Pols d'estrelles (el lloc comu).

Ara toca jugar a les cuinetes, fer-ne del foc un art. I preparar amb cura l'amanida que entretingui els moments de calma. Posar-hi molta menta, molt vermell, un rajolí de llimona. A tu no t'agrada el dolç, ja m'ho has dit. Cal caminar de puntetes, mirar en silenci per l'espiera de la porta. Fa por. Saps, a tots els llibres de fisiologia el capitol mes borros es el primer, el que intenta definir esser viu. Si som nomes un mirall davant d'un altre mirall, caldra que alguna cosa es mogui entre els dos per mantenir viu el reflex. Fa por. No pensar. No pensar gens. Ser aigua. O potser inmobilitat absoluta, aixi amb la teva galta enfonsada al coixi i la roba al peu del llit, feta bunyol. No passaria el temps, que tot ho cura i tot ho espatlla.

Spiegel im Spiegel

 Son tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo, una habitacion en la que podrian seguir girando esos muñequitos suspendidos que de pequeños nos absorbian para siempre y cuya forma hemos olvidado cuyos colores no recordamos pero cuyo espiritu, a veces... ¿verdad? 
Como adentrarse en un bosque revuelto y espeso y encontrarse con la bendicion de un rayo oblicuo sobre un charco escondido: uno es sorprendido por el precioso contraste de los verdes, los marrones, el color absoluto de la luz. Si se detiene a observar, si consigue olvidar lo que fuese que lo trajo a ese lugar, el paseante alcanza una quietud paciente, flotante, y de la belleza inicial empiezan, lentamente, a destilarse los detalles. Uno es capaz de distinguir a las ranitas de las hojas muertas, de identificar a las finisimas arañas en su meticuloso tejer. Incluso, no sin sorpresa, logra reconocer trocitos de si mismo en los ondulados temblores que le provocan los minusculos zapateros a la piel del charco: el mundo se multiplica como al mostrarle a un espejo la posibilidad de otro espejo. Este instante dura una eternidad y es el paraiso mas palpable al que puede aspirar un ser mortal, lo saben los cazadores y las ardillas.

De ella nos cuenta la wiki: Compuesta por Arvo Pärt en 1978 para piano solo y violin (o chelo), es una pieza en Fa mayor con tempo 6/4 en la que el piano propone triadas de corcheas que son acompañadas por el segundo instrumento por lentas escaleras ascendentes y descendentes, alternativamente, de creciente longitud.

O sea, tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo.

yo me celebro, yo me canto.

Primfileu meravelles
i la nit es molt alta.
(miquel marti i pol)

M'he comprat una antologia del marti i pol, una edicio antiga de tapes toves, vermelles. Te les pagines esgrogueides, fan la mateixa olor que les fundacions de l'asimov quan les llegia alla enfilat a la llitera de dalt. Es cert que el dissabte, abans del cardhu, vaig trepitjar-li la tomba unes quantes vegades, al marti i pol. Faig el mateix amb el casasses quan en tinc l'oportunitat pero es mera retorica, perfid plaer sofista.
Quan te'l llegeixi em creuras.

En un altre ordre de coses, han destapat la catedral, ja no la patrocina telefonica.

or are we dancers

si aixo et fa somriure-li a la portera i ajupir-te a recollir el gerani; si fa el cami mes curt les passes mes llargues el temps mes dolç o si et posa cara de nen petit quan li has d'explicar al de la papereria que aquest no, que potser en te un d'aquells grocs i negres amb el cul vermell ¿sap? si si, aquest, aquest, aconseguint que quasi comparteixi l'alegria d'haver-lo trobat; si de tornada descobreixes que entre el carrer de sempre i l'altre carrer de sempre hi ha un cami estret i fosc i la curiositat t'empeny a dins, aleshores val completament la pena i el temps.

es massa aviat per parlar-ne

Despres de trecents mil intents segueixo sense haver esclarit si el que em passa es que tinc els ous molt grans o el cap com un cigro. He decidit deixar-ho en que la linia es tant nimia que ni es veu. Avui estic bastant segur que l'otorrinolaringologia m'es massa que a l'orella quan mes a dins t'hi fiques mes petit es tot; jo vull fer alguna cosa mes elemental com aturar cors o remenar entranyes. Es complicat, pero, perque encara no se si puc passar-me la vida aturant cors o remenant entranyes d'altres... si encara no em se reanimar el meu propi cor ni entenc del tot el llenguatge efervescent en que em parla el meu propi estonac.

calidoscopic

Ara visc rodejat de conceptes abstractes, invocats per esquemes de linies corves que en dues dimensions es creuen obligatoriament, fent-me molt de mal als ulls. I el neurocirurgia que un dia -molt borratxo- va i em pregunta: tu que has estado en tantos sitios, marc... ¿crees que las cosas son realmente asi... o es que solo las has visto como las has querido ver? Vem discutir fins que se'ns va fer de mitgdia, pero igual entrara a la llista de preguntes que porten el meu nom com a preludi i que no crec raonablement possible de poder respondre mai. Per sort tambe m'envolta el suavitzant nou que va comprar el xevi, que es molt blau turquesa i emana destil·lat de coto fluix cada cop que aixeco el braç o arronso el coll.

i nomes es dimarts

Si continues parlant tant net i posant els ulls petits quan t'aplaudeixen a mi no m'importara aparcar sempre en baixada ni empastifar-me els dits al desmembrar les gambes. Anava a espantar-lo pero al final deixare que aquest insecte insignificant s'estigui aqui mirant-me fixament fins que se li fongui la bombeta. Seria maco acabar fent-se amics.

How To Disappear Completely

would you be worth it
i don't
don't wanna meet you here.
i'd rather wear my no friends mask
and my self love suit.

si aquest muscul jo el tingues podria moure'l

torna a apareixer, projectada a la pared de roca del teatre grec:
in memoriam, pina bausch (27.07.40 - 30.06.09)

Si, si que se qui es. La Pina Bausch es aquella dona de la que parlava l'acerina tota l'estona mentre dinavem a un bar amb estovalles de la iaia i la dança aixo i la dança allo, abans de que fessim un passeig mig en tranvia i arribessim a l'acord mutu de que el tiu que li montava els decorats no tenia gens de gracia pero barrejant l'accentaro aleman del seu angles amb la pessima traduccio portuguesa en resultaven unes frases molt entretingudes. La Pina es tambe un inesperat comentari del doctor jimeno, un home ja vell pero que encara conserva els 2 metres de quan era jove i els guants del nou i que et tira el que tingui a la ma -la llegenda diu que ha trencat rajoles- si mentre ell opera tu no estas en sintonia amb la seva rigida cuadricula mental. Deia que l'ultima coreografia no li havia agradat tant com les anteriors, i un el creu capaç de judicis sensibles perque malgrat els crits i la suor freda et passa els instruments amb tanta suavitat que mai pots estar segur de en quin moment els ha deixat anar ell. Que vols que et digui, aquesta es la Pina Bausch que jo coneixo p'ro suposo que la gent la trobara a faltar per altres coses.

de paper

es una caixa de sabates verd fosc, clarks, hi posa. jo la vaig deixar sota l'estanteria, pero ha aparegut dins el moble aquell blanc i baixet; afortunadament fa molt de temps que no em pregunto com ho fan per moures sols els trastos que esperen a casa mons pares. sense voler, per transportar-la fins el cotxe, l'he acomodat sobre l'avantbraç esquerra, asegurada amb una ma a cada costat, com si fos un nado: la tapa te una vora oberta i no acaba d'encaixar, se l'ha de tractar amb cura. dins s'apreten: cartes i postals a les meves multiples direccions; post-its que han perdut l'absencia que els donava sentit; fotos seleccionades de quan encara el paper; llibretes de lletra menuda; un calamar taronja de peluix; l'envoltori d'un chupachup de maduixa. etc. -es un destil.lat gran reserva, si hi enfonso de cop el nas l'embriac em fara plorar.

It's the end of the world as we know it (and I feel fine)

A l'escala del magic m'he fet amic d'un tipu que deia que les ties amb piercing als mugrons no anaven sempre empitonades. No en te ni idea, de mugrons. Despres, tornant a casa, un tiu que picava un timbre i sortia corrents i dues noies que es feien petons amb una rosa esclafada als peus. Mes tard he escupit a un bassal, i l'escupit ha quedat flotant a l'aigua, com una minuscula illa de neu. No se perque ho explico tot aixo. Es en aquest moment que plantejo la següent reflexio, abans de que se'm passi el dia:

Imagineu una ciutat composta d'un arquitecte, un advocat, un economista, un enginier, un poeta, un mestre, un metge, un mercader, un periodista i un politic. Fan deu, per fer-ho rodo. Imagineu que el politic planteja un pla urbanistic que arruina un barri, p'ro on el seu nebot hi guanya un munt de diners. Imagineu que ho sotmet a votacio. L'arquitecte exposa els seus arguments experts: diu que tot plegat no te cap sentit. Ningu enten un borrall, es clar, ningu te els 10 anys de carrera pertinents a les esquenes. S'aixeca el politic i diu: si no fem l'obra el carrer s'omplira de rates. Diu: si no fem l'obra dema no hi haura pà pels vostres fills. Diu: ara votem.

¿guanyara qui?


(ara el post ja es fa completament aborrit, no cal seguir:)

El que falta es responsabilitat. Els liders han oblidat que per ser-ho cal ser el cavall que tiva mes. Han perdut el fantasma que et visita per la nit i et diu: fixa't, aixo es el que passarà si no ho arregles. La democracia es una mica com Plato, que s'ha de rebutjar de plà, sense entrar en el seu joc -el seu joc del mon idea, el joc del mon inassolible de les coses perfectes.

(i dic, per si responeu: jo si que contribueixo a que tot aixo funcioni, hi poso moltes hores, m'hi deixo el pel: de la guardia d'abans d'ahir em va sortir una cana. -eh! jo no soc un gos: jo pago impostos!)

(¿plato, pobre vell, cuantes vegades t'he negat sense tenir-te ni puta idea? potser algun dia ho entengui com tu i deixi de fer petons als cavalls)



pd: I va i pla no s'escriu plà. aberrant.
pd2: Sort dels R.E.M. Sinó hagues estat en el dilema de triar entre el händel i l'stan getz, sol.
pd3: It's been a bad day -please don't take a picture.

la pelicula del dia

HACENDADO FAN

Despres d'un any de blitz al Caprabo del mercat i -basicament- al paqui del carrer de sota, amb alguna que altra incursio esporadica i generalment desagradable al Dia de la cantonada, avui he buscat al goggle. Ha estat una campanya a l'antiga, llarga y pesada. Al tornar la motxilla em colapsava les subclavies i se m'inflava el cap; he hagut de parar a mig cami, als bancs que hi ha al passeig lluis companys a tocar amb la ciutadella, alla on fa baixada sense avisar. La veritat es que el Mercadona aquest esta una mica a tomar pel cul, pero es segur el que ens toca per zona: ens reparteix a domicili.

ARROS BASMATI-----2,25
S. BRATWURST GU---1,75
PERNIL TRUJA-------3,65
F. ANXOV. O. OLIV---1,95

etc

jo vull ser picasso

Al terra fregat li falten dimensions: és massa petit i és massa llunya quan cap moble el trepitja. M'assec al mig de l'habitacio buida, amb el fresc del vi pujat al cap i una desolació a l'estómac d'arribar al límit de la terra i trobar-t'hi sol, que es una manera com una altra de digerir això de que la carola s'estigui veient amb un tiu d'anarinant però bé, molt bé. Per més que t'ho sospitis sempre es una mica pedra al fons del riu, quan t'ho diu. Al cap dels dies es passa. Per nar fent nit endins, m'he posat en loop la catorzena variacio goldberg, que es com prendre's dues tasses de cafè d'un sol glop.

Al final no m'ha ajudat a moure el llit, però igual arrossegaré el matalàs...

m'encanta tant la primera nit d'una habitació nova,
es com tornar a ser nen i dormir fora.
Avui he sopat amanida de cigrons.
El terra sembla una catifa voladora.
Les parets son blanques, com si travessés un núvol.

Demà entrarà un munt de llum pels finestrals i serà meva.

tant subtil que ve de dins (revisited)

M'hauria de comprar un bon perfum, pensava, una fragancia fresca i senzilla i varonil, molt varonil, res d'ensucrats embafosos ni llumetes llampants. Hauria de ser una mica com la sensacio de que algu escolta a l'altre extrem de la linea. Molaria que entrés per capes, a poc a poc, una olor textura mark rothko. Ho pensava avui, penjat de la barra del metro amb els ulls mitg clucs: a intervals, com d'onades, m'arribaven essencies que havia ensumat en altres vides: violeta empebrat, marro mel espessa, somriure color silenci; el que em tornaven era molt maco, tant a flor de pell.

Em paralitza, pero, l'idea de convertir-me en una composicio repetida.

tant subtil que ve de dins

M'hauria de comprar un bon perfum, pensava, una fragancia fresca y senzilla y varonil, molt varonil, res d'ensucrats embafosos ni llumetes llampants. La fragancia que em delates hauria de ser intangible i alhora innegable, com la sensacio de que et llegeixen el llibre per sobre l'esquena, i fer-se real per capes, a poc a poc, una olor textura rothko. Ho pensava avui, que a saber perque he tancat els ulls al metro concentrat en ensumar, i retrobat algunes antigues amants: un violeta empebrat, un marro mel, un somriure en silenci exquisidament transparent. El record que m'ha tornat ha estat molt maco, tant a flor de pell.

Pero em paralitza el fet de convertir-me en memoria d'un sol color, i repetit.

teories, teories, teories,

aleshores resulta que porto anys automatitzant desautomatitzacions de forma espontanea i el formalisme rus no em suposa cap revelacio -i me n'adono que clar, que aixi es impossible que estigui al tanto  de qui va guanyar l'eurovision.

si aixo s'estigues quiet, la resta...

Des d'avui no tinc raconera al costat del sofa on deixar-hi l'aigua, pero el ramon va fer apareixer al rebedor una tauleta baixa amb calaix la mar de mona, d'aquelles de guardar-hi un llapis, els destornilladors, les claus que ningu sap qué obren. Els hi fara molta companyia a les ampolles buides, tan al mitg del mar que es trobaven ara. A sobre s'hi podrien posar flors. O una petita palmera.

la cuota resultante de la autoliquidacion

Em sento pardillo acceptant tal qual el borrador, aixi que ahir vaig trucar a l'agencia tributaria per veure si era possible concertar una cita amb algu que em pogues assesorar amb aixo de la declaracio. Esperava una trucada curta, tenia el dinar a mitg fer; vaig dubtar abans de reconeixer que em trobava davant d'un ordenador con conexion a internet. D'alguna manera que no podria reconstruir una veu de dona jove em va portar de la maneta, telefonicament parlant -Entonces entramos en la pestaña azul, ciudadanos- fins l'enllaç de solicitud del borrador. Ho podia haber deixat aqui, tornar-ho a intentar un altre dia. Pero vaig preguntar que q'era allo de la base imponible.

(La Base Imponible)

Espere, creo que habia un esquema, vamos a ver...
-ManualPracticoRenta2008.pdf (15,15 MB)-      (15,15 MB!) 

Buscamos Liquidacion IRPF. Esquema general, lo ve, pagina 57, puede hacer zoom......en algun moment entre la base imponible general i la base imponible del ahorro em vaig perdre irremediablement. Amb un piti a la ma vaig esperar la pausa amb resignacio, aja, vaig dir. Vaig aprofitar per anar obrint algunes cartes. Creo que el esquema de este año ha quedado mas claro. Bien. Conociendo las bases imponibles podemos calcular las bases liquidables, como muestra el Esquema (II) -a mi mes que un esquema em va semblar una gabia, pero no vaig gosar de dir-ho- vemos la base imponible general a la izquierda y la base imponible del ahorro a la derecha, de donde aplicando la cuota integra estatal y la cuota integra autonomica obtenemos la cuota liquida total, y de esta, - un infern de no saber que dir, de no saber on mirar - tras deducciones y compensaciones fiscales que veremos a continuacion, la cuota resultante de la autoliquidacion...

Y acabare confirmant el borrador, tal qual.

Diputacio 93

Un dia sere mes gran i atrapat en un embus me'n recordare de l'ale emportant-se les mans al cap pero rient i dient lo haces bien, marc, lo haces bien. Amb sort aquesta frase em portara a despres, a l'alegria de saber que els napolitans tornaven a estar oberts i no tant per la pizza a metres com pel caliu de poder improvitzar un sopar per cuatre on acabar essent vuit sense necessitat d'afegir cap taula.

com groc i tou

Malgrat les primeres maduixes i el final d'infart, tinc la febreta als ulls i el cos ben lluny, l'he d'anar a buscar cada cop que el necessito. Millor dormir avui, millor dormir.

plácida

La catedral tiene un aire de gigante arrodillado desde quintana dos mortos; el tiempo es eterno, como en los cementerios. Yo a menudo me sentaba en el banco del convento y dibujaba los mosaicos de musgo y las muescas de la roca vieja (mentalmente, para no estropear la experiencia con la presion del resultado), y era feliz. Hay una puerta tapiada, otra que solo se abre para el jacobeo. Hay una escalera que conduce al reino de los vivos. Alfiles de piedra se recortan contra las nubes y son angeles que miran pasar. Desde las praterias, por las tardes, llega el agudo de un violin; cuando despuntaba el canon de pachelbel se me erizaba la piel. Hice muy pocos amigos en santiago, no se si alguno se acordara de mi. Pero de noche (a partir de cierta hora se apagan las luces que iluminan la catedral y el lugar deja de tener distancia de monumento) de noche, cuando la plaza esta vacia, el cielo es muy cercano y tiene estrellas. Un monton de estrellas. Si uno estira el brazo puede ponerselas en la palma de la mano.

Einige Kreise

Tomorrow we enter the town of my birth. I want to be ready
(morrison)

quasi es vessa cervesa al apropar-me la llauna amb els peus, un bassalet que quedava amagat rera el llavi metal·lic. –en garriga es manifesta,

la vida que hem de dir-nos
podria encara cabre
dins tot el que ja hem dit?

i a continuacio el ramon ho encadena amb els duncan dhu, no entenc com a fet el salt. em ve el documental aquell del tiu que es fica dins el cau d’una lleona que acaba de parir aprofitant que surt a caçar, i com la dolçor del ronroneig dels cadells en pla subjectiu es trenca de cop en un calfred, quan es compren que des d’aquesta prespectiva l’unica noticia de la tornada de la mare seria un fred ullal ben a dintre el coll. he descobert que rimbaud era un adolescent recalcitrant com debia de ser-ho jo quan escoltava als doors. que porto tota la vida sense saber que whitman esta a tot arreu.

petals en rierol

Hi ha moltes maneres de viure al mar. A mi m'agradaria fer-ho ben al fons, entre els peixos i el corall, pero soc mariner i deix roses sense fulles i contes a mitg explicar a les nits de ports que no em cautiven. Dubto entre remar o deixar-ho al vent, pero al final tant se m'en fot perque igual suru.

Llum natural

Aquest mati feia un sol de baixar en pijama a comprar uns croissants de xocolata i esmorzar sobre el tou de l’edredo, deixant que el cafe es refredes entre petons. Despres el llit ha estat arrasat per una petita guerra civil feta amb coixins vermells, el perdedor queia al fossar de la roba bruta. La tarda era de passejar per la ciutadella seguint el cami amb mes corves.

Tangled up in blue (II)

The only thing I knew how to do
was to keep on keepin' on
(like a bird that flew)

Barcelona es una ciutat feta a retalls. Aquest bar es un cafe de diumenge, i discutir pel plaer de discutir fins que vem deixar de ser nens. Aquesta cantonada es on em van fer un peto que no oblidare, i molts anys mes tard es on esperava una nit amb neguit als budells. Aqui hi vaig viure una temporada. Alla casi m’atropellen un dia que conduia la bici al ritme de l’ipot i vaig canviar de carril sense mirar. Tot plegat es alie com qui va a un funeral pospost, quan el sentiment ja s’ha assecat pero el record perdura.