30 dic. 2009

4:00 am

Casa meva no té passadis, o té una minima expressió de passadís. El menjador és més llarg. Hi ha un tram net, on cap moble obstaculitza el pas de paret a balcó. Fa vuit passes si vaig ràpid, deu si m'ho prenc amb calma. Algunes nits a la finestra de l'edifici del davant hi ha aquelles llums de discoteca o nau extraterrestre. El terra és de rajola antiga i el marro teula i el cru trepitjat es disposen en una geometria que si acoto el cap és l'horitzó rera la reixa. No tenir una tele plana em va millor perquè així hi puc deixar el cendrer a sobre. Això és tot el que passa, per fora.

26 dic. 2009

show yourself. take only what you need from me.

Amb tot aquest regitzell de peces de plàstic podem construir un imperi. O decorar el teu arbre de nadal. O sencillament posar-les contra el gris del dia i deixar-lo passar, fins que sigui de nit i ens tornem a amagar sota les mantes. Tu seràs el taronja mandarina madura i jo el blau de mar de molt al fons.




21 dic. 2009

where the wild things are

¡Però tiu! ¿Però qué t'has de pensar? Estètica goldsworthy + monstres + una banda sonora sencilla però encertada + el mar + un nen disfressat de llop disfressat de rei que plora quan li fan mal i plora encara més quan sap que ha fet mal i que després riu + una il·luminació espectacular + guerres de boles de neu + guerres de boles de fang + travessies pel desert. Pel que a mi respecta, dintre del meu minuscul món, i, com a mínim, diguem, fins la setmana que ve, serà la més millor pel·lícula d'aventures sempre. (amb el perdó de l'Història Interminable i els arbres en general, pobrets, que en surten molt mal parats)

20 dic. 2009

Ventdelplà feat. Boris Vian

És un efecte fàcil i recurrent (ara mateix, mentre buscava la referencia del llibre, me l'he trobat més o menys calcat en una web, però jo tampoc em puc estar de reproduir-lo). En Vian no l'utilitza perquè no pot fer brollar música de les pàgines però de ben segur que n'és conscient, d'alguna manera el regala a la resta de mitjans. Tot just venen d'utilitzar-lo a la tele, entre el llom a la planxa i l'amanida. Ha estat una noia que deu tenir un nom i una història, molt mona ella, introduint una cançó a l'emisora de radio de Ventdelplà. Deia així:

Ens explica en Boris Vian a L'escuma dels dies que en realitat només hi ha dues coses importants: l'amor, en totes les seves formes, amb dones boniques, i la música de New Orleans o de Duke Ellington. La resta de coses haurien de desaparèixer, perquè la resta de coses són lletges. I l'amor, segons diu, ha de ser a l'engròs i al detall. Per amor s'entén tan un idili platònic com un visceral banquet de carn, per descomptat. Però sempre al detall i a l'engròs. Havia de ser algú d'un altre planeta que vingués a descriure-ho amb tanta precisió.
Us deixo avui doncs amb això, perquè qualsevol altra cosa seria 

---------------------------------------------------------------------------------     ---lletja.

17 dic. 2009

Ahir

Vens a dir-me que no, que res, que prou. Encara trigaràs una mica perquè cap dels dos sap quin és el bus que et porta a mi; potser pel camí enviïs algún missatge, potser aprofitis per repassar la llista de regals de nadal: cal afegir una abraçada, una abraçada d'amics. Mentre arribes jo ordeno l'habitació, m'afeito, em pentino, em poso la camisa de la sort i els calçotets de coets, prò sé que vens a dir-me que no, que res, que prou.

11 dic. 2009

a proposito do vermelho

A veces nos vemos de año en año, cuando ella está en barcelona o yo voy donde sea que ella esté. De normal llega tarde, justo sobre el punto en el que estoy por marcharme. Pero aunque pueda parecerlo yo nunca me enfado, ella es así: habla de cosas volátiles, de danza y subvenciones estatales. Gesticula mucho más de lo necesario, paladea en cada frase la miel que su isla le puso en los labios. Le discuto porque sabe que tengo razón, lo mismo que ella sabe que la entiendo cuando usa superlativos para describir cosas minúsculas. Sobre lo ordinario nos contamos lo justo para encontrar coincidencias divertidas: resulta que conoció a la antigua inquilina de mi piso, que ya había estado comiendo en este comedor. Nos besamos despacio, nos acariciamos mucho. Nuestro lugar común está en algún punto entre el ombligo y el pubis, por eso sobretodo nos estamos callados. Si algun día nos hemos llegado a desnudar completamente, la verdad, no lo recuerdo. Entonces se va, siempre debe acudir a alguna reunion importantísima donde todo el mundo se hinchara la boca hablando de arte. Yo la miro y se que comparte lo que le digo, que el arte somos nosotros aqui, en silencio, que el resto son artificios -es una tipa lista. Pero se va, y pone cara de gatita mientras me mira profundamente. Nos volveremos a ver, ya lo se. Nos seguiremos viendo hasta que uno de los dos desaparezca, y sólo entonces será triste. Mientras tanto es bonito, por eso no digo enfermizo.




6 dic. 2009

Jo no sóc cap visionari. (II)

(Generalment les discussions no neixen dels conceptes, sinó de de les paraules; aquesta és una vella sopa d'all. Es tendeix a fer el pas endavant i omplir la sala de soroll, però és més eficaç fer un pas enrere i preguntar que què vols dir quan dius això: invertir un temps en acordar la nomenclatura sol evaporar el conflicte, deixant-ne com a molt una comprensible divergència d'actituds. Alors... )

Fa lleig de dir, la gent es sorprèn i en general no t'acaba de creure. Alguna noia fins i tot s'ha indignat en secret, ella sabra perquè, però és un fet que sostenen múltiples fonts qualificades: no, no sempre que un tiu es corre significa que ha tingut un orgasme. La paraula clau és correguda (escorreguda, en català normatiu), i l'arrel del conflicte és una subtil polisèmia que l'idioma amaga per raons que no venen al cas; és aqui -abans d'entrar innecessàriament en una acalorada discussió- on cal fer el pas enrere. Quan un tiu es corre es corre, estem d'acord, és enganxifos i pel que sembla té un gust impossible de negar. Mentrestant, però, pell endins poden haver succeit diferents coses. Una d'elles és efectivament un orgasme. L'altre, una escupida. L'escupida (neologisme provisional derivat de l'italià scopata, traducció lliure i pèsima però exquisidament acertada) és un reflex inert, com estossegar o tirar-se un pet: l'alleugerament és inqüestionable però més aviat insignificant. En el seu estat més pur es manifesta a partir de certes hores de la nit i/o certs nivells d'alcoholèmia, però seria un error entendre'l com un fenomen exclusivament associat al playboyisme. Un orgasme és un orgasme, punt i apart, un planeta misterios al que jo crec que als homes ens costa tant d'aterrar com a les dones, diguin el que diguin a la tele.

Però jo sóc un tiu, clar, jo tinc el cervell als ous.

5 dic. 2009

Dulce Arte

És una botiga petita que està al costat de casa, davant del mercat, on segons unes lletres de colors enganxades al vidre hi venen chuches, refrescos, helados, bocadillos i fotocopias. Va estar d'obres tot l'estiu per obrir com el cole, al setembre. Als pocs dies hi vaig entrar, a veure de que anava, i un home moreno i baixet, amb un bigoti perfectament retallat i  una camisa molt elegant em va saludar, tot just creuava la porta, amb accent de centreamericà universitari. Semblava talment que m'estigues ensenyant casa seva... tantes atencions em va oferir que al sortir em va saber greu fer-ho amb les mans buides i li vaig comprar dos caramels d'aquells rectangulars i tous, sabor maduixa. Me'ls vaig guardar a la butxaca pensant que algun dia em farien servei; un el vaig regalar aquell mateix dia, l'altre el vaig perdre. Sempre que hi paso m'hi fixo, però mai hi ha ningú. Des de fa cosa d'un mes un paper anuncia a la porta que se vende pan, i de cara a la campanya de nadal ha posat al costat de l'enorme ninot de Haribo un expositor amb joguines tipus xino, a un euro, i una taula amb postals més aviat carques. Ara és ben bé una botiga estil everything but the girl, però molt neta i molt nova, amb una llum estrident i tot de colors dolços gominola. L'altre dia eren les 22:30 d'un divendres i seguia oberta, vaig veure a l'home amb la seva camisa impecable i el seu aire d'intel·lectual darrera el mostrador. Sempre estira una mica el seu metre i mig quan veu que algú s'apropa a la porta, però mai ningú entra i fa tota la pena del món que us pogueu imaginar.

4 dic. 2009

The Last Of The Famous International...

Nuestras historias de hoy no tienen por qué haber ocurrido nunca
(Günter Grass)
 
N'hi havia que arrossegaven la panxa, quan els adelantava me'n reia en secret: jo corria i a vegades feia vent i a vegades molta, molta pluja, però jo mai vaig agafar el tren ni la drecera, jo sempre seguia corrents: tinc una enorme col·lecció de cicatrius exposades a la vitrina que així ho demostren. I un tomàquet podrit a la nevera. Creu-me, correr cansa tant. Sóc la llebre i si arribo ho faré molt tard, quan ja hagin començat a desmontar l'envelat.