Diumenge (III)

M'he fet una recepta de Sumial 5 mg. Resulta que no fan Sumial 5 mg. Només en fan de 10 i de 120 (sic). De fet ja m'he posat el mateix bolígraf a la jaqueta abans de baixar a la farmàcia, per poder escriure allò de val l'esmena mentres la farmacèutica em tornava a explicar que per tota justificació el ministeri retorna una fotocòpia de la recepta i ja es dóna per entès que no la paga. Que voleu que us digui, fa menys mandra fer-se amic de la senyora que consultar el vademecum.

Diumenge (II)

He incorporat a la columna del costat el jonomésfolloapèl i l'abecedari ha volgut que quedés just a sota del i'm in a rothkovic paint. El contrapunt és evident. El plaer, descomunal. No hi ha com tenir un esperit postmodern per disfrutar de les petites coses.

Diumenge (I)

Remenant el gmail he tornat a trobar això que reprodueixo a continuació
(amb permís, txell)

Cost: 22,3 milions d'euros en 10 anys

Aquesta era una dada important i amagada. Barcelona paga 22,3 milions per a una concessió de 10 anys. És a dir, 2,23 milions a l'any. Aquesta aportació prové de l'àrea verda, la regulació de l'aparcament a Barcelona. Altres ciutats europees, però, han optat per no pagar res i atorgar l'explotació de taulers de propaganda durant 10-15 anys, ja que les dues empreses principals, ClearChannel (BCN) i JCDecaux (París) és dedican a això, la propaganda al carrer.

A aquests ingressos que aporta l'Ajuntament, cal sumar la quota dels abonats, que podem arrodonir en 100.000x24 EUR/any= 2,4 milions d'euros/any.  
Cost total Bicing per any= 4,63 milions d'euros. 

En fi. Mort a l'Hereu.

allà fora

llegiu-vos aquest article

però sobretot sobretot aquest altre que va després.

(els fillsdeputa de la SGAE hi surten així, tangencialment; els articles generen rabia antisistema suficient per cobrir la ració diaria recomanada, però si els recullo es perquè van una mica més enlla)

Jo no sóc cap visionari (III)

Avui m'he de sentir dir: por supuesto, tu tienes que conquistarme porque por algo eres un hombre, i a mi, no sé, em sona molt a l'alçada de la maté porque era mia. La gent que va de sucre em fa ràbia. La gent que intenta conduir des del seient de copilot em fa riure. En realitat em fan plorar però porque llorar. La gent que farda de no saber cuinar em fa pena.

Però jo sóc un tiu, clar, jo he nascut per caçador.

4:00 am

Casa meva no té passadis, o té una minima expressió de passadís. El menjador és més llarg. Hi ha un tram net, on cap moble obstaculitza el pas de paret a balcó. Fa vuit passes si vaig ràpid, deu si m'ho prenc amb calma. Algunes nits a la finestra de l'edifici del davant hi ha aquelles llums de discoteca o nau extraterrestre. El terra és de rajola antiga i el marro teula i el cru trepitjat es disposen en una geometria que si acoto el cap és l'horitzó rera la reixa. No tenir una tele plana em va millor perquè així hi puc deixar el cendrer a sobre. Això és tot el que passa, per fora.

show yourself. take only what you need from me.

Amb tot aquest regitzell de peces de plàstic podem construir un imperi. O decorar el teu arbre de nadal. O sencillament posar-les contra el gris del dia i deixar-lo passar, fins que sigui de nit i ens tornem a amagar sota les mantes. Tu seràs el taronja mandarina madura i jo el blau de mar de molt al fons.

where the wild things are

¡Però tiu! ¿Però qué t'has de pensar? Estètica goldsworthy + monstres + una banda sonora sencilla però encertada + el mar + un nen disfressat de llop disfressat de rei que plora quan li fan mal i plora encara més quan sap que ha fet mal i que després riu + una il·luminació espectacular + guerres de boles de neu + guerres de boles de fang + travessies pel desert. Pel que a mi respecta, dintre del meu minuscul món, i, com a mínim, diguem, fins la setmana que ve, serà la més millor pel·lícula d'aventures sempre. (amb el perdó de l'Història Interminable i els arbres en general, pobrets, que en surten molt mal parats)

Ventdelplà feat. Boris Vian

És un efecte fàcil i recurrent (ara mateix, mentre buscava la referencia del llibre, me l'he trobat més o menys calcat en una web, però jo tampoc em puc estar de reproduir-lo). En Vian no l'utilitza perquè no pot fer brollar música de les pàgines però de ben segur que n'és conscient, d'alguna manera el regala a la resta de mitjans. Tot just venen d'utilitzar-lo a la tele, entre el llom a la planxa i l'amanida. Ha estat una noia que deu tenir un nom i una història, molt mona ella, introduint una cançó a l'emisora de radio de Ventdelplà. Deia així:

Ens explica en Boris Vian a L'escuma dels dies que en realitat només hi ha dues coses importants: l'amor, en totes les seves formes, amb dones boniques, i la música de New Orleans o de Duke Ellington. La resta de coses haurien de desaparèixer, perquè la resta de coses són lletges. I l'amor, segons diu, ha de ser a l'engròs i al detall. Per amor s'entén tan un idili platònic com un visceral banquet de carn, per descomptat. Però sempre al detall i a l'engròs. Havia de ser algú d'un altre planeta que vingués a descriure-ho amb tanta precisió.
Us deixo avui doncs amb això, perquè qualsevol altra cosa seria 
---------------------------------------------------------------------------------     ---lletja.

Ahir

Vens a dir-me que no, que res, que prou. Encara trigaràs una mica perquè cap dels dos sap quin és el bus que et porta a mi; potser pel camí enviïs algún missatge, potser aprofitis per repassar la llista de regals de nadal: cal afegir una abraçada, una abraçada d'amics. Mentre arribes jo ordeno l'habitació, m'afeito, em pentino, em poso la camisa de la sort i els calçotets de coets, prò sé que vens a dir-me que no, que res, que prou.

buen cebo

a proposito do vermelho

A veces nos vemos de año en año, cuando ella está en barcelona o yo voy donde sea que ella esté. De normal llega tarde, justo sobre el punto en el que estoy por marcharme. Pero aunque pueda parecerlo yo nunca me enfado, ella es así: habla de cosas volátiles, de danza y subvenciones estatales. Gesticula mucho más de lo necesario, paladea en cada frase la miel que su isla le puso en los labios. Le discuto porque sabe que tengo razón, lo mismo que ella sabe que la entiendo cuando usa superlativos para describir cosas minúsculas. Sobre lo ordinario nos contamos lo justo para encontrar coincidencias divertidas: resulta que conoció a la antigua inquilina de mi piso, que ya había estado comiendo en este comedor. Nos besamos despacio, nos acariciamos mucho. Nuestro lugar común está en algún punto entre el ombligo y el pubis, por eso sobretodo nos estamos callados. Si algun día nos hemos llegado a desnudar completamente, la verdad, no lo recuerdo. Entonces se va, siempre debe acudir a alguna reunion importantísima donde todo el mundo se hinchara la boca hablando de arte. Yo la miro y se que comparte lo que le digo, que el arte somos nosotros aqui, en silencio, que el resto son artificios -es una tipa lista. Pero se va, y pone cara de gatita mientras me mira profundamente. Nos volveremos a ver, ya lo se. Nos seguiremos viendo hasta que uno de los dos desaparezca, y sólo entonces será triste. Mientras tanto es bonito, por eso no digo enfermizo.

Jo no sóc cap visionari. (II)

(Generalment les discussions no neixen dels conceptes, sinó de de les paraules; aquesta és una vella sopa d'all. Es tendeix a fer el pas endavant i omplir la sala de soroll, però és més eficaç fer un pas enrere i preguntar que què vols dir quan dius això: invertir un temps en acordar la nomenclatura sol evaporar el conflicte, deixant-ne com a molt una comprensible divergència d'actituds. Alors... )

Fa lleig de dir, la gent es sorprèn i en general no t'acaba de creure. Alguna noia fins i tot s'ha indignat en secret, ella sabra perquè, però és un fet que sostenen múltiples fonts qualificades: no, no sempre que un tiu es corre significa que ha tingut un orgasme. La paraula clau és correguda (escorreguda, en català normatiu), i l'arrel del conflicte és una subtil polisèmia que l'idioma amaga per raons que no venen al cas; és aqui -abans d'entrar innecessàriament en una acalorada discussió- on cal fer el pas enrere. Quan un tiu es corre es corre, estem d'acord, és enganxifos i pel que sembla té un gust impossible de negar. Mentrestant, però, pell endins poden haver succeit diferents coses. Una d'elles és efectivament un orgasme. L'altre, una escupida. L'escupida (neologisme provisional derivat de l'italià scopata, traducció lliure i pèsima però exquisidament acertada) és un reflex inert, com estossegar o tirar-se un pet: l'alleugerament és inqüestionable però més aviat insignificant. En el seu estat més pur es manifesta a partir de certes hores de la nit i/o certs nivells d'alcoholèmia, però seria un error entendre'l com un fenomen exclusivament associat al playboyisme. Un orgasme és un orgasme, punt i apart, un planeta misterios al que jo crec que als homes ens costa tant d'aterrar com a les dones, diguin el que diguin a la tele.

Però jo sóc un tiu, clar, jo tinc el cervell als ous.

Dulce Arte

És una botiga petita que està al costat de casa, davant del mercat, on segons unes lletres de colors enganxades al vidre hi venen chuches, refrescos, helados, bocadillos i fotocopias. Va estar d'obres tot l'estiu per obrir com el cole, al setembre. Als pocs dies hi vaig entrar, a veure de que anava, i un home moreno i baixet, amb un bigoti perfectament retallat i  una camisa molt elegant em va saludar, tot just creuava la porta, amb accent de centreamericà universitari. Semblava talment que m'estigues ensenyant casa seva... tantes atencions em va oferir que al sortir em va saber greu fer-ho amb les mans buides i li vaig comprar dos caramels d'aquells rectangulars i tous, sabor maduixa. Me'ls vaig guardar a la butxaca pensant que algun dia em farien servei; un el vaig regalar aquell mateix dia, l'altre el vaig perdre. Sempre que hi paso m'hi fixo, però mai hi ha ningú. Des de fa cosa d'un mes un paper anuncia a la porta que se vende pan, i de cara a la campanya de nadal ha posat al costat de l'enorme ninot de Haribo un expositor amb joguines tipus xino, a un euro, i una taula amb postals més aviat carques. Ara és ben bé una botiga estil everything but the girl, però molt neta i molt nova, amb una llum estrident i tot de colors dolços gominola. L'altre dia eren les 22:30 d'un divendres i seguia oberta, vaig veure a l'home amb la seva camisa impecable i el seu aire d'intel·lectual darrera el mostrador. Sempre estira una mica el seu metre i mig quan veu que algú s'apropa a la porta, però mai ningú entra i fa tota la pena del món que us pogueu imaginar.

The Last Of The Famous International...

Nuestras historias de hoy no tienen por qué haber ocurrido nunca. 

(Günter Grass)

 

N'hi havia que arrossegaven la panxa, quan els adelantava me'n reia en secret: jo corria i a vegades feia vent i a vegades molta, molta pluja, però jo mai vaig agafar el tren ni la drecera, jo sempre seguia corrents: tinc una enorme col·lecció de cicatrius exposades a la vitrina que així ho demostren. I un tomàquet podrit a la nevera. Creu-me, correr cansa tant. Sóc la llebre i si arribo ho faré molt tard, quan ja hagin començat a desmontar l'envelat.

lupara (I)

Quan vaig arribar al bar no hi havia ningú i la cambrera es va oblidar de mi o em va donar una segona oportunitat, no ho sabré mai. Un cop acomodat al racó vaig reclamar el meu cafè, vaig obrir el llibre. Al principi del primer conte hi havia una frase maca, deia cariño de hombre simplemente, cariño paquete de cigarros lanzado a la mesa sin mas explicaciones que las ganas de fumar que se adivinan. Vaig pensar que te la llegiria si en aquell moment creuaves la porta però no eres tu, sinó una dona que es va asseure a la taula del costat tota rellotge impacient. Jo després havia de pujar a estudiar de nou, així que no tenia cap pressa. Durant el tercer conte, quan la gordaca lonza-pliegue-lonza-pliegue de la Mamá Antonia va començar a masturbar-se i una mica torbat vaig aixecar els ulls del llibre, un home amb la veu entretallada es disculpava pel retrad abans d'anunciar que s'havia trobat amb uns amics i que si no li importava que entressin. Aleshores em vaig adonar de que el bar estava ple de soroll i de birres de després del curro, i de que el cafè estaria fred: me'l vaig prendre d'un glop. Els amics van entrar, deixant a la dona ben lluny de l'home. El cuart conte començava així: Aquel lugar me parecia el fin del mundo y de alguna manera lo era, por lo menos para el tren, i després es preguntava pels pensaments de les gavines. Em van entrar ganes de parlar-te de tortugues marines i vaixells enfonsats, o d'arbres foradats que segueixen traient fulles. En algun revolt del parraf em vaig descarrilar, però, acceptant que no vindries. No va ser cap sobresalt, només la coagulacio d'una certesa: sabia que no ho faries des del segon abans de tocar-te els llavis. No hi havia ni tan sols decepció, ja era una fet llunyà i quasi no em feia vergonya. Després a casa estava neguitós i deia que era pel cafè de més.

Ohne Title

Imaginat una cuina antiga, petita, amb una taula i una finestra que dóna al parc. És fosc, fa fred. Dins, la calefacció i la llum com de fusta. Sobre la taula hi ha un lliri, la tassa és molt vella, el cafè fumeja.

Berlin es això, per la tarda.

A la terra, malgrat tot.

Jo baixava a per tabac, res més, el que passa és que després m'ha fet mandra pujar les escales i enlloc de girar a la dreta he girat a l'esquerra. És així com he acabat al carrer de sant pere mitjà, per casualitat, com totes les altres vegades. És un carrer petit aquest, estret, un carrer que no ve d'enlloc i porta on molts altres carrers porten, un carrer oblidat, com tot el que no comença ni acaba res. Ell s'ho sap i no crida, té les persianes baixades i fa olor a llegiu sense detergent. Hi ha una mesquita de planta baixa, hi ha la botiga on venen fetges i cors i testicles de corder. Sabia que em deixaria a la plaça de l'esglèsia de sant pere, podia haver imaginat que ho faria amb un angle nou, des del que el vitrall perfora la pedra com una sobtada resposta. Era aquella hora en que els fanals ja s'han ences i els carrers son mig liles i mig grocs. Dins hi havia ofici, hi entrava gent, un noi feia un gest amb la mà des de l'escala. Un arbre tenia les fulles molt baixes i he anat a provar: quasi les podia tocar amb el cap. Allà sota feia una olor com de quan menges carn a la brassa, però no l'olor de la brassa, ni l'olor de la carn, més aviat l'olor de quan surts del restaurant i estas tip i et comences a despedir. Després m'he perdut. He obtat pel recurs fàcil, m'he deixat portar fins un carrer principal i al arribar-hi he aixecat el cap, buscat a l'alex i la seva vermella estrelleta polar. Però no hi era, és clar, només he trobat a la lluna i era tant de paper que semblava voler-me dir:
- I que més dóna, on siguis.

autumn leaves

ja és oficial: al super han crescut els torrons i a l'spotify sona un anunci sobre la festa de cap d'any. qualsevol dia d'aquests penjen les llums. fa fred.


pd: resulta que el keith jarret no només gemega. tinc proves! >click here<

there is no such thing in life as no more.

-
Ahora mi gran pasion es la indiferencia.
(A. Gamoneda)

Cada cop que intento deixar de fumar me'n recordo del Jesús, l’operador del cine on vaig currar fa un parell de vides. Un tiu d’uns quaranta i tants que ens distreia el cafè amb apostes grotesques que ell hagués estat disposat a fer por mil millones. Una mica repetitiu, però bona gent. Li dec l'hàbit de netejar els estris abans de menjar, de tantes vegades que em va explicar l'anecdota de quan el Sr. Balaña pare va pujar a la cabina i se'l va trobar fent-se una paella de marisc al fogonet - -però no va poder enfadar-se amb ell perquè tot estava net i ordenat: corto y friego, corto y friego, a la vez, siempre lo tengo todo limpio. S’acabava de divorciar d’una fulana quinze anys més jove. Yo que se lo he pagado todo, el piso, el coche, la universidad, y a mi edad, vivendo con mis padres... Ell en realitat no en parlava malament, eren més les taquilleres. Però deia que en aquell moment només confiava en el Pepo, un lloro que ell tenia que parlava una mica. Un dia li va mossegar un ull. Una nit, mentres feiem un piti esperant que s’acabes la golfa, em va veure que llegia aquell de l’Allen Carr. No, no, yo libros no leo: estas cosas se te meten en la cabeza sin que te des cuenta.

davant per davant

El carrer es diu Wellington. ----- El tigre no ho sé, encara.

Jo no sóc cap visionari. (I)

Aixo del bé i el mal es una divisió prehistòrica, d’abans del neutró i la minifalda: auswitsch somos todos, etc. Desgraciadament, encara hi ha qui s’ho creu. Els amants, per exemple: el que plora és bò, el que crida és dolent. Imagineu una d’aquelles barres amb seients als extrems, de les antigues, de quan els chiquiparks no eren de plàstic. (ara mateix les paraules fan nosa). Dues criatures suspeses a l’aire en un mateix pla, depenent únicament l’una de l’altra: formen una unitat de complementaris: si una baixa, l’altra puja. Un gest no es pot concebre sense l’altre i en última instància tots dos poden igualment iniciar la secuència. No entenc perquè aleshores a un se l’abraça sistemàticament i a l’altre se’l deixa tan sol.

Però jo sóc un tiu, clar, jo no tinc sentiments.

groc sobre verd (III)

utilitzo un idioma incomprès, les paraules em fan nosa. intento dibuixar el diagrama amb l’entonació adecuada p'rò millor caminaria amb una pissarra sota el braç, m’aniria embrutant els dits de polsim blanc mentre t’explico l’equilibri latent, com d’aigua bruta. sovint només diria: homeòstasi; però ningú m’enten. tu em preguntes perquè porto sempre samarretes que em combinen amb el color dels ulls, jo et responc que a mi m’agrada el fauvisme, que jo no en sé de combinar tons pastel.

groc sobre verd (II)

groc sobre verd (I)