Ara toca jugar a les cuinetes, fer-ne del foc un art. I preparar amb cura l'amanida que entretingui els moments de calma. Posar-hi molta menta, molt vermell, un rajolí de llimona. A tu no t'agrada el dolç, ja m'ho has dit. Cal caminar de puntetes, mirar en silenci per l'espiera de la porta. Fa por. Saps, a tots els llibres de fisiologia el capitol mes borros es el primer, el que intenta definir esser viu. Si som nomes un mirall davant d'un altre mirall, caldra que alguna cosa es mogui entre els dos per mantenir viu el reflex. Fa por. No pensar. No pensar gens. Ser aigua. O potser inmobilitat absoluta, aixi amb la teva galta enfonsada al coixi i la roba al peu del llit, feta bunyol. No passaria el temps, que tot ho cura i tot ho espatlla.
uhm, empezando algo?
ResponderEliminarla verdad, con todos los lugares comunes que compartimos, nunca me había leído tanto a mi mismo en algo escrito por ti.
un abrazo crack