes
que enfilen tronc amunt.


(Francesc Garriga
)





------------------------------------------------------------------


DOCTOR STOCKMANN, medico de un balneario, personaje de libro.
MONSIEUR WASSEF, egipcio de puntillosa habla francesa, vive en Paris.
YO, siempre en el metro volviendo de guardia.
YO, antes.

ACTO PRIMERO
La accion transcurre pronto por la mañana

Hay conceptos con entonacion propia, con marca de nacimiento. (es un fenomeno habitual en este contexto de resaca aseptica, como un reflejo podriamos decir). Es algo que ya vivi, pero que vuelve. De repente el Enemigo del Pueblo y de repente -imbrincandose sin distincion con la realidad que me rodea: el dedo gorrion de esa muchacha ojerosa picoteando un mensaje, el pestazo que hecha el tipo sentado a mi lado- proselitismo. Prosélytisme. Puede transcribirse pero no es asi, no es para nada asi. Es hace muchos años, para empezar. Y es, sobretodo, la voz arena mojada de Monsieur Wassef con trozo de queso en la mano y luz amarilla en la piel, en su comedor de madera, algo exaltado (los americanos acababan de bombardear la biblioteca de babilonia).

MONSIEUR WASSEF. Il y a deux choses que je déteste profondément, l'une est la lâcheté, l'autre le prosélytisme.

Mas o menos. Las palabras escritas son esqueletos sin curvas donde hincar el diente. Prosélytisme. Falta ademas el magnetismo que generan los conceptos cuando no se tienen muy claros. Con la ayuda del tiempo descubri lo que significaba; he acabado por estar de acuerdo con el. En algun momento cambiare de opinion, probablemente, pero proselitismo siempre tendra la erre rota y un deje amarillo.

ACTO SEGUNDO
La accion transcurre al borde de la siesta.

Pienso que quiza soy mucho menos mi actitud ante el discurso del Dr. Stockmann y mucho mas el hecho de que una sencilla palabra pueda llevarme a Paris. Y asi, rebote a rebote.


Soy entonces involuntariamente yo.



14 feb. 2009

I love ibuprofeno

La selva de mar es un param postnuclear des d'on agafo el cotxe que em porta a Girona, ciutat diumenge. La ressaca es com desprendre's del pes del temps; compartir-la a la vora del riu, un desbordament de calma. Al tornar, les paraules son aigua que se m'escola entre les mans, t'hi veus al fons del clotet i en un moment ja no hi seras. O com la barana que intenta escalar aquella criatura: te els dits massa curts i no pot aferrar-s'hi be. Quan la seva meticulosa exploracio de l'entorn el porta als meus peus em saluda rient i no se com agrair-li (sempre em ploren), aixi que remeno al fons de les butxaques per veure si hi trobo algun caramel amagat. Aleshores me n'adono que no he validat el bitllet pero no vull correr, no em vull aixecar, el nen podria espantar-se de veure'm tan gran. El revisor ho haura d'entendre. L'andana es comença a omplir de gent, un avi amb la mirada arrugada, una noia que pinta els apunts de massa colors. Jo tremolo de fred com espolsant-me la crosta de paraules que em fugen i rellisco banc envall, esperant el tren que arribara amb la seva calor d'hivern i la soneta que tan necessito.

(nota mental: amagar-se caramels a les butxaques)


Abans

La nit
tanca els colors
trenca l'engany dels fruits madurs
i ens deixa la son

i la promesa de nomes sentir-nos
de nomes ser
nomes.

13 feb. 2009

21:11

fa molt temps que soc la mateixa pregunta.
em conec tots els carrers i quan vull entrar a una botiga
l'estan tancant.

10 feb. 2009

L'efecte reina roja.

Rentar-se les dents. Sortir de la dutxa. No tenir res a dir. Fregar els plats mentre es calenta la cafetera. Una oreo de postres. Esperar a que s'encengui l'ordinador. Posar a carregar la bateria de la camera. Posar a carregar l'ipot. Posar a carregar el mobil. Enamorar-se d'algun poema. Desenamorar-se del tot. Buscar un bitllet d'avio. Encendre una altra cigarreta. Ja son les dotze. Passat dema guardia. Rentar-se les dents.

Son com els pals de la llum al costat de la via, sempre iguals.


6 feb. 2009

rearviewmirror

je suis comme le roi d'un pays pluvieux
(baudelaire)

Las palabras que gaste se han vuelto sordas y mudas
posturas impudicas de maniqui,
ya no me ponen.

MAMUT

L'amor sera estomacal o no sera
(Albert Forns)

En dies con avui (es la llum, principalment, i el temps per anar de llibres) prefereixo baixar per rambla catalunya encara que doni volta. Solc cantar movent el cap; deixo que la baixada em porti i em salvo a l'ultim moment agafant-me al pal del semafor amb una fuetada de parc d'atraccions (ara que tenen punxes a vegades escalar'ne un pam o dos); sovint xuto les coses toves que em trobo al cami. Hem pregunto sempre perque l'Hostal Neutral es diu Hostal Neutral. Conto (ja ho tinc coll avall) amb que un dia com avui alguna de les forces o cossos de l'estat em retindra per jugar a llençar les claus a l'aire o per mirar als nuvols mentres camino de tort.

Mai he tingut edat.


(a varsovia la policia em va interceptar dues vegades, la primera per ignorar el cartrell on deia que era obligatori pagar 5 centims al sortir del lavabo public, en polac, i el cabron se'm va quedar el passaport una bona estona; la segona per fer una fotografia a una estacio de trens amb molts molts trens, pretenien quedar-se la camara els molt porcs -era poc despres del 11-M; a dubrovnik va ser per intentar passar la nit mirant el mar; a barna per aseure'm a una vorera a menjar un dönner, per no portar llum a la bici abans de que fos obligatori portar llum a la bici; etcètera)



4 feb. 2009

Si ha muerto el mar, nosotros...

Que trista la gent quan parla en guions de lletra cos deu y fons blau, o marro, sempre lleig. Ens regalen pastes amb cafe per esmorzar, pero ja no soc un nen: ho noto en que ignoro una safata plena de crosanets per anar a buscar un bar on prendre'm un cafe que no sigui aigua bruta. No exit. Que trista la gent que no vibra quan parla, que no es creu el que diu. Ni que sigui per quinze minuts improrrogables mes preguntes. Obro els ulls arborant el cap i comprenc que jo mai he estat a Sri Lanka, que allo que perseguia no eren petjades d'elefant sino l'empremta d'una ma trencada. M'espanta. Nomes espero no haver cantat en somnis.





p.d.: m'encanta viure amb l'imma, entre altres coses, perque te un diccionari de sinonims en paper.

2 feb. 2009

la noche me confunde. y pasa de largo.

Yo he sido Homero; en breve, seré Nadie, como Ulises; en breve, seré todos: estare muerto.
"El inmortal", Jorge Luis Borges.


ayer no dormi, apenas, pero una cerveza, solo a mirar, lo prometo. el astrolabi es como el comedor del abuelo del català, y un cantautor que casi nunca encontraba el adjetivo exacto. era el cumpleaños de elena. (nombre de la mujer, si se me permite el comentario, por cuya belleza se pasaron diez años matandose en las playas de troya todos los heroes griegos, y luego, flipa, en la odisea la tratan ahi como la liaste parda escapandote con el troyano ese, pero no te preocupes y tu sigue con tu vida de reina, todos lo comprendemos... no se entiende nada ¿sera una diosa? ¿una semidiosa quiza?). el hombre de barba negra que murmura las canciones, ese con las gafas de hace muchisimos años, sí y gorro de marinero, es el nieto del català; esa forma tan pura de hacer patinar la neurona que inspita la nostra piccola famiglia. mientras me empapaba bajando por passeo de gracia algo completamente lucido en el nucleo del sueño cobijaba la secreta esperanza de que ramon siguiera despierto y me diera conversa. el mobil sonara a las 7:30, ya tiene la alarma activada. ahora la fatiga esta en el pecho, me duelen las manos.

¿porqué me resisto tanto a dejarme mecer?

1 feb. 2009

The Man Who Sold The World

La tempesta ha començat amb un petit nuvolet negre, que m'he ajupit a recollir. Aviat era grapar amb necesitat d'omplir-se'n les mans, emplenar-les de fang. Canviar-ho tot de lloc. M'he fet un fart de jugar a les cadires amb els mobles i els endolls, he tornat a saludar als objectes que habiten al fons dels calaixos. N'estava perdent el costum. He descobert un munt de cartes sense obrir, m'he arribat a fer una llista. Quan tot el que esperava d'aquesta tarde era jeure a llegir l'odisea. Potser un tros de torro, abans que ens cansem de veure'l. Ara el llit esta inclinat cap a la dreta, no se ben be perque, i em sento una mica submari. La maxima aventura del dia ha estat portar el plat de sopa al menjador. Amb les dues mans. Cremava.

jo volia fer un reggae

La dona que diu que m'estima
em tem
i em treu puces al sofa
enlloc de buscar-me els ulls per dir-me:
-Avui, durant uns segons,
t'he odiat per sempre.

La dona que dorm amb mi aquesta nit
no m'estima
i tampoc te interes pel que em passa pel cap.
Nomes compartim una cerca de peces inverses
que encaixen sense revelar res.

La dona que desitjo
no hi es
i no tronara perque encara no se
si vull que es quedi.