Sóc pissarra

De nit semblava una bona idea per la paret, després m'ho vas fer veure clar.
Guix. Llit. Pols. Dormir. Respirar.

Lupara (II)

Mola que el sostre sigui baix i gris al pis d'abaix i que al pis de dalt hi tinguin llumetes de nit i sofàs i girasols taronges a l'ampit de la finestra, i un mural en blanc i negre de quan el Jules solta alló de and you will know my name is the Lord when I lay my vengeance upon thee, el veus quan t'has de girar per fer lloc a la safata que puja carregada d'una escuma d'artesania densa i a ras de got, núvol en flor, una cerveza muy bien tirada, sí señor, obra efímera, però... altre cop toca treure el cap per la barana del pis de dalt, des d'on la barra et queda just a sota i la cambrera d'esquenes: es torna a formar el triangle de buscar els ulls d'algun client que busca els ulls de la cambrera que aleshores aixeca el cap i així, en una relació tan vertical i tan ben dotada, et troba fent un enorme esforç per mirar-la als ulls. Però sobretot mola que el bar de sota casa sigui casa a més de bar, quan aneu apareixent per celebrar que el dia d'avui ja s'ha acabat i el de demà està encara per arribar, tot sinceritat desbocada, que el detall fa l'història malgrat l'Elena sense H, pobreta, el que ha de sentir.

Emmy the Great

Sort que en realitat no tinc res a fer. No puc anar a pixar, no puc baixar al super i sobretot sobretot no puc apagar l'ordenador, perquè aleshores deixaria de sonar.

Gebet

"Vergessen die Angst, vergessen Tegel und die rote Mauer und das Stöhnen und was sonst, - weg mit Schaden, ein neues Leben fangen wir an, das alte das ist abgetan, Franz Biberkopf ist wieder da und die Preußen sind lustig und rufen Hurra."


 

el rellotge que no solc dur al canell

diu que només falten dues voltes per arribar a la fi del món.
després hi haura una porta.
un buit.
i l'horitzó.

on tot plegat va prendre forma

A l'illa d'Itsuku-shima s'hi arriba amb ferry. És una illeta petita, amb un minúscul port i un poble de quatre carrers destinats a complaure als turistes que venim de tot el món per contemplar una de les proeses més aberrants que hagi ideat mai la ment humana. Si t'hi deixessin sola et moriries de l'aborriment, a menys que aprenguessis a jugar amb els cervolets que passejen sense cap mena de por pels carrers del poble, esperant rebre alguna galeta o alguna caricia. Com tot el japó, pais terratremol, itsuku-shima és en realitat una muntanya guanyada al mar i l'escarpada vessant porta el bosc fins pràcticament el nivell del mar. Un lloc ideal per construir-hi un santuari, fa molts i molts d'anys. Un caminet sense importancia s'endinsa al bosc resseguint la costa rocosa. Just abans de perdre's entre el follatge verd, però, tres troncs polits, vermells, enmarquen el pas formant una porta -una torii- una estructura ancestral destinada a recordar al peregrí que encara disposa d'un tram de camí per silenciar els pensaments abans d'arribar al temple. Al principi era petit però per alguna raó que desconec uns segles més tard va ser ampliat, una construcció monumental, una obra inaudita. Van obrir el temple al mar, van enfonsar enormes pilons a la sorra, aprofitant la baixada de la marea, i van clavar-hi a sobre els taulons de fusta colorejada que servirien de paviment per un inmens espai ple de pau, decorat amb flors i una campana. També van construir-hi un moll, ara si podria arribar amb barca. Faltava només un problema per resoldre: la torii. Estic segur de que va haver-hi una gran debat, moltes cares llargues, algún crit, els qui proposaven anular el moll del projecte per no ofendre a la tradició, els qui consideraven que per un cop es podria fer una excepció... van guanyar els qui comprenien la completa futilitat del fet però no podien resistir-se al poder d'aquella imatge i finalment els monjos de la petita illeta d'Itsuku-shima van resoldre per  l'inconcebible: posar-li una porta al mar.

Plovia.
(La mestressa del cafè on vaig refugiar-me en el moment 
de màxima tormentor em va regalar un paraigües blau!)
Tornant amb el ferry cap a miyajima el cel era completament gris i el vaixell
semblava moure's al compàs, mentre la nina persson em deia a cau d'orella 
ease your trouble, 

we'll pay them double 

not to look at you 

for a while. 

and you rely on 

what you get high on 

and you last just as long as it serves you... 

explode or implode
we will take care of it.

el temps com balla

"Està clar que tinc poders... però en la meva puta contra, joder!"

(Xavi Masdeu)

En ramon té raó: si mai s'inventes la maquina del temps tot plegat seria un caos. En ramon torna a tenir raó (o ho ha dit abans?): el fenomen màquina del temps ja existeix, només que funciona al revés del que un voldria. Ara vindria una disertació quàntica amb alguns noms alemanys, i alló de les dimensions que explica l'hernan doblegant un paperet. O una metàfora poètica sobre quant dóna de si a vegades la conversa d'una sola cigarreta entre apunt i apunt. Però aleshores el temps passaria depressa i després em sentiria culpable.

finestra

plou. plou. plou.

L'ungla, que creix.

Fer coses enormes, com jugar al ping-pong o pintar la pared de rosa helicòpter.

Només aconseguir que surtis de la peixera, que el dia em deixi de rascar.

Diumenge (i IV)

He descobert que The Killing no és El Golpe. Si de normal no traduissin amb el cul, o si els del videoclub modernillo aquest del carrer de sobre haguessin comprat unes estanteries on les carátules no haguessin d'estar totes mig tapades, com si fossin escates de peix, fa temps que me n'hagués adonat. Ha estat un gran descobriment arqueològic: creia que ja havia consumit tot el metratge del gran kubrick.

 

Diumenge (III)

M'he fet una recepta de Sumial 5 mg. Resulta que no fan Sumial 5 mg. Només en fan de 10 i de 120 (sic). De fet ja m'he posat el mateix bolígraf a la jaqueta abans de baixar a la farmàcia, per poder escriure allò de val l'esmena mentres la farmacèutica em tornava a explicar que per tota justificació el ministeri retorna una fotocòpia de la recepta i ja es dóna per entès que no la paga. Que voleu que us digui, fa menys mandra fer-se amic de la senyora que consultar el vademecum.

Diumenge (II)

He incorporat a la columna del costat el jonomésfolloapèl i l'abecedari ha volgut que quedés just a sota del i'm in a rothkovic paint. El contrapunt és evident. El plaer, descomunal. No hi ha com tenir un esperit postmodern per disfrutar de les petites coses.

Diumenge (I)

Remenant el gmail he tornat a trobar això que reprodueixo a continuació
(amb permís, txell)

Cost: 22,3 milions d'euros en 10 anys

Aquesta era una dada important i amagada. Barcelona paga 22,3 milions per a una concessió de 10 anys. És a dir, 2,23 milions a l'any. Aquesta aportació prové de l'àrea verda, la regulació de l'aparcament a Barcelona. Altres ciutats europees, però, han optat per no pagar res i atorgar l'explotació de taulers de propaganda durant 10-15 anys, ja que les dues empreses principals, ClearChannel (BCN) i JCDecaux (París) és dedican a això, la propaganda al carrer.

A aquests ingressos que aporta l'Ajuntament, cal sumar la quota dels abonats, que podem arrodonir en 100.000x24 EUR/any= 2,4 milions d'euros/any.  
Cost total Bicing per any= 4,63 milions d'euros. 

En fi. Mort a l'Hereu.

allà fora

llegiu-vos aquest article

però sobretot sobretot aquest altre que va després.

(els fillsdeputa de la SGAE hi surten així, tangencialment; els articles generen rabia antisistema suficient per cobrir la ració diaria recomanada, però si els recullo es perquè van una mica més enlla)

Jo no sóc cap visionari (III)

Avui m'he de sentir dir: por supuesto, tu tienes que conquistarme porque por algo eres un hombre, i a mi, no sé, em sona molt a l'alçada de la maté porque era mia. La gent que va de sucre em fa ràbia. La gent que intenta conduir des del seient de copilot em fa riure. En realitat em fan plorar però porque llorar. La gent que farda de no saber cuinar em fa pena.

Però jo sóc un tiu, clar, jo he nascut per caçador.

4:00 am

Casa meva no té passadis, o té una minima expressió de passadís. El menjador és més llarg. Hi ha un tram net, on cap moble obstaculitza el pas de paret a balcó. Fa vuit passes si vaig ràpid, deu si m'ho prenc amb calma. Algunes nits a la finestra de l'edifici del davant hi ha aquelles llums de discoteca o nau extraterrestre. El terra és de rajola antiga i el marro teula i el cru trepitjat es disposen en una geometria que si acoto el cap és l'horitzó rera la reixa. No tenir una tele plana em va millor perquè així hi puc deixar el cendrer a sobre. Això és tot el que passa, per fora.

show yourself. take only what you need from me.

Amb tot aquest regitzell de peces de plàstic podem construir un imperi. O decorar el teu arbre de nadal. O sencillament posar-les contra el gris del dia i deixar-lo passar, fins que sigui de nit i ens tornem a amagar sota les mantes. Tu seràs el taronja mandarina madura i jo el blau de mar de molt al fons.

where the wild things are

¡Però tiu! ¿Però qué t'has de pensar? Estètica goldsworthy + monstres + una banda sonora sencilla però encertada + el mar + un nen disfressat de llop disfressat de rei que plora quan li fan mal i plora encara més quan sap que ha fet mal i que després riu + una il·luminació espectacular + guerres de boles de neu + guerres de boles de fang + travessies pel desert. Pel que a mi respecta, dintre del meu minuscul món, i, com a mínim, diguem, fins la setmana que ve, serà la més millor pel·lícula d'aventures sempre. (amb el perdó de l'Història Interminable i els arbres en general, pobrets, que en surten molt mal parats)

Ventdelplà feat. Boris Vian

És un efecte fàcil i recurrent (ara mateix, mentre buscava la referencia del llibre, me l'he trobat més o menys calcat en una web, però jo tampoc em puc estar de reproduir-lo). En Vian no l'utilitza perquè no pot fer brollar música de les pàgines però de ben segur que n'és conscient, d'alguna manera el regala a la resta de mitjans. Tot just venen d'utilitzar-lo a la tele, entre el llom a la planxa i l'amanida. Ha estat una noia que deu tenir un nom i una història, molt mona ella, introduint una cançó a l'emisora de radio de Ventdelplà. Deia així:

Ens explica en Boris Vian a L'escuma dels dies que en realitat només hi ha dues coses importants: l'amor, en totes les seves formes, amb dones boniques, i la música de New Orleans o de Duke Ellington. La resta de coses haurien de desaparèixer, perquè la resta de coses són lletges. I l'amor, segons diu, ha de ser a l'engròs i al detall. Per amor s'entén tan un idili platònic com un visceral banquet de carn, per descomptat. Però sempre al detall i a l'engròs. Havia de ser algú d'un altre planeta que vingués a descriure-ho amb tanta precisió.
Us deixo avui doncs amb això, perquè qualsevol altra cosa seria 
---------------------------------------------------------------------------------     ---lletja.

Ahir

Vens a dir-me que no, que res, que prou. Encara trigaràs una mica perquè cap dels dos sap quin és el bus que et porta a mi; potser pel camí enviïs algún missatge, potser aprofitis per repassar la llista de regals de nadal: cal afegir una abraçada, una abraçada d'amics. Mentre arribes jo ordeno l'habitació, m'afeito, em pentino, em poso la camisa de la sort i els calçotets de coets, prò sé que vens a dir-me que no, que res, que prou.

buen cebo

a proposito do vermelho

A veces nos vemos de año en año, cuando ella está en barcelona o yo voy donde sea que ella esté. De normal llega tarde, justo sobre el punto en el que estoy por marcharme. Pero aunque pueda parecerlo yo nunca me enfado, ella es así: habla de cosas volátiles, de danza y subvenciones estatales. Gesticula mucho más de lo necesario, paladea en cada frase la miel que su isla le puso en los labios. Le discuto porque sabe que tengo razón, lo mismo que ella sabe que la entiendo cuando usa superlativos para describir cosas minúsculas. Sobre lo ordinario nos contamos lo justo para encontrar coincidencias divertidas: resulta que conoció a la antigua inquilina de mi piso, que ya había estado comiendo en este comedor. Nos besamos despacio, nos acariciamos mucho. Nuestro lugar común está en algún punto entre el ombligo y el pubis, por eso sobretodo nos estamos callados. Si algun día nos hemos llegado a desnudar completamente, la verdad, no lo recuerdo. Entonces se va, siempre debe acudir a alguna reunion importantísima donde todo el mundo se hinchara la boca hablando de arte. Yo la miro y se que comparte lo que le digo, que el arte somos nosotros aqui, en silencio, que el resto son artificios -es una tipa lista. Pero se va, y pone cara de gatita mientras me mira profundamente. Nos volveremos a ver, ya lo se. Nos seguiremos viendo hasta que uno de los dos desaparezca, y sólo entonces será triste. Mientras tanto es bonito, por eso no digo enfermizo.

Jo no sóc cap visionari. (II)

(Generalment les discussions no neixen dels conceptes, sinó de de les paraules; aquesta és una vella sopa d'all. Es tendeix a fer el pas endavant i omplir la sala de soroll, però és més eficaç fer un pas enrere i preguntar que què vols dir quan dius això: invertir un temps en acordar la nomenclatura sol evaporar el conflicte, deixant-ne com a molt una comprensible divergència d'actituds. Alors... )

Fa lleig de dir, la gent es sorprèn i en general no t'acaba de creure. Alguna noia fins i tot s'ha indignat en secret, ella sabra perquè, però és un fet que sostenen múltiples fonts qualificades: no, no sempre que un tiu es corre significa que ha tingut un orgasme. La paraula clau és correguda (escorreguda, en català normatiu), i l'arrel del conflicte és una subtil polisèmia que l'idioma amaga per raons que no venen al cas; és aqui -abans d'entrar innecessàriament en una acalorada discussió- on cal fer el pas enrere. Quan un tiu es corre es corre, estem d'acord, és enganxifos i pel que sembla té un gust impossible de negar. Mentrestant, però, pell endins poden haver succeit diferents coses. Una d'elles és efectivament un orgasme. L'altre, una escupida. L'escupida (neologisme provisional derivat de l'italià scopata, traducció lliure i pèsima però exquisidament acertada) és un reflex inert, com estossegar o tirar-se un pet: l'alleugerament és inqüestionable però més aviat insignificant. En el seu estat més pur es manifesta a partir de certes hores de la nit i/o certs nivells d'alcoholèmia, però seria un error entendre'l com un fenomen exclusivament associat al playboyisme. Un orgasme és un orgasme, punt i apart, un planeta misterios al que jo crec que als homes ens costa tant d'aterrar com a les dones, diguin el que diguin a la tele.

Però jo sóc un tiu, clar, jo tinc el cervell als ous.

Dulce Arte

És una botiga petita que està al costat de casa, davant del mercat, on segons unes lletres de colors enganxades al vidre hi venen chuches, refrescos, helados, bocadillos i fotocopias. Va estar d'obres tot l'estiu per obrir com el cole, al setembre. Als pocs dies hi vaig entrar, a veure de que anava, i un home moreno i baixet, amb un bigoti perfectament retallat i  una camisa molt elegant em va saludar, tot just creuava la porta, amb accent de centreamericà universitari. Semblava talment que m'estigues ensenyant casa seva... tantes atencions em va oferir que al sortir em va saber greu fer-ho amb les mans buides i li vaig comprar dos caramels d'aquells rectangulars i tous, sabor maduixa. Me'ls vaig guardar a la butxaca pensant que algun dia em farien servei; un el vaig regalar aquell mateix dia, l'altre el vaig perdre. Sempre que hi paso m'hi fixo, però mai hi ha ningú. Des de fa cosa d'un mes un paper anuncia a la porta que se vende pan, i de cara a la campanya de nadal ha posat al costat de l'enorme ninot de Haribo un expositor amb joguines tipus xino, a un euro, i una taula amb postals més aviat carques. Ara és ben bé una botiga estil everything but the girl, però molt neta i molt nova, amb una llum estrident i tot de colors dolços gominola. L'altre dia eren les 22:30 d'un divendres i seguia oberta, vaig veure a l'home amb la seva camisa impecable i el seu aire d'intel·lectual darrera el mostrador. Sempre estira una mica el seu metre i mig quan veu que algú s'apropa a la porta, però mai ningú entra i fa tota la pena del món que us pogueu imaginar.

The Last Of The Famous International...

Nuestras historias de hoy no tienen por qué haber ocurrido nunca. 

(Günter Grass)

 

N'hi havia que arrossegaven la panxa, quan els adelantava me'n reia en secret: jo corria i a vegades feia vent i a vegades molta, molta pluja, però jo mai vaig agafar el tren ni la drecera, jo sempre seguia corrents: tinc una enorme col·lecció de cicatrius exposades a la vitrina que així ho demostren. I un tomàquet podrit a la nevera. Creu-me, correr cansa tant. Sóc la llebre i si arribo ho faré molt tard, quan ja hagin començat a desmontar l'envelat.