afortunadamente

El problema es que si me preguntas, si realmente quieres oir sobre eso, tendré que decirte que yo no quiero vivir en ningún quirófano ni en ninguna familia ni en ninguna ciudad sino para siempre en esta hoguera. Absurda pero real, intangible, como el tiempo o el deseo. (celestial, si pudiera decirse) celestial. un acento, un tono, un timbre. la vida. que se va, dejando siempre un agujero de tierra seca y cuando está, cuando está es sólo un motón de demasiadas valvulas que me empuja a ningún lugar. 

subterrani

Em reconec el clot per l'embolcall de terra seca. La llavor no es veu, encara. Avui no ha plogut però demà potser. O passat demà. Tantíssimes vegades les coses ja són al seu lloc abans d'apareixer...

sempre que ho vulguis

old fashioned morphine

El temps sempre en descompte, sabata apretada, i allò de Lo haría, lo haría, pero no puedo dividirme... ¡Me cago en la puta es que no quiero que te dividas, joder, lo que quiero es que te multipliques! Però els pins, i saber que el mar està allà encara que no puguis parar a ofegar-t'hi. Només condensar una tarda sencera en un to de blau i quedar-te tranquil, com qui de molt lluny veu la llum encesa i sap que encara algú el rebria a casa si pogués tornar-hi. Et queda el consol de saber que serà estiu sempre que ho vulguis.

La cuota resultante de la autoliquidación (II)

Y no sólo crecen, sino que en seguida saben que han de crecer

Peter Pan y Wendy, J.M. Barrie

Sabia que passaria algún dia i ha estat avui. La dolorosa pèrdua de l'inocència, l'expulsió definitiva de neverland. Aquest cop el tiu del telefon de l'Agencia Tributaria m'ha dit -havia de passar, clar, joder, tant de temps jugant a les mudances i a les contes de la iaia a la llibreta dels viatges, tant per tabac, tant per alcohol, em queda tant per menjar i no puc pagar mes que tant per un sostre, joder, clar, tard o d'hora- que no em podia aprovar el borrador automàticament -com que no?? va, si et dic que si, si a tot, només dona-li al boto aquest dels deutes amb l'estat i et pago la llibertat sense mirar el preu- que abans havia de declarar si les activitats económiques de l'exercici havien estat activitats professionals o rendiments del treball. El tercer cop que ho repetia m'ho he escrit per no perdre'm, que ja m'ho conec i truco amb el boli a la mà prò igual després a vingut el llarguíssim bla bla bla i l'unic que n'he tret en clar és que aquest any la cosa ja no dóna més de si i a falta de cinc dies perque venci el plaç hauré d'aprendre a fer servir el (putu) programa PADRE -i dale, cony, que jo encara no vull ser padre i tothom que s'entesta en fer-me gran...

in my secret life

La conversación acabó algo así como ¿y a usted le han operado alguna vez?, más o menos, ¿más o menos?, más o menos, ¿¿como que más o menos?? bueno, usted vera, yo siempre he defendido la verdad -aqui empecé a escuchar en diagonal- Pinochet, ese repugnante, planeó destruir -claro, luego se exiliaría a alemania, seguro, por eso el bigote blanco y largo a lo bismark y por eso el respingo y el JA profundo y seco que suelta cuando pronuncio su nombre- y toda esa corte de miserables repugnantes, estaban en todas partes y yo -insistía mucho en lo de repugnantes, no sé- me detuvieron, por supuesto -pero esas cicatrices tan raras en la barriga- y así fue, sobreviví al fusilamiento y me fue concedida la gracia de permanecer con vida, aunque no la de la anestesia, las balas me las quitaron ahí mismo, bajo el poste, tal cual... (la propia inercia mecánica de la anamnesis, las cinco fichas aún por visitar en la gradilla, la certeza de que todo eso no tenía nada que ver con su almorrana y que por mi el tipo se podia ir a casa tan pronto como acabara de teclear el informe que ya estaba redactando en mi cabeza) Ajá, ajá, espere en la salita y ahora le traigo las recetas.

 

Esto fue hace tres días y por supesto lo olvidé al instante, me parece que ni lo hice constar en el informe. Sólo que el tipo sobrevivió al plomo de todo un pelotón y le fué concedida la gracia de permanecer con vida. Ni más ni menos. No hay ninguna razon para que la historia no sea cierta y a la vez sigue sonando increible.

Tailor made

...and you see, here I make it double so it doesn't bend... despacio, muy despacio, repasa con el índice la costura y después se queda en silencio unos segundos mientras retira del gris una invisible mota de polvo... Markus ya venia convencido pero igual se deja querer por este hombrecito calvo y algo bizco que nos ha ofrecido tan amablemente un asiento y una cerveza antes de empezar su particular truco de magia. No insiste, no empuja, habla sin mayúsculas pero con rotundidad... and this is how I make my suit, you see... suave, solemne, ni él sabrá cuantas veces ha explicado esta misma leyenda... to go with it I choose a high fish neck shirt without front pocket and two botton's cuff... y su voz se dobla apenas para convencernos de que su gusto es indudable. Y yo, como principiante que soy en el juego de los negocios, he empezado solo fingiendo mi atención y acabo riendo, algo nervioso, mientras me toma las medidas: que no esconda la barriga, me dice, y sonríe un poquito.

Kowloon

Caminar, caminar molt. Abstreure's completament. Caminar fins que no quedi rés a dins i tot sigui només llums de neo o algún d'aquests arbres enormes que surten de minúsculs rectangles de cement, vessant arrels i lianes que cauen just davant de la vitrina dels rolex o de la botiga de serps barroques, d'or macís, i braçalets de pedra verda de jade. Potser enfilar-s'hi i no baixar mai més, deixar que el món sigui un eixam de gent baixeta circulant per sota les branques amb la seva pressa cotidiana i una vida tant normal que un no pot ni imaginar-se'la, l'avia en cadira de rodes, el fill explicant una interminable anècdota escolar. Tot un tros llarg i estret que podria ser la cinquena avinguda, amb l'excepció dels cartells que criden en colors massa orientals, es a dir mal combinats. Després un altre tram, més ample o menys atapaït, i passem entre els nigerians que mandrejen a l'entrada del primer edifici on vem buscar allotjament, les Chungking Mansions. La planta baixa es com un bazar, tot decadent, la resta son pensions, tres o cuatre pensions per planta. Disset plantes. Cua a l'únic ascensor disponible. El markus assegura que entre els fils de coure i les runes que habitaven a l'escala hi va veure sang. Mes tard vem descobrir que efectivament hi havia hagut morts en aquell edifici, tristament célebre després d'un incendi y un parell d'assessinats. Nosaltres aquí fent veure que no hi som i la vida que ens bufeteja tan suaument...

Caminar més, ignorar l'estació de metro i continuar cap avall, cap al riu, diem, pero no ho és, és el mar de la xina que separa l'illa de Hong Kong de la resta de territoris continentals esgarrapats pels anglesos i perduts després només a mitges, un país, dos sistemes, parlant de política com qui de premsa del cor, afligidíssims però completament descreguts. El markus menys, economics are all, que diu. Però és que no hi ha res, que no ho veus, markus, nomes l'il·lusió de navegar entre carrers extranys sense perdre el fil i somiar que ariadna.

Arribem a l'extrem de la península de Kowloon, a uns cent metres del buit que imaginem deu correspondre al canal. És de nit, estèm cansats, i ja són moltes les vegades que en aquest mateix punt hem decidit deixar-ho correr perquè un encreuament d'autopistes ens veta l'acces natural al moll. Pero avui, amb l'inercia, rebotem com pilotes de pinball per la barana que escorta els carrils fins que emboquem el pas subterrani. Al sortir impactem brutalment contra l'skyline de l'illa de Hong Kong i és fascinant i absolutament desmesurat: de punta a punta, la riba es una muralla de desenes, centenars de gratacels, milers, milions de rectanglets de vida il·luminadats formant una sola estructura compacta, orgànica, coral enorme i palpitant.

Sí, es bambú.

Landing

El aeropuerto de Hong Kong es como todos (demasiado grande), y el camino hasta el hotel una sucesión de escenas ya vividas: el tren, el metro, el mapa. Una calle fuera de lugar, este calor tan humedo. La recepción, el pasaporte, las llaves. Tras veintiséis horas en tierra de nadie vuelvo a tener una cama, por fin. Pero aún no. Primero desconectar el piloto automático, después saludar a Markus, el sueco, que llegó un dia antes y ahora perrea en la habitación de al lado. Buscar un lugar para cenar y el par de pintas que ahogaran al jetlag o al menos diluirán su responsabilidad cuando mañana la inevitable niebla. La noche. Y la ciudad, una ciudad, a fin de cuentas: gente, aceras, coches. Tan lejos es únicamente alguna alteracion del decorado y una incomunicación prevista y controlada. Al principio uno sólo ve lo que ya sabia. Luego pasaran los días, las semanas. En realidad, quien se atrevería a decir que conoce siquiera la calle donde creció.

de luz y de color

a tres cents any llum

d'aquí

When the music's over

De petit m'embadalia sempre imaginant l'últim acord de les coses, buscant-hi una poètica romàntica i total. Afortunadament ja fa temps que no puc deixar de veure el cercle latent a tot arreu... de fet, cada cop és més clara la taca blanca dins del negre, i a l'inrevés... tot i que potser aquest és un altre tema. Suposo que és natural. Ei, no dic que no hi hagin finals enormes... hi ha alló de como lágrimas en la lluvia o Köln, January 24, 1975, Part IIc. Però de totes maneres... bé, tant és, realment no importa. Realment no importa gens. Fa una mica de pena, though. Potser torno al riu de tant en tant a llençar-hi una pedra, si es diumenge per la tarda i plou o així. No sé, per dir alguna cosa tova que no soni a final.

smoke

Incapaç d'articular la mentida literària que les posi en context les deixare així, despullades branques de cirerer:

-Más alla de sus pies vuelan.

-Lo puedes entender... relacioné algo terrible con la lectura.

-But if you go to sleep tonight you will be older, when you wake.

Asegurada de Incendios

Ahora que el corazón es blando y el pelo se me mete en los ojos. Hoy, precisamente, lunes resaca muy muy larga, como de exactamente cinco años y un dia. En este momento, en algún lugar entre Tirso de Molina y un pincho de tortilla, querria que las farolas se quedaran para siempre así, desperezandose, y fuera continuamente atardecer entre callejuelas por descubrir, estribillo de pop español.

me la repampinfla

Quan suri, he de saber coneixer que ve d'aquest moment?

(Gabriel Ferrater)

Les paraules són cosa de dos. Ho ha escrit en Ramon. Que senzilla era la frase que he buscant durant tots aquests silencis. La conec ara que no em fa servei, però sé del cert que tornarà perquè ha encaixat completament amb el concepte i ja no hi haurà manera d'exposar-lo sense ella. Potser d'aquí uns mesos, o d'aquí uns anys. Serà una frase deixada caure al final del monòleg, acompanyada d'una mirada tova i un ensenyar els palmells de les mans, com si ho veiés. En quedi aquí reconeguda per anticipat l'autoria: ho ha escrit en Ramon.

fal·làcies cotidianes

Existen estudios científicos que aseguran. Basura. Basura de la bona. Un estudi cientific no pot asegurar res. Si no comprens aixó no cal discutir més amb tu, se t'escapa l'essència del coneixement. I aleshores, obviament, el sofisme et queda gran. Com a molt, fes-te polític.

mai esborrar

Aquest matí ha pogut ser el principi de tantes coses. Un altre esbós de núvol, la taca fosca del cotxe aparcat al mig del verd, ben bé al mig d'una esplanada enorme. El camí, recte i prim fins l'horitzó. Tenies un perfil molt maco, te l'he mirat quan feies veure que no em miraves. Els ulls plens de son, la bata arrugada. A mi m'agradaria dibuixar amb traç fi i fer paisatges de quatre línies. La realitat, però, és que passo un cop i un altre el llapis pel mateix lloc. Només jo hi veig la forma però a vegades, aixó si, toco el cel.

la possibilitat d'una illa

Mentre hi hagi violència a dins hi haurà violència a fora,
perquè uno trata al mundo como se trata a si mismo.

No cal aclarar res, digui el que digui tampoc mai se m'entén:
només demanar perdó -sempre s'escau- i deixar que tot segueixi ben lluny;
les cadenes es trenquen per l'anella més debil i aquesta sóc jo.

Per la meva part, n'estic fart de buscar el centre del cercle.
El pròxim pas serà cap a l'espai exterior, eclipsi total, silenci absolut.

Chernobil & Chips

Estas cosas se me ocurren, no sé. La imagen de la gaviota destripando a la paloma en medio del patio y todos nosotros, chiquillos, mirando en silencio, asustadísimos cuando el bicho blanco levanta la cabeza para mirarnos con el pico ensangrentado. Luego está eso de si los perros y los murciélagos son familia o no. Existe el zorro volador y cabe reconocerles un parecido razonable. Claro que luego los murciélagos tienen alas de dragón y los perros no. En fin, es sólo una discusión de domingo. Hablando de domingos y dragones, dejarme que os explique una de las cargas de caballería más gloriosas que se recuerdan en la crónica militar, la de los dragones escoceses, los scots greys, second to none, en los campos de Waterloo. Una tarde de domingo, precisamente. Las tardes de domingo nacieron para ser asi, lo ves, fichas desplegandose para la batalla. All in, scotland forever. A partir de hoy y para siempre este seis de corazones que no salió cuando debía se llamará mariscal Grouchy, pobrete, tan severamente señalado por no marchar hacia el sonido de los cañones. Y todas estas conclusiones de las que Houellebecq estaría orgulloso: somos tan chismosos. De fondo hay un cojín que aun huele a cosquillas y la paz infinita de doblar calcetines. Mi cabeza es un puchero.

non plus ultra

demasiado humano

Jo només vull apalancar-me a la poltrona i posar-me els auriculars nous aquests de pell i deixar que en keith i en jack i en gary em toquin the cure en loop. Hipnòtic. Balsàmic. La resta és boira.

blau sobre blanc

Si penso en  aquella casa em torna el neguit de quan el fred es menjava els colors del bosc i jo baixava al riu per fugir del teu fantasma, el que viu al voltant dels fogons. Tornava a casa amb la serenor dels morts i li deia: acusa'm d'alguna cosa. Però el meu és un crim sense nom i el càstig és per sempre un pes al pit que primer es fa plor i després buit, per tornar-se a omplir a poc a poc de pedres.

A força de silencis ara la pell m'és vidre i s'esquerda.

Sóc pissarra

De nit semblava una bona idea per la paret, després m'ho vas fer veure clar.
Guix. Llit. Pols. Dormir. Respirar.

Lupara (II)

Mola que el sostre sigui baix i gris al pis d'abaix i que al pis de dalt hi tinguin llumetes de nit i sofàs i girasols taronges a l'ampit de la finestra, i un mural en blanc i negre de quan el Jules solta alló de and you will know my name is the Lord when I lay my vengeance upon thee, el veus quan t'has de girar per fer lloc a la safata que puja carregada d'una escuma d'artesania densa i a ras de got, núvol en flor, una cerveza muy bien tirada, sí señor, obra efímera, però... altre cop toca treure el cap per la barana del pis de dalt, des d'on la barra et queda just a sota i la cambrera d'esquenes: es torna a formar el triangle de buscar els ulls d'algun client que busca els ulls de la cambrera que aleshores aixeca el cap i així, en una relació tan vertical i tan ben dotada, et troba fent un enorme esforç per mirar-la als ulls. Però sobretot mola que el bar de sota casa sigui casa a més de bar, quan aneu apareixent per celebrar que el dia d'avui ja s'ha acabat i el de demà està encara per arribar, tot sinceritat desbocada, que el detall fa l'història malgrat l'Elena sense H, pobreta, el que ha de sentir.