it's not me. it's just me reacting to your reaction.

Ara m'ho crec, de tot això en quedara només un horrible pais enfangat. Mai m'explicaràs com s'arregla aquest gerro trencat i ens quedarem aquí, donant-nos cops contra els barrots jo i la meva força aparent, jo i la meva intel·ligència emocional de preescolar, mentre tu mires i a vegades somrius. De tot aquest regirar de tigre confinat en quedarà únicament la ferida i la por. Potser algun dia em descobreixo fent veure que les coses passen només per sota la pell, i t'entenc. Potser a tu algun dia t'atrapa un forat negre més gran que el teu, i m'entens. Mentrestant, com apareixis al concert de bigott me n'aniré corrents, trepitjant els bassals, sense mirar enrere.

de ca la botigueta

El món hi cap al palmell d'una mà, o a l'arruga d'una muntanya.
El portes amb tu, i tots aquests racons plens de terranyines
que s'esfumen
amb un cop d'alè, tan sols.

Tambe hi cap a la tauleta d'una bar,
(sempre més colls de cervessa que caps)
si es deixa que el discurs arribi al final:
-----------------------------------------.----------,,,,--ens fan fora.

Te cinc lletres, es blava.

A la bruixa bona li demanare que em doni una vida essencial, primaria, de cuatre, cinc colors, i on les novetats siguin totes variacions del mateix tema.

Molt coix, com un cuc.

Deixar d'escoltar al cohen, deixar d'escoltar al cohen at once. Posar-me una marxa militar o una musiqueta de llumetes, qualsevol cosa que quedi a l'altre extrem de la realitat. Han pintat una linia molt groga a la vorera del meu carrer. Potser la segueixo. Si em porta fins a la bruixa bona li demanare que em tregui el cap, que em treguin el cor, que em tregui el valor i no em deixi tornar mai mes a casa. De moment he anat a l'oftalmologa i m'ha dit que si l'ull em pica es perque el tinc sec, que no faig prou llagrima m'ha dit. jaja.

Happy Books

-
Contra la depresion, pues eso, ir de compras:

- Picasso (Taschen, 25 aniversario)
- La comunicacion no verbal (Flora Davis)
- El arte de llevar razon, expuesto en 38 estratagemas (A. Schopenhauer)
- Guerra y Paz (Lev Tolstoi)
- La Santa Biblia
- La trilogia de Nueva York (Paul Auster)

(Fantasmas, Paul Auster)

una gran indolencia de pez

Es un sentimiento de cotidianidad desbocada, muy setembril. Los domingos recuperan su razon de ser y a veces -es apenas un segundo- me recuerdan que continuo siendo el mismo energumeno de siempre, solo que ahora la furia se ha hecho vieja y no se mueve. Las acelgas con patata, una mochila que preparar antes de ir a dormir. Un collar olvidado en la mesita de noche. Todo un engranaje de cosas sencillas al que soy incapaz de volver, como un dolor antiguo que oliera a colada recien tendida.

No me abraces, te pincharas: bajo el jersey solo hay raspa de pescado.

duc un pijama a ratlles

Sempre son cap a l'hora de regar les plantes, just abans de que es faci de nit, aquells sons d'ultratomba que ultimament m'han tingut tan encuriosit -no es que hi hagi moltes mes novetats a la biblioteca. Son gemecs greus, pensats per a esser detectas de lluny: mes que sentir-los els noto pujant-me cames amunt. Els sorolls, segons he pogut acotar en alguna expedicio dirigida, venen just de radera del mur que separa el zoologic del carrer de l'universitat, l'unic de tot barcelona que te gespa enlloc de cotxes. Podria ser que l'animal estigues en zel, pero jo crec mes que son crits de desesperança. Un dia em vaig treure els taps i tot, em vaig parar a escoltar: no vaig poder decidir si tigre o elefant. Sembla que hagi de ser clar, que l'elefant hagi de fer un crit com de trompa i el tigre un crit com d'ullal, pero no, no ho es pas. Si ho penses, es facil d'imaginar-li al tigre una anima gutural, una força que emani del fons de la terra gola enlla. Va ser abans d'ahir, tornant de fer un cafe, que el vaig veure, quasi sense voler. El mur fa un parell o tres de metres i despres hi ha una reixa com la del pati del cole, aquella que amb prou feines resistia a la pilota. El tigre, suposo, feia allo que fan els tigres de corretejar desesperadament en cercles per la gabia i al passar se li va veure un moment el cap radera la reixa. Va ser nomes un segon, i com que porto una temporada donant a tothom pel sac amb el Hobbes, quant els ho explicava em prenien per Calvin. Avui l'he anat a buscar, m'he assegut alla davant i he esperat. I l'he tornat a veure, sense cap mena de dubte. De peus sobre una pedra; donava, de fet, l'impressio d'estar enfilat sobre el mur. Com a tot fossar, entre ell i jo hi havia les vies del tranvia. I la reixeta. M'ha mirat des de dalt, molt atentament. Ha estat aleshores que m'ha entrat por, fins aleshores no hi havia pensat en que pogues voler escapar-se. La por ha estat molt real, ara ja m'es igual que ningu em cregui.

potser extraterrestre

La vida es aixi: carregat amb masses quilos de coneixement m'aventuro a la solana que em separa de la biblioteca i abans d'arribar, a l'alçada del passeig lluis companys, recordo (ho he anat recordant i oblidant varies vegades, avui) que es 11 de setembre i m'assalta la certesa de que sera un dels tres dies en que aquest pais s'atura. Malgrat tot m'hi apropo, ja no ve d'aqui. La porta de darrera no esta oberta. Uns metres mes endavant arribo a l'entrada principal, a l'aparcament hi ha un parell de bicicletes, una te la roda desinflada, l'altre encara no ha perdut la dignitat pero comença a anar de tort. Ningu a dins, el reixat tancat. Accepto l'evidencia i amb una mescla d'alleugerament i frustracio (ho penso, pero soc incapaç de decidir qué pesa mes) em dirigeixo cap a casa, a fer exactament el mateix que hagues fet a la biblioteca. Al passar per les finestres busco alguna senyal d'activitat humana, no se perque, pero m'aturo un moment ¿¿allo no son apunts?? Pero no, ben mirat sembla un diari doblegat, potser aquell que diu "marta esta habitada por extraterrestres".

Si tot continua essent tan da igual durant el temps suficient, potser aleshores...

la feina, ben feta.

- Posa-me'n dos de xocolata, dic mentre assenyalo molt vagament amb la ma.
- De crosants o de napolitanes?
- La veritat, porto una estona mirant-les... confiava en que decidissis per mi...
- Mira, aquests crosants que fem nosaltres son mes cruixents i tenen la xocolata fossa, mentre que les nostres napolitanes son mes tovetes pero no regalimen, tu mateix...
- Em quedo amb els que son dus per fora y tous per dins. Dos, si us plau. -I la dona que n'agafa un i l'envolica curosament- Dos, dos, si us plau.
- Ja t'he sentit, ja, pero es que si els poso junts s'aixafen.

el MACBA buit, si us plau

x

Manifest Snob Suburba (versio beta)

1. No creiem gaire en res, pero ens reservem el dret de fer-ho si mola mes.
2. Si ho podria haver dit un polític probablement no valgui la pena. Esta be si et posa calent o et fa riure o plorar o por o aixi. En general (rule of thumb), quan mes dificil sigui d'expressar en paraules mes millor sera.
3. Calvin, dictador vitalici.
4. Etcetera (aquest es un punt generic).
5. La bici sense musica fa pal... pero sempre es millor que agafar el metro.
6. Cal saber de tot. De tot.
7. El multiculti amb colors bonics es guay, les ONGs son avorrides.
8. El MACBA buit, si us plau (aquest es un punt important).
9. Una festa mal il·luminada no es una festa.
10. Els accents son opcionals. El "lo" es pot usar.
11. Escriure K’s als mails i/o sms es una horterada.
12. Si una paraula mola mes en guiri no cal traduir-la.
13. Spotify rules, Mercadona rocks
14. La llista de la compra no cal.
15. La siesta, amb antena 3.
16. El Breton era imbecil.
17. No siguis gorron, fes-te un blog.
18. Un bar mola si te barra o sofas o un una foto de Miss Miami mirant a cuenca o gintonics amb pebre o si toquen/reciten en viu, o si hi fan bones braves. No es imprescindible que compleixi totes les condicions alhora. Normalment quan el traspassen a un xino perd l'encant, encara que es pot seguir fent servir. Es un tema dificil d'explicar, aquests dels bars.
19. Amb Inditex tiras que te vas, pero hi ha alternatives.
20. Trobar ulleres de sol que molin es impossible.
21. Paquis forever.
22. Gastar diners en cinema, llibres, discos, convidar a copes als amics, xampu pijo i uns pantalons que et facin un bon cul (o unes sabates que te l’aixequin) es sempre una inversio raonable.
23. El cinema en V.O., gracies.
24. Si utilitzes la Times New Roman no ets ningu, si utilitzes la Comic Sans tens mal gust.
25. La RAE es un museu de cera.
26. Nueva entrada

en fin.

Annex A: Aquesta es una versio beta de codi obert, ets lliure de modificar-la al teu gust. Fes-la correr, despres; tothom te dret a saber.

Annex B: Els autors d'aquest manifest no es responsabilitzen de les conseqüencies derivades del seu us.

"siempre le habian gustado las reuniones del Club,
porque en realidad eso no era en absoluto un club
y respondia asi a su mas alto concepto del genero"
(es del llibre, del que no cal citar)

joc de nens

Afegida una dimensio temporal a les tres classiques dimensions espacials, sembla logic acceptar que n'hagi d'haver una cinquena, equivalent transversal a la longitudinalitat conceptual que hom confereix al temps. Aquesta cinquena dimensio, possem per cas, uniria entre si, com els diferents punts que formen una recta, diferents supraestructures espacials (la gracia de la corva que produeix un braç al despedir-se, la bella i momentanea mort d'un simultani aspirar d'ales) diferents supraestructures espacials, deia, repetides a llocs distants pero sempre en un mateix instant de l'eix temps. Despres es podria concebre un sise pla, perpendicular a aquests dos ultims. I seria natural, aleshores, concedir una relacio dinamica a aquestes noves creacions dimensionals: en naixeria aixi la setena. Graficament, la progressio adopta la forma d'una quimera entre esquelet de balena i escala de cargol que pujes cap a dins. El joc continua ad eternum, o fins que per fi ets el següent a la cua del super.

La Terra, que gira.

Oh, benvolgut dia gris, no marxis, no ens deixis sense la tova cobertura dels teus nuvols de fum bò. Et buscavem protegint-nos els ulls del groc i suant, pollets a les cantonades perduts i febles... fa tant temps que t'esperem arribar! No ens ploris, però, tampoc cal.

la domesticacio del mite

"De las grandes esperanzas nacen las grandes decepciones"
(Putin, sí, l'ex-KGB)

Va ser mentre m'ensabonava l'aixella que vaig comprendre que mai es adam qui arrenca la poma. No em pregunteu perque, el meu cervell funciona a deshora. Ara busco la serp i no la trobo, pero vindra soleta algun dia i em dira hola, sempre he esta aqui. El mes probable es que en aquell moment estigui fent alguna cosa innoble com arrencat-me els pels del nas o calentat una sopa de sobre. Les revelacions sempre apareixen aixi pero la llegenda ho amaga. Mentrestant em sap greu pels cincuanta anys de feminisme, pobrets. Ai, aixo no es pot dir.

Pols d'estrelles (el lloc comu).

Ara toca jugar a les cuinetes, fer-ne del foc un art. I preparar amb cura l'amanida que entretingui els moments de calma. Posar-hi molta menta, molt vermell, un rajolí de llimona. A tu no t'agrada el dolç, ja m'ho has dit. Cal caminar de puntetes, mirar en silenci per l'espiera de la porta. Fa por. Saps, a tots els llibres de fisiologia el capitol mes borros es el primer, el que intenta definir esser viu. Si som nomes un mirall davant d'un altre mirall, caldra que alguna cosa es mogui entre els dos per mantenir viu el reflex. Fa por. No pensar. No pensar gens. Ser aigua. O potser inmobilitat absoluta, aixi amb la teva galta enfonsada al coixi i la roba al peu del llit, feta bunyol. No passaria el temps, que tot ho cura i tot ho espatlla.

Spiegel im Spiegel

 Son tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo, una habitacion en la que podrian seguir girando esos muñequitos suspendidos que de pequeños nos absorbian para siempre y cuya forma hemos olvidado cuyos colores no recordamos pero cuyo espiritu, a veces... ¿verdad? 
Como adentrarse en un bosque revuelto y espeso y encontrarse con la bendicion de un rayo oblicuo sobre un charco escondido: uno es sorprendido por el precioso contraste de los verdes, los marrones, el color absoluto de la luz. Si se detiene a observar, si consigue olvidar lo que fuese que lo trajo a ese lugar, el paseante alcanza una quietud paciente, flotante, y de la belleza inicial empiezan, lentamente, a destilarse los detalles. Uno es capaz de distinguir a las ranitas de las hojas muertas, de identificar a las finisimas arañas en su meticuloso tejer. Incluso, no sin sorpresa, logra reconocer trocitos de si mismo en los ondulados temblores que le provocan los minusculos zapateros a la piel del charco: el mundo se multiplica como al mostrarle a un espejo la posibilidad de otro espejo. Este instante dura una eternidad y es el paraiso mas palpable al que puede aspirar un ser mortal, lo saben los cazadores y las ardillas.

De ella nos cuenta la wiki: Compuesta por Arvo Pärt en 1978 para piano solo y violin (o chelo), es una pieza en Fa mayor con tempo 6/4 en la que el piano propone triadas de corcheas que son acompañadas por el segundo instrumento por lentas escaleras ascendentes y descendentes, alternativamente, de creciente longitud.

O sea, tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo.

yo me celebro, yo me canto.

Primfileu meravelles
i la nit es molt alta.
(miquel marti i pol)

M'he comprat una antologia del marti i pol, una edicio antiga de tapes toves, vermelles. Te les pagines esgrogueides, fan la mateixa olor que les fundacions de l'asimov quan les llegia alla enfilat a la llitera de dalt. Es cert que el dissabte, abans del cardhu, vaig trepitjar-li la tomba unes quantes vegades, al marti i pol. Faig el mateix amb el casasses quan en tinc l'oportunitat pero es mera retorica, perfid plaer sofista.
Quan te'l llegeixi em creuras.

En un altre ordre de coses, han destapat la catedral, ja no la patrocina telefonica.

or are we dancers

si aixo et fa somriure-li a la portera i ajupir-te a recollir el gerani; si fa el cami mes curt les passes mes llargues el temps mes dolç o si et posa cara de nen petit quan li has d'explicar al de la papereria que aquest no, que potser en te un d'aquells grocs i negres amb el cul vermell ¿sap? si si, aquest, aquest, aconseguint que quasi comparteixi l'alegria d'haver-lo trobat; si de tornada descobreixes que entre el carrer de sempre i l'altre carrer de sempre hi ha un cami estret i fosc i la curiositat t'empeny a dins, aleshores val completament la pena i el temps.

es massa aviat per parlar-ne

Despres de trecents mil intents segueixo sense haver esclarit si el que em passa es que tinc els ous molt grans o el cap com un cigro. He decidit deixar-ho en que la linia es tant nimia que ni es veu. Avui estic bastant segur que l'otorrinolaringologia m'es massa que a l'orella quan mes a dins t'hi fiques mes petit es tot; jo vull fer alguna cosa mes elemental com aturar cors o remenar entranyes. Es complicat, pero, perque encara no se si puc passar-me la vida aturant cors o remenant entranyes d'altres... si encara no em se reanimar el meu propi cor ni entenc del tot el llenguatge efervescent en que em parla el meu propi estonac.

calidoscopic

Ara visc rodejat de conceptes abstractes, invocats per esquemes de linies corves que en dues dimensions es creuen obligatoriament, fent-me molt de mal als ulls. I el neurocirurgia que un dia -molt borratxo- va i em pregunta: tu que has estado en tantos sitios, marc... ¿crees que las cosas son realmente asi... o es que solo las has visto como las has querido ver? Vem discutir fins que se'ns va fer de mitgdia, pero igual entrara a la llista de preguntes que porten el meu nom com a preludi i que no crec raonablement possible de poder respondre mai. Per sort tambe m'envolta el suavitzant nou que va comprar el xevi, que es molt blau turquesa i emana destil·lat de coto fluix cada cop que aixeco el braç o arronso el coll.

i nomes es dimarts

Si continues parlant tant net i posant els ulls petits quan t'aplaudeixen a mi no m'importara aparcar sempre en baixada ni empastifar-me els dits al desmembrar les gambes. Anava a espantar-lo pero al final deixare que aquest insecte insignificant s'estigui aqui mirant-me fixament fins que se li fongui la bombeta. Seria maco acabar fent-se amics.

How To Disappear Completely

would you be worth it
i don't
don't wanna meet you here.
i'd rather wear my no friends mask
and my self love suit.

si aquest muscul jo el tingues podria moure'l

torna a apareixer, projectada a la pared de roca del teatre grec:
in memoriam, pina bausch (27.07.40 - 30.06.09)

Si, si que se qui es. La Pina Bausch es aquella dona de la que parlava l'acerina tota l'estona mentre dinavem a un bar amb estovalles de la iaia i la dança aixo i la dança allo, abans de que fessim un passeig mig en tranvia i arribessim a l'acord mutu de que el tiu que li montava els decorats no tenia gens de gracia pero barrejant l'accentaro aleman del seu angles amb la pessima traduccio portuguesa en resultaven unes frases molt entretingudes. La Pina es tambe un inesperat comentari del doctor jimeno, un home ja vell pero que encara conserva els 2 metres de quan era jove i els guants del nou i que et tira el que tingui a la ma -la llegenda diu que ha trencat rajoles- si mentre ell opera tu no estas en sintonia amb la seva rigida cuadricula mental. Deia que l'ultima coreografia no li havia agradat tant com les anteriors, i un el creu capaç de judicis sensibles perque malgrat els crits i la suor freda et passa els instruments amb tanta suavitat que mai pots estar segur de en quin moment els ha deixat anar ell. Que vols que et digui, aquesta es la Pina Bausch que jo coneixo p'ro suposo que la gent la trobara a faltar per altres coses.

de paper

es una caixa de sabates verd fosc, clarks, hi posa. jo la vaig deixar sota l'estanteria, pero ha aparegut dins el moble aquell blanc i baixet; afortunadament fa molt de temps que no em pregunto com ho fan per moures sols els trastos que esperen a casa mons pares. sense voler, per transportar-la fins el cotxe, l'he acomodat sobre l'avantbraç esquerra, asegurada amb una ma a cada costat, com si fos un nado: la tapa te una vora oberta i no acaba d'encaixar, se l'ha de tractar amb cura. dins s'apreten: cartes i postals a les meves multiples direccions; post-its que han perdut l'absencia que els donava sentit; fotos seleccionades de quan encara el paper; llibretes de lletra menuda; un calamar taronja de peluix; l'envoltori d'un chupachup de maduixa. etc. -es un destil.lat gran reserva, si hi enfonso de cop el nas l'embriac em fara plorar.

It's the end of the world as we know it (and I feel fine)

A l'escala del magic m'he fet amic d'un tipu que deia que les ties amb piercing als mugrons no anaven sempre empitonades. No en te ni idea, de mugrons. Despres, tornant a casa, un tiu que picava un timbre i sortia corrents i dues noies que es feien petons amb una rosa esclafada als peus. Mes tard he escupit a un bassal, i l'escupit ha quedat flotant a l'aigua, com una minuscula illa de neu. No se perque ho explico tot aixo. Es en aquest moment que plantejo la següent reflexio, abans de que se'm passi el dia:

Imagineu una ciutat composta d'un arquitecte, un advocat, un economista, un enginier, un poeta, un mestre, un metge, un mercader, un periodista i un politic. Fan deu, per fer-ho rodo. Imagineu que el politic planteja un pla urbanistic que arruina un barri, p'ro on el seu nebot hi guanya un munt de diners. Imagineu que ho sotmet a votacio. L'arquitecte exposa els seus arguments experts: diu que tot plegat no te cap sentit. Ningu enten un borrall, es clar, ningu te els 10 anys de carrera pertinents a les esquenes. S'aixeca el politic i diu: si no fem l'obra el carrer s'omplira de rates. Diu: si no fem l'obra dema no hi haura pà pels vostres fills. Diu: ara votem.

¿guanyara qui?


(ara el post ja es fa completament aborrit, no cal seguir:)

El que falta es responsabilitat. Els liders han oblidat que per ser-ho cal ser el cavall que tiva mes. Han perdut el fantasma que et visita per la nit i et diu: fixa't, aixo es el que passarà si no ho arregles. La democracia es una mica com Plato, que s'ha de rebutjar de plà, sense entrar en el seu joc -el seu joc del mon idea, el joc del mon inassolible de les coses perfectes.

(i dic, per si responeu: jo si que contribueixo a que tot aixo funcioni, hi poso moltes hores, m'hi deixo el pel: de la guardia d'abans d'ahir em va sortir una cana. -eh! jo no soc un gos: jo pago impostos!)

(¿plato, pobre vell, cuantes vegades t'he negat sense tenir-te ni puta idea? potser algun dia ho entengui com tu i deixi de fer petons als cavalls)



pd: I va i pla no s'escriu plà. aberrant.
pd2: Sort dels R.E.M. Sinó hagues estat en el dilema de triar entre el händel i l'stan getz, sol.
pd3: It's been a bad day -please don't take a picture.

la pelicula del dia

HACENDADO FAN

Despres d'un any de blitz al Caprabo del mercat i -basicament- al paqui del carrer de sota, amb alguna que altra incursio esporadica i generalment desagradable al Dia de la cantonada, avui he buscat al goggle. Ha estat una campanya a l'antiga, llarga y pesada. Al tornar la motxilla em colapsava les subclavies i se m'inflava el cap; he hagut de parar a mig cami, als bancs que hi ha al passeig lluis companys a tocar amb la ciutadella, alla on fa baixada sense avisar. La veritat es que el Mercadona aquest esta una mica a tomar pel cul, pero es segur el que ens toca per zona: ens reparteix a domicili.

ARROS BASMATI-----2,25
S. BRATWURST GU---1,75
PERNIL TRUJA-------3,65
F. ANXOV. O. OLIV---1,95

etc