27 sept. 2009

una gran indolencia de pez

Es un sentimiento de cotidianidad desbocada, muy setembril. Los domingos recuperan su razon de ser y a veces -es apenas un segundo- me recuerdan que continuo siendo el mismo energumeno de siempre, solo que ahora la furia se ha hecho vieja y no se mueve. Las acelgas con patata, una mochila que preparar antes de ir a dormir. Un collar olvidado en la mesita de noche. Todo un engranaje de cosas sencillas al que soy incapaz de volver, como un dolor antiguo que oliera a colada recien tendida.

No me abraces, te pincharas: bajo el jersey solo hay raspa de pescado.

26 sept. 2009

duc un pijama a ratlles

Sempre son cap a l'hora de regar les plantes, just abans de que es faci de nit, aquells sons d'ultratomba que ultimament m'han tingut tan encuriosit -no es que hi hagi moltes mes novetats a la biblioteca. Son gemecs greus, pensats per a esser detectas de lluny: mes que sentir-los els noto pujant-me cames amunt. Els sorolls, segons he pogut acotar en alguna expedicio dirigida, venen just de radera del mur que separa el zoologic del carrer de l'universitat, l'unic de tot barcelona que te gespa enlloc de cotxes. Podria ser que l'animal estigues en zel, pero jo crec mes que son crits de desesperança. Un dia em vaig treure els taps i tot, em vaig parar a escoltar: no vaig poder decidir si tigre o elefant. Sembla que hagi de ser clar, que l'elefant hagi de fer un crit com de trompa i el tigre un crit com d'ullal, pero no, no ho es pas. Si ho penses, es facil d'imaginar-li al tigre una anima gutural, una força que emani del fons de la terra gola enlla. Va ser abans d'ahir, tornant de fer un cafe, que el vaig veure, quasi sense voler. El mur fa un parell o tres de metres i despres hi ha una reixa com la del pati del cole, aquella que amb prou feines resistia a la pilota. El tigre, suposo, feia allo que fan els tigres de corretejar desesperadament en cercles per la gabia i al passar se li va veure un moment el cap radera la reixa. Va ser nomes un segon, i com que porto una temporada donant a tothom pel sac amb el Hobbes, quant els ho explicava em prenien per Calvin. Avui l'he anat a buscar, m'he assegut alla davant i he esperat. I l'he tornat a veure, sense cap mena de dubte. De peus sobre una pedra; donava, de fet, l'impressio d'estar enfilat sobre el mur. Com a tot fossar, entre ell i jo hi havia les vies del tranvia. I la reixeta. M'ha mirat des de dalt, molt atentament. Ha estat aleshores que m'ha entrat por, fins aleshores no hi havia pensat en que pogues voler escapar-se. La por ha estat molt real, ara ja m'es igual que ningu em cregui.

11 sept. 2009

potser extraterrestre

La vida es aixi: carregat amb masses quilos de coneixement m'aventuro a la solana que em separa de la biblioteca i abans d'arribar, a l'alçada del passeig lluis companys, recordo (ho he anat recordant i oblidant varies vegades, avui) que es 11 de setembre i m'assalta la certesa de que sera un dels tres dies en que aquest pais s'atura. Malgrat tot m'hi apropo, ja no ve d'aqui. La porta de darrera no esta oberta. Uns metres mes endavant arribo a l'entrada principal, a l'aparcament hi ha un parell de bicicletes, una te la roda desinflada, l'altre encara no ha perdut la dignitat pero comença a anar de tort. Ningu a dins, el reixat tancat. Accepto l'evidencia i amb una mescla d'alleugerament i frustracio (ho penso, pero soc incapaç de decidir qué pesa mes) em dirigeixo cap a casa, a fer exactament el mateix que hagues fet a la biblioteca. Al passar per les finestres busco alguna senyal d'activitat humana, no se perque, pero m'aturo un moment ¿¿allo no son apunts?? Pero no, ben mirat sembla un diari doblegat, potser aquell que diu "marta esta habitada por extraterrestres".

Si tot continua essent tan da igual durant el temps suficient, potser aleshores...

la feina, ben feta.

- Posa-me'n dos de xocolata, dic mentre assenyalo molt vagament amb la ma.
- De crosants o de napolitanes?
- La veritat, porto una estona mirant-les... confiava en que decidissis per mi...
- Mira, aquests crosants que fem nosaltres son mes cruixents i tenen la xocolata fossa, mentre que les nostres napolitanes son mes tovetes pero no regalimen, tu mateix...
- Em quedo amb els que son dus per fora y tous per dins. Dos, si us plau. -I la dona que n'agafa un i l'envolica curosament- Dos, dos, si us plau.
- Ja t'he sentit, ja, pero es que si els poso junts s'aixafen.

8 sept. 2009

el MACBA buit, si us plau


x


Manifest Snob Suburba (versio beta)

1. No creiem gaire en res, pero ens reservem el dret de fer-ho si mola mes.
2. Si ho podria haver dit un polític probablement no valgui la pena. Esta be si et posa calent o et fa riure o plorar o por o aixi. En general (rule of thumb), quan mes dificil sigui d'expressar en paraules mes millor sera.
3. Calvin, dictador vitalici.
4. Etcetera (aquest es un punt generic).
5. La bici sense musica fa pal... pero sempre es millor que agafar el metro.
6. Cal saber de tot. De tot.
7. El multiculti amb colors bonics es guay, les ONGs son avorrides.
8. El MACBA buit, si us plau (aquest es un punt important).
9. Una festa mal il·luminada no es una festa.
10. Els accents son opcionals. El "lo" es pot usar.
11. Escriure K’s als mails i/o sms es una horterada.
12. Si una paraula mola mes en guiri no cal traduir-la.
13. Spotify rules, Mercadona rocks
14. La llista de la compra no cal.
15. La siesta, amb antena 3.
16. El Breton era imbecil.
17. No siguis gorron, fes-te un blog.
18. Un bar mola si te barra o sofas o un una foto de Miss Miami mirant a cuenca o gintonics amb pebre o si toquen/reciten en viu, o si hi fan bones braves. No es imprescindible que compleixi totes les condicions alhora. Normalment quan el traspassen a un xino perd l'encant, encara que es pot seguir fent servir. Es un tema dificil d'explicar, aquests dels bars.
19. Amb Inditex tiras que te vas, pero hi ha alternatives.
20. Trobar ulleres de sol que molin es impossible.
21. Paquis forever.
22. Gastar diners en cinema, llibres, discos, convidar a copes als amics, xampu pijo i uns pantalons que et facin un bon cul (o unes sabates que te l’aixequin) es sempre una inversio raonable.
23. El cinema en V.O., gracies.
24. Si utilitzes la Times New Roman no ets ningu, si utilitzes la Comic Sans tens mal gust.
25. La RAE es un museu de cera.
26. Nueva entrada

en fin.


Annex A: Aquesta es una versio beta de codi obert, ets lliure de modificar-la al teu gust. Fes-la correr, despres; tothom te dret a saber.

Annex B: Els autors d'aquest manifest no es responsabilitzen de les conseqüencies derivades del seu us.




"siempre le habian gustado las reuniones del Club,
porque en realidad eso no era en absoluto un club
y respondia asi a su mas alto concepto del genero"

(es del llibre, del que no cal citar)



5 sept. 2009

joc de nens

Afegida una dimensio temporal a les tres classiques dimensions espacials, sembla logic acceptar que n'hagi d'haver una cinquena, equivalent transversal a la longitudinalitat conceptual que hom confereix al temps. Aquesta cinquena dimensio, possem per cas, uniria entre si, com els diferents punts que formen una recta, diferents supraestructures espacials (la gracia de la corva que produeix un braç al despedir-se, la bella i momentanea mort d'un simultani aspirar d'ales) diferents supraestructures espacials, deia, repetides a llocs distants pero sempre en un mateix instant de l'eix temps. Despres es podria concebre un sise pla, perpendicular a aquests dos ultims. I seria natural, aleshores, concedir una relacio dinamica a aquestes noves creacions dimensionals: en naixeria aixi la setena. Graficament, la progressio adopta la forma d'una quimera entre esquelet de balena i escala de cargol que pujes cap a dins. El joc continua ad eternum, o fins que per fi ets el següent a la cua del super.

4 sept. 2009

La Terra, que gira.

Oh, benvolgut dia gris, no marxis, no ens deixis sense la tova cobertura dels teus nuvols de fum bò. Et buscavem protegint-nos els ulls del groc i suant, pollets a les cantonades perduts i febles... fa tant temps que t'esperem arribar! No ens ploris, però, tampoc cal.

2 sept. 2009

la domesticacio del mite

"De las grandes esperanzas nacen las grandes decepciones"
(Putin, sí, l'ex-KGB)


Va ser mentre m'ensabonava l'aixella que vaig comprendre que mai es adam qui arrenca la poma. No em pregunteu perque, el meu cervell funciona a deshora. Ara busco la serp i no la trobo, pero vindra soleta algun dia i em dira hola, sempre he esta aqui. El mes probable es que en aquell moment estigui fent alguna cosa innoble com arrencat-me els pels del nas o calentat una sopa de sobre. Les revelacions sempre apareixen aixi pero la llegenda ho amaga. Mentrestant em sap greu pels cincuanta anys de feminisme, pobrets. Ai, aixo no es pot dir.