30 ene 2010

Sóc pissarra

De nit semblava una bona idea per la paret, després m'ho vas fer veure clar.
Guix. Llit. Pols. Dormir. Respirar.

26 ene 2010

Lupara (II)

Mola que el sostre sigui baix i gris al pis d'abaix i que al pis de dalt hi tinguin llumetes de nit i sofàs i girasols taronges a l'ampit de la finestra, i un mural en blanc i negre de quan el Jules solta alló de and you will know my name is the Lord when I lay my vengeance upon thee, el veus quan t'has de girar per fer lloc a la safata que puja carregada d'una escuma d'artesania densa i a ras de got, núvol en flor, una cerveza muy bien tirada, sí señor, obra efímera, però... altre cop toca treure el cap per la barana del pis de dalt, des d'on la barra et queda just a sota i la cambrera d'esquenes: es torna a formar el triangle de buscar els ulls d'algun client que busca els ulls de la cambrera que aleshores aixeca el cap i així, en una relació tan vertical i tan ben dotada, et troba fent un enorme esforç per mirar-la als ulls. Però sobretot mola que el bar de sota casa sigui casa a més de bar, quan aneu apareixent per celebrar que el dia d'avui ja s'ha acabat i el de demà està encara per arribar, tot sinceritat desbocada, que el detall fa l'història malgrat l'Elena sense H, pobreta, el que ha de sentir.

Emmy the Great

Sort que en realitat no tinc res a fer. No puc anar a pixar, no puc baixar al super i sobretot sobretot no puc apagar l'ordenador, perquè aleshores deixaria de sonar.

24 ene 2010

Gebet


"Vergessen die Angst, vergessen Tegel und die rote Mauer und das Stöhnen und was sonst, - weg mit Schaden, ein neues Leben fangen wir an, das alte das ist abgetan, Franz Biberkopf ist wieder da und die Preußen sind lustig und rufen Hurra."


 

22 ene 2010

el rellotge que no solc dur al canell

diu que només falten dues voltes per arribar a la fi del món.
després hi haura una porta.
un buit.
i l'horitzó.

on tot plegat va prendre forma

A l'illa d'Itsuku-shima s'hi arriba amb ferry. És una illeta petita, amb un minúscul port i un poble de quatre carrers destinats a complaure als turistes que venim de tot el món per contemplar una de les proeses més aberrants que hagi ideat mai la ment humana. Si t'hi deixessin sola et moriries de l'aborriment, a menys que aprenguessis a jugar amb els cervolets que passejen sense cap mena de por pels carrers del poble, esperant rebre alguna galeta o alguna caricia. Com tot el japó, pais terratremol, itsuku-shima és en realitat una muntanya guanyada al mar i l'escarpada vessant porta el bosc fins pràcticament el nivell del mar. Un lloc ideal per construir-hi un santuari, fa molts i molts d'anys. Un caminet sense importancia s'endinsa al bosc resseguint la costa rocosa. Just abans de perdre's entre el follatge verd, però, tres troncs polits, vermells, enmarquen el pas formant una porta -una torii- una estructura ancestral destinada a recordar al peregrí que encara disposa d'un tram de camí per silenciar els pensaments abans d'arribar al temple. Al principi era petit però per alguna raó que desconec uns segles més tard va ser ampliat, una construcció monumental, una obra inaudita. Van obrir el temple al mar, van enfonsar enormes pilons a la sorra, aprofitant la baixada de la marea, i van clavar-hi a sobre els taulons de fusta colorejada que servirien de paviment per un inmens espai ple de pau, decorat amb flors i una campana. També van construir-hi un moll, ara si podria arribar amb barca. Faltava només un problema per resoldre: la torii. Estic segur de que va haver-hi una gran debat, moltes cares llargues, algún crit, els qui proposaven anular el moll del projecte per no ofendre a la tradició, els qui consideraven que per un cop es podria fer una excepció... van guanyar els qui comprenien la completa futilitat del fet però no podien resistir-se al poder d'aquella imatge i finalment els monjos de la petita illeta d'Itsuku-shima van resoldre per  l'inconcebible: posar-li una porta al mar.





Plovia.
(La mestressa del cafè on vaig refugiar-me en el moment 
de màxima tormentor em va regalar un paraigües blau!)
Tornant amb el ferry cap a miyajima el cel era completament gris i el vaixell
semblava moure's al compàs, mentre la nina persson em deia a cau d'orella 
ease your trouble, 
we'll pay them double 
not to look at you 
for a while. 
and you rely on 
what you get high on 
and you last just as long as it serves you... 
explode or implode
we will take care of it.

18 ene 2010

el temps com balla

"Està clar que tinc poders... però en la meva puta contra, joder!"
(Xavi Masdeu)

En ramon té raó: si mai s'inventes la maquina del temps tot plegat seria un caos. En ramon torna a tenir raó (o ho ha dit abans?): el fenomen màquina del temps ja existeix, només que funciona al revés del que un voldria. Ara vindria una disertació quàntica amb alguns noms alemanys, i alló de les dimensions que explica l'hernan doblegant un paperet. O una metàfora poètica sobre quant dóna de si a vegades la conversa d'una sola cigarreta entre apunt i apunt. Però aleshores el temps passaria depressa i després em sentiria culpable.

17 ene 2010

finestra

plou. plou. plou.

L'ungla, que creix.

Fer coses enormes, com jugar al ping-pong o pintar la pared de rosa helicòpter.
Només aconseguir que surtis de la peixera, que el dia em deixi de rascar.



10 ene 2010

Diumenge (i IV)

He descobert que The Killing no és El Golpe. Si de normal no traduissin amb el cul, o si els del videoclub modernillo aquest del carrer de sobre haguessin comprat unes estanteries on les carátules no haguessin d'estar totes mig tapades, com si fossin escates de peix, fa temps que me n'hagués adonat. Ha estat un gran descobriment arqueològic: creia que ja havia consumit tot el metratge del gran kubrick.
 


Diumenge (III)

M'he fet una recepta de Sumial 5 mg. Resulta que no fan Sumial 5 mg. Només en fan de 10 i de 120 (sic). De fet ja m'he posat el mateix bolígraf a la jaqueta abans de baixar a la farmàcia, per poder escriure allò de val l'esmena mentres la farmacèutica em tornava a explicar que per tota justificació el ministeri retorna una fotocòpia de la recepta i ja es dóna per entès que no la paga. Que voleu que us digui, fa menys mandra fer-se amic de la senyora que consultar el vademecum.




Diumenge (II)

He incorporat a la columna del costat el jonomésfolloapèl i l'abecedari ha volgut que quedés just a sota del i'm in a rothkovic paint. El contrapunt és evident. El plaer, descomunal. No hi ha com tenir un esperit postmodern per disfrutar de les petites coses.



Diumenge (I)


Remenant el gmail he tornat a trobar això que reprodueixo a continuació
(amb permís, txell)


Cost: 22,3 milions d'euros en 10 anys

Aquesta era una dada important i amagada. Barcelona paga 22,3 milions per a una concessió de 10 anys. És a dir, 2,23 milions a l'any. Aquesta aportació prové de l'àrea verda, la regulació de l'aparcament a Barcelona. Altres ciutats europees, però, han optat per no pagar res i atorgar l'explotació de taulers de propaganda durant 10-15 anys, ja que les dues empreses principals, ClearChannel (BCN) i JCDecaux (París) és dedican a això, la propaganda al carrer.

A aquests ingressos que aporta l'Ajuntament, cal sumar la quota dels abonats, que podem arrodonir en 100.000x24 EUR/any= 2,4 milions d'euros/any.  

Cost total Bicing per any= 4,63 milions d'euros


En fi. Mort a l'Hereu.

3 ene 2010

allà fora

llegiu-vos aquest article
però sobretot sobretot aquest altre que va després.

(els fillsdeputa de la SGAE hi surten així, tangencialment; els articles generen rabia antisistema suficient per cobrir la ració diaria recomanada, però si els recullo es perquè van una mica més enlla)

1 ene 2010

Jo no sóc cap visionari (III)

Avui m'he de sentir dir: por supuesto, tu tienes que conquistarme porque por algo eres un hombre, i a mi, no sé, em sona molt a l'alçada de la maté porque era mia. La gent que va de sucre em fa ràbia. La gent que intenta conduir des del seient de copilot em fa riure. En realitat em fan plorar però porque llorar. La gent que farda de no saber cuinar em fa pena.

Però jo sóc un tiu, clar, jo he nascut per caçador.