29 nov. 2009

lupara (I)




Quan vaig arribar al bar no hi havia ningú i la cambrera es va oblidar de mi o em va donar una segona oportunitat, no ho sabré mai. Un cop acomodat al racó vaig reclamar el meu cafè, vaig obrir el llibre. Al principi del primer conte hi havia una frase maca, deia cariño de hombre simplemente, cariño paquete de cigarros lanzado a la mesa sin mas explicaciones que las ganas de fumar que se adivinan. Vaig pensar que te la llegiria si en aquell moment creuaves la porta però no eres tu, sinó una dona que es va asseure a la taula del costat tota rellotge impacient. Jo després havia de pujar a estudiar de nou, així que no tenia cap pressa. Durant el tercer conte, quan la gordaca lonza-pliegue-lonza-pliegue de la Mamá Antonia va començar a masturbar-se i una mica torbat vaig aixecar els ulls del llibre, un home amb la veu entretallada es disculpava pel retrad abans d'anunciar que s'havia trobat amb uns amics i que si no li importava que entressin. Aleshores em vaig adonar de que el bar estava ple de soroll i de birres de després del curro, i de que el cafè estaria fred: me'l vaig prendre d'un glop. Els amics van entrar, deixant a la dona ben lluny de l'home. El cuart conte començava així: Aquel lugar me parecia el fin del mundo y de alguna manera lo era, por lo menos para el tren, i després es preguntava pels pensaments de les gavines. Em van entrar ganes de parlar-te de tortugues marines i vaixells enfonsats, o d'arbres foradats que segueixen traient fulles. En algun revolt del parraf em vaig descarrilar, però, acceptant que no vindries. No va ser cap sobresalt, només la coagulacio d'una certesa: sabia que no ho faries des del segon abans de tocar-te els llavis. No hi havia ni tan sols decepció, ja era una fet llunyà i quasi no em feia vergonya. Després a casa estava neguitós i deia que era pel cafè de més.

28 nov. 2009

Ohne Title

Imaginat una cuina antiga, petita, amb una taula i una finestra que dóna al parc. És fosc, fa fred. Dins, la calefacció i la llum com de fusta. Sobre la taula hi ha un lliri, la tassa és molt vella, el cafè fumeja.

Berlin es això, per la tarda.

14 nov. 2009

A la terra, malgrat tot.

Jo baixava a per tabac, res més, el que passa és que després m'ha fet mandra pujar les escales i enlloc de girar a la dreta he girat a l'esquerra. És així com he acabat al carrer de sant pere mitjà, per casualitat, com totes les altres vegades. És un carrer petit aquest, estret, un carrer que no ve d'enlloc i porta on molts altres carrers porten, un carrer oblidat, com tot el que no comença ni acaba res. Ell s'ho sap i no crida, té les persianes baixades i fa olor a llegiu sense detergent. Hi ha una mesquita de planta baixa, hi ha la botiga on venen fetges i cors i testicles de corder. Sabia que em deixaria a la plaça de l'esglèsia de sant pere, podia haver imaginat que ho faria amb un angle nou, des del que el vitrall perfora la pedra com una sobtada resposta. Era aquella hora en que els fanals ja s'han ences i els carrers son mig liles i mig grocs. Dins hi havia ofici, hi entrava gent, un noi feia un gest amb la mà des de l'escala. Un arbre tenia les fulles molt baixes i he anat a provar: quasi les podia tocar amb el cap. Allà sota feia una olor com de quan menges carn a la brassa, però no l'olor de la brassa, ni l'olor de la carn, més aviat l'olor de quan surts del restaurant i estas tip i et comences a despedir. Després m'he perdut. He obtat pel recurs fàcil, m'he deixat portar fins un carrer principal i al arribar-hi he aixecat el cap, buscat a l'alex i la seva vermella estrelleta polar. Però no hi era, és clar, només he trobat a la lluna i era tant de paper que semblava voler-me dir:
- I que més dóna, on siguis.



8 nov. 2009

autumn leaves

ja és oficial: al super han crescut els torrons i a l'spotify sona un anunci sobre la festa de cap d'any. qualsevol dia d'aquests penjen les llums. fa fred.


pd: resulta que el keith jarret no només gemega. tinc proves! >click here<

5 nov. 2009

there is no such thing in life as no more.

-
Ahora mi gran pasion es la indiferencia.
(A. Gamoneda)


Cada cop que intento deixar de fumar me'n recordo del Jesús, l’operador del cine on vaig currar fa un parell de vides. Un tiu d’uns quaranta i tants que ens distreia el cafè amb apostes grotesques que ell hagués estat disposat a fer por mil millones. Una mica repetitiu, però bona gent. Li dec l'hàbit de netejar els estris abans de menjar, de tantes vegades que em va explicar l'anecdota de quan el Sr. Balaña pare va pujar a la cabina i se'l va trobar fent-se una paella de marisc al fogonet - -però no va poder enfadar-se amb ell perquè tot estava net i ordenat: corto y friego, corto y friego, a la vez, siempre lo tengo todo limpio. S’acabava de divorciar d’una fulana quinze anys més jove. Yo que se lo he pagado todo, el piso, el coche, la universidad, y a mi edad, vivendo con mis padres... Ell en realitat no en parlava malament, eren més les taquilleres. Però deia que en aquell moment només confiava en el Pepo, un lloro que ell tenia que parlava una mica. Un dia li va mossegar un ull. Una nit, mentres feiem un piti esperant que s’acabes la golfa, em va veure que llegia aquell de l’Allen Carr. No, no, yo libros no leo: estas cosas se te meten en la cabeza sin que te des cuenta.

4 nov. 2009

davant per davant





El carrer es diu Wellington. ----- El tigre no ho sé, encara.




Jo no sóc cap visionari. (I)

Aixo del bé i el mal es una divisió prehistòrica, d’abans del neutró i la minifalda: auswitsch somos todos, etc. Desgraciadament, encara hi ha qui s’ho creu. Els amants, per exemple: el que plora és bò, el que crida és dolent. Imagineu una d’aquelles barres amb seients als extrems, de les antigues, de quan els chiquiparks no eren de plàstic. (ara mateix les paraules fan nosa). Dues criatures suspeses a l’aire en un mateix pla, depenent únicament l’una de l’altra: formen una unitat de complementaris: si una baixa, l’altra puja. Un gest no es pot concebre sense l’altre i en última instància tots dos poden igualment iniciar la secuència. No entenc perquè aleshores a un se l’abraça sistemàticament i a l’altre se’l deixa tan sol.

Però jo sóc un tiu, clar, jo no tinc sentiments.

1 nov. 2009

groc sobre verd (III)

utilitzo un idioma incomprès, les paraules em fan nosa. intento dibuixar el diagrama amb l’entonació adecuada p'rò millor caminaria amb una pissarra sota el braç, m’aniria embrutant els dits de polsim blanc mentre t’explico l’equilibri latent, com d’aigua bruta. sovint només diria: homeòstasi; però ningú m’enten. tu em preguntes perquè porto sempre samarretes que em combinen amb el color dels ulls, jo et responc que a mi m’agrada el fauvisme, que jo no en sé de combinar tons pastel.

groc sobre verd (II)



groc sobre verd (I)