Dulce Arte

És una botiga petita que està al costat de casa, davant del mercat, on segons unes lletres de colors enganxades al vidre hi venen chuches, refrescos, helados, bocadillos i fotocopias. Va estar d'obres tot l'estiu per obrir com el cole, al setembre. Als pocs dies hi vaig entrar, a veure de que anava, i un home moreno i baixet, amb un bigoti perfectament retallat i  una camisa molt elegant em va saludar, tot just creuava la porta, amb accent de centreamericà universitari. Semblava talment que m'estigues ensenyant casa seva... tantes atencions em va oferir que al sortir em va saber greu fer-ho amb les mans buides i li vaig comprar dos caramels d'aquells rectangulars i tous, sabor maduixa. Me'ls vaig guardar a la butxaca pensant que algun dia em farien servei; un el vaig regalar aquell mateix dia, l'altre el vaig perdre. Sempre que hi paso m'hi fixo, però mai hi ha ningú. Des de fa cosa d'un mes un paper anuncia a la porta que se vende pan, i de cara a la campanya de nadal ha posat al costat de l'enorme ninot de Haribo un expositor amb joguines tipus xino, a un euro, i una taula amb postals més aviat carques. Ara és ben bé una botiga estil everything but the girl, però molt neta i molt nova, amb una llum estrident i tot de colors dolços gominola. L'altre dia eren les 22:30 d'un divendres i seguia oberta, vaig veure a l'home amb la seva camisa impecable i el seu aire d'intel·lectual darrera el mostrador. Sempre estira una mica el seu metre i mig quan veu que algú s'apropa a la porta, però mai ningú entra i fa tota la pena del món que us pogueu imaginar.

The Last Of The Famous International...

Nuestras historias de hoy no tienen por qué haber ocurrido nunca. 

(Günter Grass)

 

N'hi havia que arrossegaven la panxa, quan els adelantava me'n reia en secret: jo corria i a vegades feia vent i a vegades molta, molta pluja, però jo mai vaig agafar el tren ni la drecera, jo sempre seguia corrents: tinc una enorme col·lecció de cicatrius exposades a la vitrina que així ho demostren. I un tomàquet podrit a la nevera. Creu-me, correr cansa tant. Sóc la llebre i si arribo ho faré molt tard, quan ja hagin començat a desmontar l'envelat.

lupara (I)

Quan vaig arribar al bar no hi havia ningú i la cambrera es va oblidar de mi o em va donar una segona oportunitat, no ho sabré mai. Un cop acomodat al racó vaig reclamar el meu cafè, vaig obrir el llibre. Al principi del primer conte hi havia una frase maca, deia cariño de hombre simplemente, cariño paquete de cigarros lanzado a la mesa sin mas explicaciones que las ganas de fumar que se adivinan. Vaig pensar que te la llegiria si en aquell moment creuaves la porta però no eres tu, sinó una dona que es va asseure a la taula del costat tota rellotge impacient. Jo després havia de pujar a estudiar de nou, així que no tenia cap pressa. Durant el tercer conte, quan la gordaca lonza-pliegue-lonza-pliegue de la Mamá Antonia va començar a masturbar-se i una mica torbat vaig aixecar els ulls del llibre, un home amb la veu entretallada es disculpava pel retrad abans d'anunciar que s'havia trobat amb uns amics i que si no li importava que entressin. Aleshores em vaig adonar de que el bar estava ple de soroll i de birres de després del curro, i de que el cafè estaria fred: me'l vaig prendre d'un glop. Els amics van entrar, deixant a la dona ben lluny de l'home. El cuart conte començava així: Aquel lugar me parecia el fin del mundo y de alguna manera lo era, por lo menos para el tren, i després es preguntava pels pensaments de les gavines. Em van entrar ganes de parlar-te de tortugues marines i vaixells enfonsats, o d'arbres foradats que segueixen traient fulles. En algun revolt del parraf em vaig descarrilar, però, acceptant que no vindries. No va ser cap sobresalt, només la coagulacio d'una certesa: sabia que no ho faries des del segon abans de tocar-te els llavis. No hi havia ni tan sols decepció, ja era una fet llunyà i quasi no em feia vergonya. Després a casa estava neguitós i deia que era pel cafè de més.

Ohne Title

Imaginat una cuina antiga, petita, amb una taula i una finestra que dóna al parc. És fosc, fa fred. Dins, la calefacció i la llum com de fusta. Sobre la taula hi ha un lliri, la tassa és molt vella, el cafè fumeja.

Berlin es això, per la tarda.

A la terra, malgrat tot.

Jo baixava a per tabac, res més, el que passa és que després m'ha fet mandra pujar les escales i enlloc de girar a la dreta he girat a l'esquerra. És així com he acabat al carrer de sant pere mitjà, per casualitat, com totes les altres vegades. És un carrer petit aquest, estret, un carrer que no ve d'enlloc i porta on molts altres carrers porten, un carrer oblidat, com tot el que no comença ni acaba res. Ell s'ho sap i no crida, té les persianes baixades i fa olor a llegiu sense detergent. Hi ha una mesquita de planta baixa, hi ha la botiga on venen fetges i cors i testicles de corder. Sabia que em deixaria a la plaça de l'esglèsia de sant pere, podia haver imaginat que ho faria amb un angle nou, des del que el vitrall perfora la pedra com una sobtada resposta. Era aquella hora en que els fanals ja s'han ences i els carrers son mig liles i mig grocs. Dins hi havia ofici, hi entrava gent, un noi feia un gest amb la mà des de l'escala. Un arbre tenia les fulles molt baixes i he anat a provar: quasi les podia tocar amb el cap. Allà sota feia una olor com de quan menges carn a la brassa, però no l'olor de la brassa, ni l'olor de la carn, més aviat l'olor de quan surts del restaurant i estas tip i et comences a despedir. Després m'he perdut. He obtat pel recurs fàcil, m'he deixat portar fins un carrer principal i al arribar-hi he aixecat el cap, buscat a l'alex i la seva vermella estrelleta polar. Però no hi era, és clar, només he trobat a la lluna i era tant de paper que semblava voler-me dir:
- I que més dóna, on siguis.

autumn leaves

ja és oficial: al super han crescut els torrons i a l'spotify sona un anunci sobre la festa de cap d'any. qualsevol dia d'aquests penjen les llums. fa fred.


pd: resulta que el keith jarret no només gemega. tinc proves! >click here<

there is no such thing in life as no more.

-
Ahora mi gran pasion es la indiferencia.
(A. Gamoneda)

Cada cop que intento deixar de fumar me'n recordo del Jesús, l’operador del cine on vaig currar fa un parell de vides. Un tiu d’uns quaranta i tants que ens distreia el cafè amb apostes grotesques que ell hagués estat disposat a fer por mil millones. Una mica repetitiu, però bona gent. Li dec l'hàbit de netejar els estris abans de menjar, de tantes vegades que em va explicar l'anecdota de quan el Sr. Balaña pare va pujar a la cabina i se'l va trobar fent-se una paella de marisc al fogonet - -però no va poder enfadar-se amb ell perquè tot estava net i ordenat: corto y friego, corto y friego, a la vez, siempre lo tengo todo limpio. S’acabava de divorciar d’una fulana quinze anys més jove. Yo que se lo he pagado todo, el piso, el coche, la universidad, y a mi edad, vivendo con mis padres... Ell en realitat no en parlava malament, eren més les taquilleres. Però deia que en aquell moment només confiava en el Pepo, un lloro que ell tenia que parlava una mica. Un dia li va mossegar un ull. Una nit, mentres feiem un piti esperant que s’acabes la golfa, em va veure que llegia aquell de l’Allen Carr. No, no, yo libros no leo: estas cosas se te meten en la cabeza sin que te des cuenta.

davant per davant

El carrer es diu Wellington. ----- El tigre no ho sé, encara.

Jo no sóc cap visionari. (I)

Aixo del bé i el mal es una divisió prehistòrica, d’abans del neutró i la minifalda: auswitsch somos todos, etc. Desgraciadament, encara hi ha qui s’ho creu. Els amants, per exemple: el que plora és bò, el que crida és dolent. Imagineu una d’aquelles barres amb seients als extrems, de les antigues, de quan els chiquiparks no eren de plàstic. (ara mateix les paraules fan nosa). Dues criatures suspeses a l’aire en un mateix pla, depenent únicament l’una de l’altra: formen una unitat de complementaris: si una baixa, l’altra puja. Un gest no es pot concebre sense l’altre i en última instància tots dos poden igualment iniciar la secuència. No entenc perquè aleshores a un se l’abraça sistemàticament i a l’altre se’l deixa tan sol.

Però jo sóc un tiu, clar, jo no tinc sentiments.

groc sobre verd (III)

utilitzo un idioma incomprès, les paraules em fan nosa. intento dibuixar el diagrama amb l’entonació adecuada p'rò millor caminaria amb una pissarra sota el braç, m’aniria embrutant els dits de polsim blanc mentre t’explico l’equilibri latent, com d’aigua bruta. sovint només diria: homeòstasi; però ningú m’enten. tu em preguntes perquè porto sempre samarretes que em combinen amb el color dels ulls, jo et responc que a mi m’agrada el fauvisme, que jo no en sé de combinar tons pastel.

groc sobre verd (II)

groc sobre verd (I)

it's not me. it's just me reacting to your reaction.

Ara m'ho crec, de tot això en quedara només un horrible pais enfangat. Mai m'explicaràs com s'arregla aquest gerro trencat i ens quedarem aquí, donant-nos cops contra els barrots jo i la meva força aparent, jo i la meva intel·ligència emocional de preescolar, mentre tu mires i a vegades somrius. De tot aquest regirar de tigre confinat en quedarà únicament la ferida i la por. Potser algun dia em descobreixo fent veure que les coses passen només per sota la pell, i t'entenc. Potser a tu algun dia t'atrapa un forat negre més gran que el teu, i m'entens. Mentrestant, com apareixis al concert de bigott me n'aniré corrents, trepitjant els bassals, sense mirar enrere.

de ca la botigueta

El món hi cap al palmell d'una mà, o a l'arruga d'una muntanya.
El portes amb tu, i tots aquests racons plens de terranyines
que s'esfumen
amb un cop d'alè, tan sols.

Tambe hi cap a la tauleta d'una bar,
(sempre més colls de cervessa que caps)
si es deixa que el discurs arribi al final:
-----------------------------------------.----------,,,,--ens fan fora.

Te cinc lletres, es blava.

A la bruixa bona li demanare que em doni una vida essencial, primaria, de cuatre, cinc colors, i on les novetats siguin totes variacions del mateix tema.

Molt coix, com un cuc.

Deixar d'escoltar al cohen, deixar d'escoltar al cohen at once. Posar-me una marxa militar o una musiqueta de llumetes, qualsevol cosa que quedi a l'altre extrem de la realitat. Han pintat una linia molt groga a la vorera del meu carrer. Potser la segueixo. Si em porta fins a la bruixa bona li demanare que em tregui el cap, que em treguin el cor, que em tregui el valor i no em deixi tornar mai mes a casa. De moment he anat a l'oftalmologa i m'ha dit que si l'ull em pica es perque el tinc sec, que no faig prou llagrima m'ha dit. jaja.

Happy Books

-
Contra la depresion, pues eso, ir de compras:

- Picasso (Taschen, 25 aniversario)
- La comunicacion no verbal (Flora Davis)
- El arte de llevar razon, expuesto en 38 estratagemas (A. Schopenhauer)
- Guerra y Paz (Lev Tolstoi)
- La Santa Biblia
- La trilogia de Nueva York (Paul Auster)

(Fantasmas, Paul Auster)

una gran indolencia de pez

Es un sentimiento de cotidianidad desbocada, muy setembril. Los domingos recuperan su razon de ser y a veces -es apenas un segundo- me recuerdan que continuo siendo el mismo energumeno de siempre, solo que ahora la furia se ha hecho vieja y no se mueve. Las acelgas con patata, una mochila que preparar antes de ir a dormir. Un collar olvidado en la mesita de noche. Todo un engranaje de cosas sencillas al que soy incapaz de volver, como un dolor antiguo que oliera a colada recien tendida.

No me abraces, te pincharas: bajo el jersey solo hay raspa de pescado.

duc un pijama a ratlles

Sempre son cap a l'hora de regar les plantes, just abans de que es faci de nit, aquells sons d'ultratomba que ultimament m'han tingut tan encuriosit -no es que hi hagi moltes mes novetats a la biblioteca. Son gemecs greus, pensats per a esser detectas de lluny: mes que sentir-los els noto pujant-me cames amunt. Els sorolls, segons he pogut acotar en alguna expedicio dirigida, venen just de radera del mur que separa el zoologic del carrer de l'universitat, l'unic de tot barcelona que te gespa enlloc de cotxes. Podria ser que l'animal estigues en zel, pero jo crec mes que son crits de desesperança. Un dia em vaig treure els taps i tot, em vaig parar a escoltar: no vaig poder decidir si tigre o elefant. Sembla que hagi de ser clar, que l'elefant hagi de fer un crit com de trompa i el tigre un crit com d'ullal, pero no, no ho es pas. Si ho penses, es facil d'imaginar-li al tigre una anima gutural, una força que emani del fons de la terra gola enlla. Va ser abans d'ahir, tornant de fer un cafe, que el vaig veure, quasi sense voler. El mur fa un parell o tres de metres i despres hi ha una reixa com la del pati del cole, aquella que amb prou feines resistia a la pilota. El tigre, suposo, feia allo que fan els tigres de corretejar desesperadament en cercles per la gabia i al passar se li va veure un moment el cap radera la reixa. Va ser nomes un segon, i com que porto una temporada donant a tothom pel sac amb el Hobbes, quant els ho explicava em prenien per Calvin. Avui l'he anat a buscar, m'he assegut alla davant i he esperat. I l'he tornat a veure, sense cap mena de dubte. De peus sobre una pedra; donava, de fet, l'impressio d'estar enfilat sobre el mur. Com a tot fossar, entre ell i jo hi havia les vies del tranvia. I la reixeta. M'ha mirat des de dalt, molt atentament. Ha estat aleshores que m'ha entrat por, fins aleshores no hi havia pensat en que pogues voler escapar-se. La por ha estat molt real, ara ja m'es igual que ningu em cregui.

potser extraterrestre

La vida es aixi: carregat amb masses quilos de coneixement m'aventuro a la solana que em separa de la biblioteca i abans d'arribar, a l'alçada del passeig lluis companys, recordo (ho he anat recordant i oblidant varies vegades, avui) que es 11 de setembre i m'assalta la certesa de que sera un dels tres dies en que aquest pais s'atura. Malgrat tot m'hi apropo, ja no ve d'aqui. La porta de darrera no esta oberta. Uns metres mes endavant arribo a l'entrada principal, a l'aparcament hi ha un parell de bicicletes, una te la roda desinflada, l'altre encara no ha perdut la dignitat pero comença a anar de tort. Ningu a dins, el reixat tancat. Accepto l'evidencia i amb una mescla d'alleugerament i frustracio (ho penso, pero soc incapaç de decidir qué pesa mes) em dirigeixo cap a casa, a fer exactament el mateix que hagues fet a la biblioteca. Al passar per les finestres busco alguna senyal d'activitat humana, no se perque, pero m'aturo un moment ¿¿allo no son apunts?? Pero no, ben mirat sembla un diari doblegat, potser aquell que diu "marta esta habitada por extraterrestres".

Si tot continua essent tan da igual durant el temps suficient, potser aleshores...

la feina, ben feta.

- Posa-me'n dos de xocolata, dic mentre assenyalo molt vagament amb la ma.
- De crosants o de napolitanes?
- La veritat, porto una estona mirant-les... confiava en que decidissis per mi...
- Mira, aquests crosants que fem nosaltres son mes cruixents i tenen la xocolata fossa, mentre que les nostres napolitanes son mes tovetes pero no regalimen, tu mateix...
- Em quedo amb els que son dus per fora y tous per dins. Dos, si us plau. -I la dona que n'agafa un i l'envolica curosament- Dos, dos, si us plau.
- Ja t'he sentit, ja, pero es que si els poso junts s'aixafen.

el MACBA buit, si us plau

x

Manifest Snob Suburba (versio beta)

1. No creiem gaire en res, pero ens reservem el dret de fer-ho si mola mes.
2. Si ho podria haver dit un polític probablement no valgui la pena. Esta be si et posa calent o et fa riure o plorar o por o aixi. En general (rule of thumb), quan mes dificil sigui d'expressar en paraules mes millor sera.
3. Calvin, dictador vitalici.
4. Etcetera (aquest es un punt generic).
5. La bici sense musica fa pal... pero sempre es millor que agafar el metro.
6. Cal saber de tot. De tot.
7. El multiculti amb colors bonics es guay, les ONGs son avorrides.
8. El MACBA buit, si us plau (aquest es un punt important).
9. Una festa mal il·luminada no es una festa.
10. Els accents son opcionals. El "lo" es pot usar.
11. Escriure K’s als mails i/o sms es una horterada.
12. Si una paraula mola mes en guiri no cal traduir-la.
13. Spotify rules, Mercadona rocks
14. La llista de la compra no cal.
15. La siesta, amb antena 3.
16. El Breton era imbecil.
17. No siguis gorron, fes-te un blog.
18. Un bar mola si te barra o sofas o un una foto de Miss Miami mirant a cuenca o gintonics amb pebre o si toquen/reciten en viu, o si hi fan bones braves. No es imprescindible que compleixi totes les condicions alhora. Normalment quan el traspassen a un xino perd l'encant, encara que es pot seguir fent servir. Es un tema dificil d'explicar, aquests dels bars.
19. Amb Inditex tiras que te vas, pero hi ha alternatives.
20. Trobar ulleres de sol que molin es impossible.
21. Paquis forever.
22. Gastar diners en cinema, llibres, discos, convidar a copes als amics, xampu pijo i uns pantalons que et facin un bon cul (o unes sabates que te l’aixequin) es sempre una inversio raonable.
23. El cinema en V.O., gracies.
24. Si utilitzes la Times New Roman no ets ningu, si utilitzes la Comic Sans tens mal gust.
25. La RAE es un museu de cera.
26. Nueva entrada

en fin.

Annex A: Aquesta es una versio beta de codi obert, ets lliure de modificar-la al teu gust. Fes-la correr, despres; tothom te dret a saber.

Annex B: Els autors d'aquest manifest no es responsabilitzen de les conseqüencies derivades del seu us.

"siempre le habian gustado las reuniones del Club,
porque en realidad eso no era en absoluto un club
y respondia asi a su mas alto concepto del genero"
(es del llibre, del que no cal citar)

joc de nens

Afegida una dimensio temporal a les tres classiques dimensions espacials, sembla logic acceptar que n'hagi d'haver una cinquena, equivalent transversal a la longitudinalitat conceptual que hom confereix al temps. Aquesta cinquena dimensio, possem per cas, uniria entre si, com els diferents punts que formen una recta, diferents supraestructures espacials (la gracia de la corva que produeix un braç al despedir-se, la bella i momentanea mort d'un simultani aspirar d'ales) diferents supraestructures espacials, deia, repetides a llocs distants pero sempre en un mateix instant de l'eix temps. Despres es podria concebre un sise pla, perpendicular a aquests dos ultims. I seria natural, aleshores, concedir una relacio dinamica a aquestes noves creacions dimensionals: en naixeria aixi la setena. Graficament, la progressio adopta la forma d'una quimera entre esquelet de balena i escala de cargol que pujes cap a dins. El joc continua ad eternum, o fins que per fi ets el següent a la cua del super.

La Terra, que gira.

Oh, benvolgut dia gris, no marxis, no ens deixis sense la tova cobertura dels teus nuvols de fum bò. Et buscavem protegint-nos els ulls del groc i suant, pollets a les cantonades perduts i febles... fa tant temps que t'esperem arribar! No ens ploris, però, tampoc cal.

la domesticacio del mite

"De las grandes esperanzas nacen las grandes decepciones"
(Putin, sí, l'ex-KGB)

Va ser mentre m'ensabonava l'aixella que vaig comprendre que mai es adam qui arrenca la poma. No em pregunteu perque, el meu cervell funciona a deshora. Ara busco la serp i no la trobo, pero vindra soleta algun dia i em dira hola, sempre he esta aqui. El mes probable es que en aquell moment estigui fent alguna cosa innoble com arrencat-me els pels del nas o calentat una sopa de sobre. Les revelacions sempre apareixen aixi pero la llegenda ho amaga. Mentrestant em sap greu pels cincuanta anys de feminisme, pobrets. Ai, aixo no es pot dir.