30 dic. 2009

4:00 am

Casa meva no té passadis, o té una minima expressió de passadís. El menjador és més llarg. Hi ha un tram net, on cap moble obstaculitza el pas de paret a balcó. Fa vuit passes si vaig ràpid, deu si m'ho prenc amb calma. Algunes nits a la finestra de l'edifici del davant hi ha aquelles llums de discoteca o nau extraterrestre. El terra és de rajola antiga i el marro teula i el cru trepitjat es disposen en una geometria que si acoto el cap és l'horitzó rera la reixa. No tenir una tele plana em va millor perquè així hi puc deixar el cendrer a sobre. Això és tot el que passa, per fora.

26 dic. 2009

show yourself. take only what you need from me.

Amb tot aquest regitzell de peces de plàstic podem construir un imperi. O decorar el teu arbre de nadal. O sencillament posar-les contra el gris del dia i deixar-lo passar, fins que sigui de nit i ens tornem a amagar sota les mantes. Tu seràs el taronja mandarina madura i jo el blau de mar de molt al fons.




21 dic. 2009

where the wild things are

¡Però tiu! ¿Però qué t'has de pensar? Estètica goldsworthy + monstres + una banda sonora sencilla però encertada + el mar + un nen disfressat de llop disfressat de rei que plora quan li fan mal i plora encara més quan sap que ha fet mal i que després riu + una il·luminació espectacular + guerres de boles de neu + guerres de boles de fang + travessies pel desert. Pel que a mi respecta, dintre del meu minuscul món, i, com a mínim, diguem, fins la setmana que ve, serà la més millor pel·lícula d'aventures sempre. (amb el perdó de l'Història Interminable i els arbres en general, pobrets, que en surten molt mal parats)

20 dic. 2009

Ventdelplà feat. Boris Vian

És un efecte fàcil i recurrent (ara mateix, mentre buscava la referencia del llibre, me l'he trobat més o menys calcat en una web, però jo tampoc em puc estar de reproduir-lo). En Vian no l'utilitza perquè no pot fer brollar música de les pàgines però de ben segur que n'és conscient, d'alguna manera el regala a la resta de mitjans. Tot just venen d'utilitzar-lo a la tele, entre el llom a la planxa i l'amanida. Ha estat una noia que deu tenir un nom i una història, molt mona ella, introduint una cançó a l'emisora de radio de Ventdelplà. Deia així:

Ens explica en Boris Vian a L'escuma dels dies que en realitat només hi ha dues coses importants: l'amor, en totes les seves formes, amb dones boniques, i la música de New Orleans o de Duke Ellington. La resta de coses haurien de desaparèixer, perquè la resta de coses són lletges. I l'amor, segons diu, ha de ser a l'engròs i al detall. Per amor s'entén tan un idili platònic com un visceral banquet de carn, per descomptat. Però sempre al detall i a l'engròs. Havia de ser algú d'un altre planeta que vingués a descriure-ho amb tanta precisió.
Us deixo avui doncs amb això, perquè qualsevol altra cosa seria 

---------------------------------------------------------------------------------     ---lletja.

17 dic. 2009

Ahir

Vens a dir-me que no, que res, que prou. Encara trigaràs una mica perquè cap dels dos sap quin és el bus que et porta a mi; potser pel camí enviïs algún missatge, potser aprofitis per repassar la llista de regals de nadal: cal afegir una abraçada, una abraçada d'amics. Mentre arribes jo ordeno l'habitació, m'afeito, em pentino, em poso la camisa de la sort i els calçotets de coets, prò sé que vens a dir-me que no, que res, que prou.

11 dic. 2009

a proposito do vermelho

A veces nos vemos de año en año, cuando ella está en barcelona o yo voy donde sea que ella esté. De normal llega tarde, justo sobre el punto en el que estoy por marcharme. Pero aunque pueda parecerlo yo nunca me enfado, ella es así: habla de cosas volátiles, de danza y subvenciones estatales. Gesticula mucho más de lo necesario, paladea en cada frase la miel que su isla le puso en los labios. Le discuto porque sabe que tengo razón, lo mismo que ella sabe que la entiendo cuando usa superlativos para describir cosas minúsculas. Sobre lo ordinario nos contamos lo justo para encontrar coincidencias divertidas: resulta que conoció a la antigua inquilina de mi piso, que ya había estado comiendo en este comedor. Nos besamos despacio, nos acariciamos mucho. Nuestro lugar común está en algún punto entre el ombligo y el pubis, por eso sobretodo nos estamos callados. Si algun día nos hemos llegado a desnudar completamente, la verdad, no lo recuerdo. Entonces se va, siempre debe acudir a alguna reunion importantísima donde todo el mundo se hinchara la boca hablando de arte. Yo la miro y se que comparte lo que le digo, que el arte somos nosotros aqui, en silencio, que el resto son artificios -es una tipa lista. Pero se va, y pone cara de gatita mientras me mira profundamente. Nos volveremos a ver, ya lo se. Nos seguiremos viendo hasta que uno de los dos desaparezca, y sólo entonces será triste. Mientras tanto es bonito, por eso no digo enfermizo.




6 dic. 2009

Jo no sóc cap visionari. (II)

(Generalment les discussions no neixen dels conceptes, sinó de de les paraules; aquesta és una vella sopa d'all. Es tendeix a fer el pas endavant i omplir la sala de soroll, però és més eficaç fer un pas enrere i preguntar que què vols dir quan dius això: invertir un temps en acordar la nomenclatura sol evaporar el conflicte, deixant-ne com a molt una comprensible divergència d'actituds. Alors... )

Fa lleig de dir, la gent es sorprèn i en general no t'acaba de creure. Alguna noia fins i tot s'ha indignat en secret, ella sabra perquè, però és un fet que sostenen múltiples fonts qualificades: no, no sempre que un tiu es corre significa que ha tingut un orgasme. La paraula clau és correguda (escorreguda, en català normatiu), i l'arrel del conflicte és una subtil polisèmia que l'idioma amaga per raons que no venen al cas; és aqui -abans d'entrar innecessàriament en una acalorada discussió- on cal fer el pas enrere. Quan un tiu es corre es corre, estem d'acord, és enganxifos i pel que sembla té un gust impossible de negar. Mentrestant, però, pell endins poden haver succeit diferents coses. Una d'elles és efectivament un orgasme. L'altre, una escupida. L'escupida (neologisme provisional derivat de l'italià scopata, traducció lliure i pèsima però exquisidament acertada) és un reflex inert, com estossegar o tirar-se un pet: l'alleugerament és inqüestionable però més aviat insignificant. En el seu estat més pur es manifesta a partir de certes hores de la nit i/o certs nivells d'alcoholèmia, però seria un error entendre'l com un fenomen exclusivament associat al playboyisme. Un orgasme és un orgasme, punt i apart, un planeta misterios al que jo crec que als homes ens costa tant d'aterrar com a les dones, diguin el que diguin a la tele.

Però jo sóc un tiu, clar, jo tinc el cervell als ous.

5 dic. 2009

Dulce Arte

És una botiga petita que està al costat de casa, davant del mercat, on segons unes lletres de colors enganxades al vidre hi venen chuches, refrescos, helados, bocadillos i fotocopias. Va estar d'obres tot l'estiu per obrir com el cole, al setembre. Als pocs dies hi vaig entrar, a veure de que anava, i un home moreno i baixet, amb un bigoti perfectament retallat i  una camisa molt elegant em va saludar, tot just creuava la porta, amb accent de centreamericà universitari. Semblava talment que m'estigues ensenyant casa seva... tantes atencions em va oferir que al sortir em va saber greu fer-ho amb les mans buides i li vaig comprar dos caramels d'aquells rectangulars i tous, sabor maduixa. Me'ls vaig guardar a la butxaca pensant que algun dia em farien servei; un el vaig regalar aquell mateix dia, l'altre el vaig perdre. Sempre que hi paso m'hi fixo, però mai hi ha ningú. Des de fa cosa d'un mes un paper anuncia a la porta que se vende pan, i de cara a la campanya de nadal ha posat al costat de l'enorme ninot de Haribo un expositor amb joguines tipus xino, a un euro, i una taula amb postals més aviat carques. Ara és ben bé una botiga estil everything but the girl, però molt neta i molt nova, amb una llum estrident i tot de colors dolços gominola. L'altre dia eren les 22:30 d'un divendres i seguia oberta, vaig veure a l'home amb la seva camisa impecable i el seu aire d'intel·lectual darrera el mostrador. Sempre estira una mica el seu metre i mig quan veu que algú s'apropa a la porta, però mai ningú entra i fa tota la pena del món que us pogueu imaginar.

4 dic. 2009

The Last Of The Famous International...

Nuestras historias de hoy no tienen por qué haber ocurrido nunca
(Günter Grass)
 
N'hi havia que arrossegaven la panxa, quan els adelantava me'n reia en secret: jo corria i a vegades feia vent i a vegades molta, molta pluja, però jo mai vaig agafar el tren ni la drecera, jo sempre seguia corrents: tinc una enorme col·lecció de cicatrius exposades a la vitrina que així ho demostren. I un tomàquet podrit a la nevera. Creu-me, correr cansa tant. Sóc la llebre i si arribo ho faré molt tard, quan ja hagin començat a desmontar l'envelat.

29 nov. 2009

lupara (I)




Quan vaig arribar al bar no hi havia ningú i la cambrera es va oblidar de mi o em va donar una segona oportunitat, no ho sabré mai. Un cop acomodat al racó vaig reclamar el meu cafè, vaig obrir el llibre. Al principi del primer conte hi havia una frase maca, deia cariño de hombre simplemente, cariño paquete de cigarros lanzado a la mesa sin mas explicaciones que las ganas de fumar que se adivinan. Vaig pensar que te la llegiria si en aquell moment creuaves la porta però no eres tu, sinó una dona que es va asseure a la taula del costat tota rellotge impacient. Jo després havia de pujar a estudiar de nou, així que no tenia cap pressa. Durant el tercer conte, quan la gordaca lonza-pliegue-lonza-pliegue de la Mamá Antonia va començar a masturbar-se i una mica torbat vaig aixecar els ulls del llibre, un home amb la veu entretallada es disculpava pel retrad abans d'anunciar que s'havia trobat amb uns amics i que si no li importava que entressin. Aleshores em vaig adonar de que el bar estava ple de soroll i de birres de després del curro, i de que el cafè estaria fred: me'l vaig prendre d'un glop. Els amics van entrar, deixant a la dona ben lluny de l'home. El cuart conte començava així: Aquel lugar me parecia el fin del mundo y de alguna manera lo era, por lo menos para el tren, i després es preguntava pels pensaments de les gavines. Em van entrar ganes de parlar-te de tortugues marines i vaixells enfonsats, o d'arbres foradats que segueixen traient fulles. En algun revolt del parraf em vaig descarrilar, però, acceptant que no vindries. No va ser cap sobresalt, només la coagulacio d'una certesa: sabia que no ho faries des del segon abans de tocar-te els llavis. No hi havia ni tan sols decepció, ja era una fet llunyà i quasi no em feia vergonya. Després a casa estava neguitós i deia que era pel cafè de més.

28 nov. 2009

Ohne Title

Imaginat una cuina antiga, petita, amb una taula i una finestra que dóna al parc. És fosc, fa fred. Dins, la calefacció i la llum com de fusta. Sobre la taula hi ha un lliri, la tassa és molt vella, el cafè fumeja.

Berlin es això, per la tarda.

14 nov. 2009

A la terra, malgrat tot.

Jo baixava a per tabac, res més, el que passa és que després m'ha fet mandra pujar les escales i enlloc de girar a la dreta he girat a l'esquerra. És així com he acabat al carrer de sant pere mitjà, per casualitat, com totes les altres vegades. És un carrer petit aquest, estret, un carrer que no ve d'enlloc i porta on molts altres carrers porten, un carrer oblidat, com tot el que no comença ni acaba res. Ell s'ho sap i no crida, té les persianes baixades i fa olor a llegiu sense detergent. Hi ha una mesquita de planta baixa, hi ha la botiga on venen fetges i cors i testicles de corder. Sabia que em deixaria a la plaça de l'esglèsia de sant pere, podia haver imaginat que ho faria amb un angle nou, des del que el vitrall perfora la pedra com una sobtada resposta. Era aquella hora en que els fanals ja s'han ences i els carrers son mig liles i mig grocs. Dins hi havia ofici, hi entrava gent, un noi feia un gest amb la mà des de l'escala. Un arbre tenia les fulles molt baixes i he anat a provar: quasi les podia tocar amb el cap. Allà sota feia una olor com de quan menges carn a la brassa, però no l'olor de la brassa, ni l'olor de la carn, més aviat l'olor de quan surts del restaurant i estas tip i et comences a despedir. Després m'he perdut. He obtat pel recurs fàcil, m'he deixat portar fins un carrer principal i al arribar-hi he aixecat el cap, buscat a l'alex i la seva vermella estrelleta polar. Però no hi era, és clar, només he trobat a la lluna i era tant de paper que semblava voler-me dir:
- I que més dóna, on siguis.



8 nov. 2009

autumn leaves

ja és oficial: al super han crescut els torrons i a l'spotify sona un anunci sobre la festa de cap d'any. qualsevol dia d'aquests penjen les llums. fa fred.


pd: resulta que el keith jarret no només gemega. tinc proves! >click here<

5 nov. 2009

there is no such thing in life as no more.

-
Ahora mi gran pasion es la indiferencia.
(A. Gamoneda)


Cada cop que intento deixar de fumar me'n recordo del Jesús, l’operador del cine on vaig currar fa un parell de vides. Un tiu d’uns quaranta i tants que ens distreia el cafè amb apostes grotesques que ell hagués estat disposat a fer por mil millones. Una mica repetitiu, però bona gent. Li dec l'hàbit de netejar els estris abans de menjar, de tantes vegades que em va explicar l'anecdota de quan el Sr. Balaña pare va pujar a la cabina i se'l va trobar fent-se una paella de marisc al fogonet - -però no va poder enfadar-se amb ell perquè tot estava net i ordenat: corto y friego, corto y friego, a la vez, siempre lo tengo todo limpio. S’acabava de divorciar d’una fulana quinze anys més jove. Yo que se lo he pagado todo, el piso, el coche, la universidad, y a mi edad, vivendo con mis padres... Ell en realitat no en parlava malament, eren més les taquilleres. Però deia que en aquell moment només confiava en el Pepo, un lloro que ell tenia que parlava una mica. Un dia li va mossegar un ull. Una nit, mentres feiem un piti esperant que s’acabes la golfa, em va veure que llegia aquell de l’Allen Carr. No, no, yo libros no leo: estas cosas se te meten en la cabeza sin que te des cuenta.

4 nov. 2009

davant per davant





El carrer es diu Wellington. ----- El tigre no ho sé, encara.




Jo no sóc cap visionari. (I)

Aixo del bé i el mal es una divisió prehistòrica, d’abans del neutró i la minifalda: auswitsch somos todos, etc. Desgraciadament, encara hi ha qui s’ho creu. Els amants, per exemple: el que plora és bò, el que crida és dolent. Imagineu una d’aquelles barres amb seients als extrems, de les antigues, de quan els chiquiparks no eren de plàstic. (ara mateix les paraules fan nosa). Dues criatures suspeses a l’aire en un mateix pla, depenent únicament l’una de l’altra: formen una unitat de complementaris: si una baixa, l’altra puja. Un gest no es pot concebre sense l’altre i en última instància tots dos poden igualment iniciar la secuència. No entenc perquè aleshores a un se l’abraça sistemàticament i a l’altre se’l deixa tan sol.

Però jo sóc un tiu, clar, jo no tinc sentiments.

1 nov. 2009

groc sobre verd (III)

utilitzo un idioma incomprès, les paraules em fan nosa. intento dibuixar el diagrama amb l’entonació adecuada p'rò millor caminaria amb una pissarra sota el braç, m’aniria embrutant els dits de polsim blanc mentre t’explico l’equilibri latent, com d’aigua bruta. sovint només diria: homeòstasi; però ningú m’enten. tu em preguntes perquè porto sempre samarretes que em combinen amb el color dels ulls, jo et responc que a mi m’agrada el fauvisme, que jo no en sé de combinar tons pastel.

groc sobre verd (II)



groc sobre verd (I)

21 oct. 2009

it's not me. it's just me reacting to your reaction.

Ara m'ho crec, de tot això en quedara només un horrible pais enfangat. Mai m'explicaràs com s'arregla aquest gerro trencat i ens quedarem aquí, donant-nos cops contra els barrots jo i la meva força aparent, jo i la meva intel·ligència emocional de preescolar, mentre tu mires i a vegades somrius. De tot aquest regirar de tigre confinat en quedarà únicament la ferida i la por. Potser algun dia em descobreixo fent veure que les coses passen només per sota la pell, i t'entenc. Potser a tu algun dia t'atrapa un forat negre més gran que el teu, i m'entens. Mentrestant, com apareixis al concert de bigott me n'aniré corrents, trepitjant els bassals, sense mirar enrere.



18 oct. 2009

de ca la botigueta



El món hi cap al palmell d'una mà, o a l'arruga d'una muntanya.
El portes amb tu, i tots aquests racons plens de terranyines
que s'esfumen
amb un cop d'alè, tan sols.

Tambe hi cap a la tauleta d'una bar,
(sempre més colls de cervessa que caps)
si es deixa que el discurs arribi al final:
-----------------------------------------.----------,,,,--ens fan fora.







8 oct. 2009

Te cinc lletres, es blava.

A la bruixa bona li demanare que em doni una vida essencial, primaria, de cuatre, cinc colors, i on les novetats siguin totes variacions del mateix tema.









5 oct. 2009

Molt coix, com un cuc.

Deixar d'escoltar al cohen, deixar d'escoltar al cohen at once. Posar-me una marxa militar o una musiqueta de llumetes, qualsevol cosa que quedi a l'altre extrem de la realitat. Han pintat una linia molt groga a la vorera del meu carrer. Potser la segueixo. Si em porta fins a la bruixa bona li demanare que em tregui el cap, que em treguin el cor, que em tregui el valor i no em deixi tornar mai mes a casa. De moment he anat a l'oftalmologa i m'ha dit que si l'ull em pica es perque el tinc sec, que no faig prou llagrima m'ha dit. jaja.






3 oct. 2009

Happy Books

-
Contra la depresion, pues eso, ir de compras:

- Picasso (Taschen, 25 aniversario)
-
La comunicacion no verbal (Flora Davis)
-
El arte de llevar razon, expuesto en 38 estratagemas (A. Schopenhauer)
-
Guerra y Paz (Lev Tolstoi)
-
La Santa Biblia
-
La trilogia de Nueva York (Paul Auster)






27 sept. 2009

una gran indolencia de pez

Es un sentimiento de cotidianidad desbocada, muy setembril. Los domingos recuperan su razon de ser y a veces -es apenas un segundo- me recuerdan que continuo siendo el mismo energumeno de siempre, solo que ahora la furia se ha hecho vieja y no se mueve. Las acelgas con patata, una mochila que preparar antes de ir a dormir. Un collar olvidado en la mesita de noche. Todo un engranaje de cosas sencillas al que soy incapaz de volver, como un dolor antiguo que oliera a colada recien tendida.

No me abraces, te pincharas: bajo el jersey solo hay raspa de pescado.

26 sept. 2009

duc un pijama a ratlles

Sempre son cap a l'hora de regar les plantes, just abans de que es faci de nit, aquells sons d'ultratomba que ultimament m'han tingut tan encuriosit -no es que hi hagi moltes mes novetats a la biblioteca. Son gemecs greus, pensats per a esser detectas de lluny: mes que sentir-los els noto pujant-me cames amunt. Els sorolls, segons he pogut acotar en alguna expedicio dirigida, venen just de radera del mur que separa el zoologic del carrer de l'universitat, l'unic de tot barcelona que te gespa enlloc de cotxes. Podria ser que l'animal estigues en zel, pero jo crec mes que son crits de desesperança. Un dia em vaig treure els taps i tot, em vaig parar a escoltar: no vaig poder decidir si tigre o elefant. Sembla que hagi de ser clar, que l'elefant hagi de fer un crit com de trompa i el tigre un crit com d'ullal, pero no, no ho es pas. Si ho penses, es facil d'imaginar-li al tigre una anima gutural, una força que emani del fons de la terra gola enlla. Va ser abans d'ahir, tornant de fer un cafe, que el vaig veure, quasi sense voler. El mur fa un parell o tres de metres i despres hi ha una reixa com la del pati del cole, aquella que amb prou feines resistia a la pilota. El tigre, suposo, feia allo que fan els tigres de corretejar desesperadament en cercles per la gabia i al passar se li va veure un moment el cap radera la reixa. Va ser nomes un segon, i com que porto una temporada donant a tothom pel sac amb el Hobbes, quant els ho explicava em prenien per Calvin. Avui l'he anat a buscar, m'he assegut alla davant i he esperat. I l'he tornat a veure, sense cap mena de dubte. De peus sobre una pedra; donava, de fet, l'impressio d'estar enfilat sobre el mur. Com a tot fossar, entre ell i jo hi havia les vies del tranvia. I la reixeta. M'ha mirat des de dalt, molt atentament. Ha estat aleshores que m'ha entrat por, fins aleshores no hi havia pensat en que pogues voler escapar-se. La por ha estat molt real, ara ja m'es igual que ningu em cregui.

11 sept. 2009

potser extraterrestre

La vida es aixi: carregat amb masses quilos de coneixement m'aventuro a la solana que em separa de la biblioteca i abans d'arribar, a l'alçada del passeig lluis companys, recordo (ho he anat recordant i oblidant varies vegades, avui) que es 11 de setembre i m'assalta la certesa de que sera un dels tres dies en que aquest pais s'atura. Malgrat tot m'hi apropo, ja no ve d'aqui. La porta de darrera no esta oberta. Uns metres mes endavant arribo a l'entrada principal, a l'aparcament hi ha un parell de bicicletes, una te la roda desinflada, l'altre encara no ha perdut la dignitat pero comença a anar de tort. Ningu a dins, el reixat tancat. Accepto l'evidencia i amb una mescla d'alleugerament i frustracio (ho penso, pero soc incapaç de decidir qué pesa mes) em dirigeixo cap a casa, a fer exactament el mateix que hagues fet a la biblioteca. Al passar per les finestres busco alguna senyal d'activitat humana, no se perque, pero m'aturo un moment ¿¿allo no son apunts?? Pero no, ben mirat sembla un diari doblegat, potser aquell que diu "marta esta habitada por extraterrestres".

Si tot continua essent tan da igual durant el temps suficient, potser aleshores...

la feina, ben feta.

- Posa-me'n dos de xocolata, dic mentre assenyalo molt vagament amb la ma.
- De crosants o de napolitanes?
- La veritat, porto una estona mirant-les... confiava en que decidissis per mi...
- Mira, aquests crosants que fem nosaltres son mes cruixents i tenen la xocolata fossa, mentre que les nostres napolitanes son mes tovetes pero no regalimen, tu mateix...
- Em quedo amb els que son dus per fora y tous per dins. Dos, si us plau. -I la dona que n'agafa un i l'envolica curosament- Dos, dos, si us plau.
- Ja t'he sentit, ja, pero es que si els poso junts s'aixafen.

8 sept. 2009

el MACBA buit, si us plau


x


Manifest Snob Suburba (versio beta)

1. No creiem gaire en res, pero ens reservem el dret de fer-ho si mola mes.
2. Si ho podria haver dit un polític probablement no valgui la pena. Esta be si et posa calent o et fa riure o plorar o por o aixi. En general (rule of thumb), quan mes dificil sigui d'expressar en paraules mes millor sera.
3. Calvin, dictador vitalici.
4. Etcetera (aquest es un punt generic).
5. La bici sense musica fa pal... pero sempre es millor que agafar el metro.
6. Cal saber de tot. De tot.
7. El multiculti amb colors bonics es guay, les ONGs son avorrides.
8. El MACBA buit, si us plau (aquest es un punt important).
9. Una festa mal il·luminada no es una festa.
10. Els accents son opcionals. El "lo" es pot usar.
11. Escriure K’s als mails i/o sms es una horterada.
12. Si una paraula mola mes en guiri no cal traduir-la.
13. Spotify rules, Mercadona rocks
14. La llista de la compra no cal.
15. La siesta, amb antena 3.
16. El Breton era imbecil.
17. No siguis gorron, fes-te un blog.
18. Un bar mola si te barra o sofas o un una foto de Miss Miami mirant a cuenca o gintonics amb pebre o si toquen/reciten en viu, o si hi fan bones braves. No es imprescindible que compleixi totes les condicions alhora. Normalment quan el traspassen a un xino perd l'encant, encara que es pot seguir fent servir. Es un tema dificil d'explicar, aquests dels bars.
19. Amb Inditex tiras que te vas, pero hi ha alternatives.
20. Trobar ulleres de sol que molin es impossible.
21. Paquis forever.
22. Gastar diners en cinema, llibres, discos, convidar a copes als amics, xampu pijo i uns pantalons que et facin un bon cul (o unes sabates que te l’aixequin) es sempre una inversio raonable.
23. El cinema en V.O., gracies.
24. Si utilitzes la Times New Roman no ets ningu, si utilitzes la Comic Sans tens mal gust.
25. La RAE es un museu de cera.
26. Nueva entrada

en fin.


Annex A: Aquesta es una versio beta de codi obert, ets lliure de modificar-la al teu gust. Fes-la correr, despres; tothom te dret a saber.

Annex B: Els autors d'aquest manifest no es responsabilitzen de les conseqüencies derivades del seu us.




"siempre le habian gustado las reuniones del Club,
porque en realidad eso no era en absoluto un club
y respondia asi a su mas alto concepto del genero"

(es del llibre, del que no cal citar)



5 sept. 2009

joc de nens

Afegida una dimensio temporal a les tres classiques dimensions espacials, sembla logic acceptar que n'hagi d'haver una cinquena, equivalent transversal a la longitudinalitat conceptual que hom confereix al temps. Aquesta cinquena dimensio, possem per cas, uniria entre si, com els diferents punts que formen una recta, diferents supraestructures espacials (la gracia de la corva que produeix un braç al despedir-se, la bella i momentanea mort d'un simultani aspirar d'ales) diferents supraestructures espacials, deia, repetides a llocs distants pero sempre en un mateix instant de l'eix temps. Despres es podria concebre un sise pla, perpendicular a aquests dos ultims. I seria natural, aleshores, concedir una relacio dinamica a aquestes noves creacions dimensionals: en naixeria aixi la setena. Graficament, la progressio adopta la forma d'una quimera entre esquelet de balena i escala de cargol que pujes cap a dins. El joc continua ad eternum, o fins que per fi ets el següent a la cua del super.

4 sept. 2009

La Terra, que gira.

Oh, benvolgut dia gris, no marxis, no ens deixis sense la tova cobertura dels teus nuvols de fum bò. Et buscavem protegint-nos els ulls del groc i suant, pollets a les cantonades perduts i febles... fa tant temps que t'esperem arribar! No ens ploris, però, tampoc cal.

2 sept. 2009

la domesticacio del mite

"De las grandes esperanzas nacen las grandes decepciones"
(Putin, sí, l'ex-KGB)


Va ser mentre m'ensabonava l'aixella que vaig comprendre que mai es adam qui arrenca la poma. No em pregunteu perque, el meu cervell funciona a deshora. Ara busco la serp i no la trobo, pero vindra soleta algun dia i em dira hola, sempre he esta aqui. El mes probable es que en aquell moment estigui fent alguna cosa innoble com arrencat-me els pels del nas o calentat una sopa de sobre. Les revelacions sempre apareixen aixi pero la llegenda ho amaga. Mentrestant em sap greu pels cincuanta anys de feminisme, pobrets. Ai, aixo no es pot dir.

31 ago. 2009

Pols d'estrelles (el lloc comu).

Ara toca jugar a les cuinetes, fer-ne del foc un art. I preparar amb cura l'amanida que entretingui els moments de calma. Posar-hi molta menta, molt vermell, un rajolí de llimona. A tu no t'agrada el dolç, ja m'ho has dit. Cal caminar de puntetes, mirar en silenci per l'espiera de la porta. Fa por. Saps, a tots els llibres de fisiologia el capitol mes borros es el primer, el que intenta definir esser viu. Si som nomes un mirall davant d'un altre mirall, caldra que alguna cosa es mogui entre els dos per mantenir viu el reflex. Fa por. No pensar. No pensar gens. Ser aigua. O potser inmobilitat absoluta, aixi amb la teva galta enfonsada al coixi i la roba al peu del llit, feta bunyol. No passaria el temps, que tot ho cura i tot ho espatlla.

2 ago. 2009

Spiegel im Spiegel






 Son tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo, una habitacion en la que podrian seguir girando esos muñequitos suspendidos que de pequeños nos absorbian para siempre y cuya forma hemos olvidado cuyos colores no recordamos pero cuyo espiritu, a veces... ¿verdad? 
Como adentrarse en un bosque revuelto y espeso y encontrarse con la bendicion de un rayo oblicuo sobre un charco escondido: uno es sorprendido por el precioso contraste de los verdes, los marrones, el color absoluto de la luz. Si se detiene a observar, si consigue olvidar lo que fuese que lo trajo a ese lugar, el paseante alcanza una quietud paciente, flotante, y de la belleza inicial empiezan, lentamente, a destilarse los detalles. Uno es capaz de distinguir a las ranitas de las hojas muertas, de identificar a las finisimas arañas en su meticuloso tejer. Incluso, no sin sorpresa, logra reconocer trocitos de si mismo en los ondulados temblores que le provocan los minusculos zapateros a la piel del charco: el mundo se multiplica como al mostrarle a un espejo la posibilidad de otro espejo. Este instante dura una eternidad y es el paraiso mas palpable al que puede aspirar un ser mortal, lo saben los cazadores y las ardillas.

De ella nos cuenta la wiki: Compuesta por Arvo Pärt en 1978 para piano solo y violin (o chelo), es una pieza en Fa mayor con tempo 6/4 en la que el piano propone triadas de corcheas que son acompañadas por el segundo instrumento por lentas escaleras ascendentes y descendentes, alternativamente, de creciente longitud.

O sea, tres notas y apenas un suspiro de violin, repitiendose como el blanco de la colcha en una habitacion abierta durante un ligero despertar, en domingo.



27 jul. 2009

yo me celebro, yo me canto.

Primfileu meravelles
i la nit es molt alta.
(miquel marti i pol)

M'he comprat una antologia del marti i pol, una edicio antiga de tapes toves, vermelles. Te les pagines esgrogueides, fan la mateixa olor que les fundacions de l'asimov quan les llegia alla enfilat a la llitera de dalt. Es cert que el dissabte, abans del cardhu, vaig trepitjar-li la tomba unes quantes vegades, al marti i pol. Faig el mateix amb el casasses quan en tinc l'oportunitat pero es mera retorica, perfid plaer sofista.
Quan te'l llegeixi em creuras.

En un altre ordre de coses, han destapat la catedral, ja no la patrocina telefonica.

or are we dancers

si aixo et fa somriure-li a la portera i ajupir-te a recollir el gerani; si fa el cami mes curt les passes mes llargues el temps mes dolç o si et posa cara de nen petit quan li has d'explicar al de la papereria que aquest no, que potser en te un d'aquells grocs i negres amb el cul vermell ¿sap? si si, aquest, aquest, aconseguint que quasi comparteixi l'alegria d'haver-lo trobat; si de tornada descobreixes que entre el carrer de sempre i l'altre carrer de sempre hi ha un cami estret i fosc i la curiositat t'empeny a dins, aleshores val completament la pena i el temps.

22 jul. 2009

es massa aviat per parlar-ne

Despres de trecents mil intents segueixo sense haver esclarit si el que em passa es que tinc els ous molt grans o el cap com un cigro. He decidit deixar-ho en que la linia es tant nimia que ni es veu. Avui estic bastant segur que l'otorrinolaringologia m'es massa que a l'orella quan mes a dins t'hi fiques mes petit es tot; jo vull fer alguna cosa mes elemental com aturar cors o remenar entranyes. Es complicat, pero, perque encara no se si puc passar-me la vida aturant cors o remenant entranyes d'altres... si encara no em se reanimar el meu propi cor ni entenc del tot el llenguatge efervescent en que em parla el meu propi estonac.

10 jul. 2009

calidoscopic

Ara visc rodejat de conceptes abstractes, invocats per esquemes de linies corves que en dues dimensions es creuen obligatoriament, fent-me molt de mal als ulls. I el neurocirurgia que un dia -molt borratxo- va i em pregunta: tu que has estado en tantos sitios, marc... ¿crees que las cosas son realmente asi... o es que solo las has visto como las has querido ver? Vem discutir fins que se'ns va fer de mitgdia, pero igual entrara a la llista de preguntes que porten el meu nom com a preludi i que no crec raonablement possible de poder respondre mai. Per sort tambe m'envolta el suavitzant nou que va comprar el xevi, que es molt blau turquesa i emana destil·lat de coto fluix cada cop que aixeco el braç o arronso el coll.

7 jul. 2009

i nomes es dimarts

Si continues parlant tant net i posant els ulls petits quan t'aplaudeixen a mi no m'importara aparcar sempre en baixada ni empastifar-me els dits al desmembrar les gambes. Anava a espantar-lo pero al final deixare que aquest insecte insignificant s'estigui aqui mirant-me fixament fins que se li fongui la bombeta. Seria maco acabar fent-se amics.

3 jul. 2009

How To Disappear Completely

would you be worth it
i don't
don't wanna meet you here.
i'd rather wear my no friends mask
and my self love suit.


2 jul. 2009

si aquest muscul jo el tingues podria moure'l

torna a apareixer, projectada a la pared de roca del teatre grec:
in memoriam, pina bausch (27.07.40 - 30.06.09)

Si, si que se qui es. La Pina Bausch es aquella dona de la que parlava l'acerina tota l'estona mentre dinavem a un bar amb estovalles de la iaia i la dança aixo i la dança allo, abans de que fessim un passeig mig en tranvia i arribessim a l'acord mutu de que el tiu que li montava els decorats no tenia gens de gracia pero barrejant l'accentaro aleman del seu angles amb la pessima traduccio portuguesa en resultaven unes frases molt entretingudes. La Pina es tambe un inesperat comentari del doctor jimeno, un home ja vell pero que encara conserva els 2 metres de quan era jove i els guants del nou i que et tira el que tingui a la ma -la llegenda diu que ha trencat rajoles- si mentre ell opera tu no estas en sintonia amb la seva rigida cuadricula mental. Deia que l'ultima coreografia no li havia agradat tant com les anteriors, i un el creu capaç de judicis sensibles perque malgrat els crits i la suor freda et passa els instruments amb tanta suavitat que mai pots estar segur de en quin moment els ha deixat anar ell. Que vols que et digui, aquesta es la Pina Bausch que jo coneixo p'ro suposo que la gent la trobara a faltar per altres coses.


1 jul. 2009

de paper

es una caixa de sabates verd fosc, clarks, hi posa. jo la vaig deixar sota l'estanteria, pero ha aparegut dins el moble aquell blanc i baixet; afortunadament fa molt de temps que no em pregunto com ho fan per moures sols els trastos que esperen a casa mons pares. sense voler, per transportar-la fins el cotxe, l'he acomodat sobre l'avantbraç esquerra, asegurada amb una ma a cada costat, com si fos un nado: la tapa te una vora oberta i no acaba d'encaixar, se l'ha de tractar amb cura. dins s'apreten: cartes i postals a les meves multiples direccions; post-its que han perdut l'absencia que els donava sentit; fotos seleccionades de quan encara el paper; llibretes de lletra menuda; un calamar taronja de peluix; l'envoltori d'un chupachup de maduixa. etc. -es un destil.lat gran reserva, si hi enfonso de cop el nas l'embriac em fara plorar.

7 jun. 2009

It's the end of the world as we know it (and I feel fine)

A l'escala del magic m'he fet amic d'un tipu que deia que les ties amb piercing als mugrons no anaven sempre empitonades. No en te ni idea, de mugrons. Despres, tornant a casa, un tiu que picava un timbre i sortia corrents i dues noies que es feien petons amb una rosa esclafada als peus. Mes tard he escupit a un bassal, i l'escupit ha quedat flotant a l'aigua, com una minuscula illa de neu. No se perque ho explico tot aixo. Es en aquest moment que plantejo la següent reflexio, abans de que se'm passi el dia:

Imagineu una ciutat composta d'un arquitecte, un advocat, un economista, un enginier, un poeta, un mestre, un metge, un mercader, un periodista i un politic. Fan deu, per fer-ho rodo. Imagineu que el politic planteja un pla urbanistic que arruina un barri, p'ro on el seu nebot hi guanya un munt de diners. Imagineu que ho sotmet a votacio. L'arquitecte exposa els seus arguments experts: diu que tot plegat no te cap sentit. Ningu enten un borrall, es clar, ningu te els 10 anys de carrera pertinents a les esquenes. S'aixeca el politic i diu: si no fem l'obra el carrer s'omplira de rates. Diu: si no fem l'obra dema no hi haura pà pels vostres fills. Diu: ara votem.

¿guanyara qui?


(ara el post ja es fa completament aborrit, no cal seguir:)

El que falta es responsabilitat. Els liders han oblidat que per ser-ho cal ser el cavall que tiva mes. Han perdut el fantasma que et visita per la nit i et diu: fixa't, aixo es el que passarà si no ho arregles. La democracia es una mica com Plato, que s'ha de rebutjar de plà, sense entrar en el seu joc -el seu joc del mon idea, el joc del mon inassolible de les coses perfectes.

(i dic, per si responeu: jo si que contribueixo a que tot aixo funcioni, hi poso moltes hores, m'hi deixo el pel: de la guardia d'abans d'ahir em va sortir una cana. -eh! jo no soc un gos: jo pago impostos!)

(¿plato, pobre vell, cuantes vegades t'he negat sense tenir-te ni puta idea? potser algun dia ho entengui com tu i deixi de fer petons als cavalls)



pd: I va i pla no s'escriu plà. aberrant.
pd2: Sort dels R.E.M. Sinó hagues estat en el dilema de triar entre el händel i l'stan getz, sol.
pd3: It's been a bad day -please don't take a picture.

2 jun. 2009

la pelicula del dia

HACENDADO FAN

Despres d'un any de blitz al Caprabo del mercat i -basicament- al paqui del carrer de sota, amb alguna que altra incursio esporadica i generalment desagradable al Dia de la cantonada, avui he buscat al goggle. Ha estat una campanya a l'antiga, llarga y pesada. Al tornar la motxilla em colapsava les subclavies i se m'inflava el cap; he hagut de parar a mig cami, als bancs que hi ha al passeig lluis companys a tocar amb la ciutadella, alla on fa baixada sense avisar. La veritat es que el Mercadona aquest esta una mica a tomar pel cul, pero es segur el que ens toca per zona: ens reparteix a domicili.



ARROS BASMATI-----2,25
S. BRATWURST GU---1,75
PERNIL TRUJA-------3,65
F. ANXOV. O. OLIV---1,95

etc



31 may. 2009

jo vull ser picasso




Al terra fregat li falten dimensions: és massa petit i és massa llunya quan cap moble el trepitja. M'assec al mig de l'habitacio buida, amb el fresc del vi pujat al cap i una desolació a l'estómac d'arribar al límit de la terra i trobar-t'hi sol, que es una manera com una altra de digerir això de que la carola s'estigui veient amb un tiu d'anarinant però bé, molt bé. Per més que t'ho sospitis sempre es una mica pedra al fons del riu, quan t'ho diu. Al cap dels dies es passa. Per nar fent nit endins, m'he posat en loop la catorzena variacio goldberg, que es com prendre's dues tasses de cafè d'un sol glop.

Al final no m'ha ajudat a moure el llit, però igual arrossegaré el matalàs...

m'encanta tant la primera nit d'una habitació nova,
es com tornar a ser nen i dormir fora.
Avui he sopat amanida de cigrons.
El terra sembla una catifa voladora.
Les parets son blanques, com si travessés un núvol.

Demà entrarà un munt de llum pels finestrals i serà meva.






22 may. 2009

tant subtil que ve de dins (revisited)


M'hauria de comprar un bon perfum, pensava, una fragancia fresca i senzilla i varonil, molt varonil, res d'ensucrats embafosos ni llumetes llampants. Hauria de ser una mica com la sensacio de que algu escolta a l'altre extrem de la linea. Molaria que entrés per capes, a poc a poc, una olor textura mark rothko. Ho pensava avui, penjat de la barra del metro amb els ulls mitg clucs: a intervals, com d'onades, m'arribaven essencies que havia ensumat en altres vides: violeta empebrat, marro mel espessa, somriure color silenci; el que em tornaven era molt maco, tant a flor de pell.

Em paralitza, pero, l'idea de convertir-me en una composicio repetida.

21 may. 2009

tant subtil que ve de dins

M'hauria de comprar un bon perfum, pensava, una fragancia fresca y senzilla y varonil, molt varonil, res d'ensucrats embafosos ni llumetes llampants. La fragancia que em delates hauria de ser intangible i alhora innegable, com la sensacio de que et llegeixen el llibre per sobre l'esquena, i fer-se real per capes, a poc a poc, una olor textura rothko. Ho pensava avui, que a saber perque he tancat els ulls al metro concentrat en ensumar, i retrobat algunes antigues amants: un violeta empebrat, un marro mel, un somriure en silenci exquisidament transparent. El record que m'ha tornat ha estat molt maco, tant a flor de pell.

Pero em paralitza el fet de convertir-me en memoria d'un sol color, i repetit.









18 may. 2009

teories, teories, teories,

aleshores resulta que porto anys automatitzant desautomatitzacions de forma espontanea i el formalisme rus no em suposa cap revelacio -i me n'adono que clar, que aixi es impossible que estigui al tanto  de qui va guanyar l'eurovision.

17 may. 2009

si aixo s'estigues quiet, la resta...

Des d'avui no tinc raconera al costat del sofa on deixar-hi l'aigua, pero el ramon va fer apareixer al rebedor una tauleta baixa amb calaix la mar de mona, d'aquelles de guardar-hi un llapis, els destornilladors, les claus que ningu sap qué obren. Els hi fara molta companyia a les ampolles buides, tan al mitg del mar que es trobaven ara. A sobre s'hi podrien posar flors. O una petita palmera.












16 may. 2009

la cuota resultante de la autoliquidacion

Em sento pardillo acceptant tal qual el borrador, aixi que ahir vaig trucar a l'agencia tributaria per veure si era possible concertar una cita amb algu que em pogues assesorar amb aixo de la declaracio. Esperava una trucada curta, tenia el dinar a mitg fer; vaig dubtar abans de reconeixer que em trobava davant d'un ordenador con conexion a internet. D'alguna manera que no podria reconstruir una veu de dona jove em va portar de la maneta, telefonicament parlant -Entonces entramos en la pestaña azul, ciudadanos- fins l'enllaç de solicitud del borrador. Ho podia haber deixat aqui, tornar-ho a intentar un altre dia. Pero vaig preguntar que q'era allo de la base imponible.

(La Base Imponible)

Espere, creo que habia un esquema, vamos a ver...
-ManualPracticoRenta2008.pdf (15,15 MB)-      (15,15 MB!) 

Buscamos Liquidacion IRPF. Esquema general, lo ve, pagina 57, puede hacer zoom......en algun moment entre la base imponible general i la base imponible del ahorro em vaig perdre irremediablement. Amb un piti a la ma vaig esperar la pausa amb resignacio, aja, vaig dir. Vaig aprofitar per anar obrint algunes cartes. Creo que el esquema de este año ha quedado mas claro. Bien. Conociendo las bases imponibles podemos calcular las bases liquidables, como muestra el Esquema (II) -a mi mes que un esquema em va semblar una gabia, pero no vaig gosar de dir-ho- vemos la base imponible general a la izquierda y la base imponible del ahorro a la derecha, de donde aplicando la cuota integra estatal y la cuota integra autonomica obtenemos la cuota liquida total, y de esta, - un infern de no saber que dir, de no saber on mirar - tras deducciones y compensaciones fiscales que veremos a continuacion, la cuota resultante de la autoliquidacion...

Y acabare confirmant el borrador, tal qual.

10 may. 2009

Diputacio 93

Un dia sere mes gran i atrapat en un embus me'n recordare de l'ale emportant-se les mans al cap pero rient i dient lo haces bien, marc, lo haces bien. Amb sort aquesta frase em portara a despres, a l'alegria de saber que els napolitans tornaven a estar oberts i no tant per la pizza a metres com pel caliu de poder improvitzar un sopar per cuatre on acabar essent vuit sense necessitat d'afegir cap taula.



6 may. 2009

com groc i tou

Malgrat les primeres maduixes i el final d'infart, tinc la febreta als ulls i el cos ben lluny, l'he d'anar a buscar cada cop que el necessito. Millor dormir avui, millor dormir.

1 may. 2009

plácida

La catedral tiene un aire de gigante arrodillado desde quintana dos mortos; el tiempo es eterno, como en los cementerios. Yo a menudo me sentaba en el banco del convento y dibujaba los mosaicos de musgo y las muescas de la roca vieja (mentalmente, para no estropear la experiencia con la presion del resultado), y era feliz. Hay una puerta tapiada, otra que solo se abre para el jacobeo. Hay una escalera que conduce al reino de los vivos. Alfiles de piedra se recortan contra las nubes y son angeles que miran pasar. Desde las praterias, por las tardes, llega el agudo de un violin; cuando despuntaba el canon de pachelbel se me erizaba la piel. Hice muy pocos amigos en santiago, no se si alguno se acordara de mi. Pero de noche (a partir de cierta hora se apagan las luces que iluminan la catedral y el lugar deja de tener distancia de monumento) de noche, cuando la plaza esta vacia, el cielo es muy cercano y tiene estrellas. Un monton de estrellas. Si uno estira el brazo puede ponerselas en la palma de la mano.

28 abr. 2009

Einige Kreise


Tomorrow we enter the town of my birth. I want to be ready
(morrison)


quasi es vessa cervesa al apropar-me la llauna amb els peus, un bassalet que quedava amagat rera el llavi metal·lic. –en garriga es manifesta,
la vida que hem de dir-nos
podria encara cabre
dins tot el que ja hem dit?
i a continuacio el ramon ho encadena amb els duncan dhu, no entenc com a fet el salt. em ve el documental aquell del tiu que es fica dins el cau d’una lleona que acaba de parir aprofitant que surt a caçar, i com la dolçor del ronroneig dels cadells en pla subjectiu es trenca de cop en un calfred, quan es compren que des d’aquesta prespectiva l’unica noticia de la tornada de la mare seria un fred ullal ben a dintre el coll. he descobert que rimbaud era un adolescent recalcitrant com debia de ser-ho jo quan escoltava als doors. que porto tota la vida sense saber que whitman esta a tot arreu.

23 abr. 2009

petals en rierol


Hi ha moltes maneres de viure al mar. A mi m'agradaria fer-ho ben al fons, entre els peixos i el corall, pero soc mariner i deix roses sense fulles i contes a mitg explicar a les nits de ports que no em cautiven. Dubto entre remar o deixar-ho al vent, pero al final tant se m'en fot perque igual suru.

18 abr. 2009

Llum natural

Aquest mati feia un sol de baixar en pijama a comprar uns croissants de xocolata i esmorzar sobre el tou de l’edredo, deixant que el cafe es refredes entre petons. Despres el llit ha estat arrasat per una petita guerra civil feta amb coixins vermells, el perdedor queia al fossar de la roba bruta. La tarda era de passejar per la ciutadella seguint el cami amb mes corves.



17 abr. 2009

Tangled up in blue (II)

The only thing I knew how to do
was to keep on keepin' on
(like a bird that flew)

Barcelona es una ciutat feta a retalls. Aquest bar es un cafe de diumenge, i discutir pel plaer de discutir fins que vem deixar de ser nens. Aquesta cantonada es on em van fer un peto que no oblidare, i molts anys mes tard es on esperava una nit amb neguit als budells. Aqui hi vaig viure una temporada. Alla casi m’atropellen un dia que conduia la bici al ritme de l’ipot i vaig canviar de carril sense mirar. Tot plegat es alie com qui va a un funeral pospost, quan el sentiment ja s’ha assecat pero el record perdura.

It ain't me, babe

Hoy juegas a cachorito, mañana a matador. Sea como sea, sigue ahi la arruga incrustada en la camisa y no la logras arrancar por mas que repases con el hierro ardiendo, una y otra vez, con maldad, como esa presentadora de media tarde tan empeñada en destripar a la pobre abuela que solo pretendia enviar una carta y acabo ligando por internet. Casi me quemo al recordar lo de todas las mascaras posibles formando un circulo, y tu dentro. Algunas te quedan cerca, otras lejos, pero incluso las que nunca usaste estan ahi, al alcance de tu mano. Mentiroso por ignorancia, puedes representar cualquier papel: te crees gruñido lo mismo que flor. En realidad eres un ser sin rostro. Eres nadie.



9 abr. 2009

mas alla de orion

<<esto es como las novias, tu sabes, o te reenamoras o piensas en otra. todo lo que queda entre estas dos opciones te mata de inanicion. pero piensalo bien, tio, piensalo bien. asi lo plantea la mia: si me vas a engañar estate seguro de que la otra te excita y te alienta y te corresponde... porque yo soy perfectamente capaz de perdonarte, pero da por seguro que te voy a olvidar.>>

4 abr. 2009

changing of the guards

es un dragon de muchos colores, siempre bien combinados, que se mueve a motor. tiene peces en casa. puede sacar humo por la nariz, a veces muerde, es napolitano. habla un idioma propio y se alimenta de hierba. cuando el sol sale por su espalda se parece a un bebe.



3 abr. 2009

Good Bait

Nu, sense whisky ni escapatoria
abraces glaçons
(R. Boixeda)

Avui no sortire. Em quedare aqui, terrestre, deixan que les arrels se'm clavin a la carn. M'entregare al ritual solitari del rajoli d'oli i el punt exacte de sal, l'espera, el remoure el cul en cercles al ritme de l'olla. Les crispetes m'embafaran aviat, p'ro si no tinc son tornare a començar amb els comentaris del director. Sempre falcó a cel obert mentre em duri el fum, potser sonara un piano. Despres sere aspirat per la nostalgia i plorare tot de cadavers que he ofegat amb les meves propies mans. Al final tancare els ulls perque el forat no s'ompli de vertigen.

28 mar. 2009

Tangled up in blue

auf jedenfall, baby

Tengo un monton de cosas que use y que siguen ahi; las olvide un tiempo y las volvi a utilizar. Con cada vuelta todo es un poquito mas da igual. Esto, al menos, marca una direccion.


26 mar. 2009

sense pena ni gloria

Una cadira blava, una verda, una vermella. Sempre hi son pero normalment no les veus perque un munt de cares conegudes atrauen tota l'atencio. O potser es que aleshores es de dia i la llum entra a raudals per les parets de cristall, omplint la sala de blanc. Tant es, ara el bar esta buit i les parets son negres. Demanes un entrepa i l'unic que et ve de gust es l'unic que no tenen -doncs posa'm un llom i una canya. Encara tens la nevera buida i l'habitacio feta un calaix. Et fa mandra ordenar l'olla de grills que tens al cap, i si fossis a casa dormiries: dema arribaria encara mes aviat. Una cadira blava, una verda, una vermella. Una cadira blava, una verda, una vermella.

23 mar. 2009

Per afrasis

de la rothkovic

La descripcio de la situacio actual es la següent: quedat quiet, aqui dret sobre l'andana, davant dels trens que obren les portes enmudeix, i mira't fixament als que passen volant. Ni hi entris ni et tiris a la via, amb dos collons.

Aliments minerals

No m'agraden les forquilles de llauto, ni els ganivets que no tallen. M'agrada beure l'aigua en got de vidre i les cerveses de casc marro fosc. M'agrada prendre el cafe amb les dues mans, una per la tasseta, l'altra pel platet. M'encanta enfonsar els dits a les pedres de colors pero les botigues de collars em posen mes aviat trist.

21 mar. 2009

La piel a tiras

Ale escogio una orquidea ligera, de color morado vino joven y un ribete amarillo que se estira hasta hacerse tallo verde. Los petalos estan levemente ondulados: son olas de mar adentro, al anochecer. La mesa es de cristal y se funde con el frio del vaso. Por el ventanal entra una brisa suave, que hace temblar apenas la ceniza. Veo aun el mar desde un decimo piso.


20 mar. 2009

Built to resist

¿pa qué?
Este es por varias razones mi primer viaje en camisa.


No solo estaba Manda esperandonos a la salida del aeropuerto para tratarnos como huespedes de lujo y llevarnos a ese restaurante en el que pagamos con visa porque no teniamos cambio, why not, sino que despues, ya por nuestra cuenta (pero con un movil nacional a nuestra disposicion, a cuenta del estado), hemos dejado que el menu lo escogiera el estomago y que el chaval ese nos acompañara al hotel para ahorrarnos la molestia de buscarlo. Luego hay hechos mas circunstanciales como que el jefe del bar de anoche nos diera por nuestra cara bonita el penultimo romeo y julieta de su cava personal, o que Cap Cana fuera un paraiso desierto en el que el camarero del chiringo se acercara y en lugar de echarnos, como temiamos, nos preguntara, siempre por favor, si podria dejarnos una banderilla amarilla al lado de la tumbona que solo deberiamos levantar si quisieramos tomar algo. Y tambien, claro, porque nos hemos regalado a menudo el placer de abrocharnos una camisa limpia al atardecer, despues de la ducha y de la playa. Hoy por ultima vez.


Los viajes son como montañas, pienso. La primera semana es de subida, te lias con el cambio y tienes esa erronea sensacion de que las cosas son caras, o baratas, no sabes donde encontrar la comida y todos los nombres suenan extraños. Luego viene una meseta que dura lo que quede entre vuelos; siempre se anda rapido y el tiempo se vuelve loco. La ultima semana es de bajada, y a falta de un par de dias la pendiente se precipita: ajustar las cuentas, aceptar alguna que otra renuncia, confirmar una y otra vez los enlaces. El plan de esta noche es no dormir y cojer la guagua de vuelta a la capital a primera hora de la mañana. La prespectiva me da tantisima pereza que Patrizia se reiria si me viera ahora en el sofa. Hay en la mesita de noche de Gaby una vela que huele como esa ducha que nos pegamos en krakowia, tras dias sin dormir ni lavarnos; la huelo y me perdono, it's ok, it's all right, y me abrocho la camisa. Supongo que podia haber sido diferente, pero muy dificilmente mejor.


Hoy la cremallera de la eastpak negra que me ha acompañado en diez mudanzas y demas aviones ha muerto, definitivamente.

Ya ha durado mas que yo.


18 mar. 2009

L'experiencia no s'improvisa

Diuen que a barna ja es primavera. Aqui es un diumenge de pluja, malgrat que no plou i segurament no sigui diumenge. Ha plogut, pero, i els carrers que eren d'arena ara son de fang. L'Ale esta sota l'aigua, jo intento passejar pel poble pero m'enganxo al terra; quan no hi ha res a fer sempre queda internet. A la porta del ciber (el ciber aquest del Vladi, el tiu que tracta a la gent de voste indistintament de la seva edad) m'he trobat una italiana d'uns vint anys netejant-se la sola de les sandalies, normalment faig 15 centimetres menys, em diu; jo he optat per treure-me-les i anar descalç, tot i que en aquesta illa aixo no es porta. La italiana deu treballar aqui perque tocatejava un ordinador i ara esta escobrant. Una altra possibilitat es que estigui liada amb el jefe. M'ofereix cafe, i riu. L'italia es un idioma de festa, l'angles sempre troba la paraula exacta, el frances es mera sofisticacio retorica i l'alemany un passatemps d'avis, tan dolç quan es pronuncia a poc a poc. El castella em resulta massa barroc i el catala es l'unica llengua amb la que puc parlar des del pit. El sol segueix amagat i a la rebotiga algu punteja la guitarra (te quedaras conmigo una vida entera, contigo yo no siento mas que primaveras, i ara probablement vingui un subidon romantic que no li surt, i torna a començar). Hauria de buscar un altre lloc on deixar-me caure. Estic per acabar-me l'odisea pero l'ulises cansa una mica disfressat de pidolaire i meditant la mort pels pretendents sense acabar de fer res. L'altra opcio que porto ara mateix a la eastpak es el jueves, pero fa mes de platja. Avui em fa mandra corretgir-me l'ortografia. Sera que fan falta els diumenges.

17 mar. 2009

Get wet!!

Cuando vuelva me comprare una pecera enorme para vivir dentro. Desayunare pececitos de colores. Contratare a una langosta para que me viente con los abanicos de coral, que son como hojas de platano de otoño en gigante y lila. Llevare un pez loro siempre en el hombro, os llamara por vuestro nombre cuando vengais de visita. Pasare el rato trepando las chimeneas amarillas y asustando a los peces globo hasta que revienten. Me hare amigo de mis vecinas las aguilas marinas y volaremos juntos con la corriente, pero no de la morena que te muerde el dedo si le vas a pedir sal. Inspirare de vez en cuando, me elevare, mirare alrededor solo para confirmar que no hay razon para adentrarse en el oscuro profundo que hay mas alla del arrecife. Se hundira una sirena, tarde o temprano.


16 mar. 2009

Bouyancy Control Device

Siempre te escaparias antes de subir al barco, solo que no encuentras una excusa suficiente. Hasta te duele un poco la oreja, un dolor real y pulsatil que no es mas que el espiritu del miedo, haciendo de las suyas. Miedo a la presion, a la profundidad, el atavico miedo al ahogo. Es jodido eso de que nadie vaya a supervisarte el equipo ahora que ya no eres oficialmente novato, suerte de esa pareja de alemanes que me han ayudado a armar el BCD y luego me señalaban cuando veian un pez globo, o un pez flauta, o ese pez largo y plateado como una flecha con una mancha amarilla en el ojo que nos ha mirado un rato y despues se ha escondido bajo la arena.


15 mar. 2009

Si parpadean se lo van a perder

Hoy no hay nada que decir. De un desayuno exhaustivo hemos pasado a un pueblecito pescador en un comodisimo trayecto en tuareg. El tipo del scuba me ha conducido al pueblo de al lado a sacar pasta y de vuelta me ha ofrecido frutos secos al wasabi. Luego el sol ha vuelto al mar, entre las nubes, con su tempo lento y preciso del amarillo radiante al violeta oscuro. La pregaria dominical (yo me meneo porque soy feliz, decia) la daba un altavoz, no es broma. Y asi, no se. Bajando por la casa pintada a cuadros hay un salon de billar, el chaval que lleva el internet trata con una educacion extrema (sabe que la media hora son 35 pesos, señor, desea pagar antes o despues?) a un niño que apenas toca el suelo al sentarse en la silla, el colmado del pueblo aglopa en las calles adyacentes una multitud de bar andaluz. Todo es demasiado desnudo como para decir nada. Quiza por eso no me salga ese otro post que tengo atravesado.

14 mar. 2009

Voy de guapo, pero no tanto


Es cierto que todo es mas claro cuando ves el mundo desde el nivel del mar, sabes que sube para volver a bajar. Y tiene un punto muy heroico esto de enfrentarse a la naturaleza, de encontrarte de repente solo ante un horizonte de caballos blancos, furiosos, avalanchandose hacia ti todo crines revueltas y bramido salvaje. Hay que probarlo. Ahora comprendo mejor esas revistas que se amontonaban en el baño de casa de Jes cuando yo vivi ahi, y que aun deben seguir en el mismo sitio. Recuerdo a un ex de una ex que decia que queria morir despues de coger la ola perfecta, y sigo pensando que era un crio pero le concedo el dramatismo de la imagen. Esto del surf esta bien, hay que reconocerlo, pero acabas hecho papilla y te clavas erizos en el pie. Yo soy mas de escuchar el mar o de observar como los cangrejos cavan hollos en la orilla y giñan un ojo de tanto en tanto.

Aparte, medio por error compramos un after sun con olor a coco.
Muy tropical.






13 mar. 2009

Al baile!

(A veces me confundo y me creo que viajar es encontrarse con lo desconocido. Y no es asi, para eso esta la National Geographic y la media hora de despues de comer. Pero a veces me confundo, y entonces me entra como un desazon y una pereza en la retina. Esto ocurre, generalmente, como respuesta a una exclamacion de sorpresa que no comparto. Igual de brusco que empieza termina, cuando recuerdo que no viajo para descubrir, sino para entender)

Las Terrenas es un paraje aun olvidado (mentira, los terrenos de la costa ya estan vendidos, a la espera de la terrible llegada de las excavadoras). El pueblo es pequeño, apenas cuatro calles, y en dos noches ya nos conociamos todos los bares. La tercera repetimos mojito, volviamos a estar solos en la terraza. Despues de desgajar agradablemente otro trocito de nuestras vidas, Ale y yo volviamos a la pension cuando la musica nos llamo desde una esquina. La seguimos por la callejuela hasta desembocar en una placita donde un grupo tocaba bajo un par de focos y un monton de gente iba de aqui para ahi, en la barra, en las mesas, en la improvisada pista de baile. Habiamos encontrado finalmente el corazon nocturno de la comunidad. Mas alla del sorprendente espectaculo que ofrecian las occidentales de todas las edades moviendo torpemente las caderas ante sus negrotes fornidos y sensuales, en los apenas quince minutos que pasamos en esa plaza la bachata dejo de ser a mis oidos ese ruido dulzon y mas bien molesto que sonaba sin descanso en todas las emisoras del pais para convertirse en un ritmo alegre, social. Pura vida.

12 mar. 2009

El que siembra las nubes

powered by laura gil

Definitivamente el mango no me gusta. Los platanos son aburridos. La yuca no esta mal pero da un poco de miedo. Cuando mi avion se estrelle en una isla desierta quiero que tenga cocoteros. En lugar de luchar contra los otros montare unas olimpiadas.

11 mar. 2009

Down the hill to the left

M'he adormit a mitja expedicio maritima i no m'ha sapigut ni greu (es cosa del sol, que ho fa tot tan facil). De les balenes la cua i encara. L'americana era molt rosa i molt mona pero cridava horses!! quan en creuavem un i es menjava absolutament tots els forats de la carretera this car i rented i so narrow you know i'm not used to it i bla bla, tota l'estona. A la tele les balenes son molt mes aprop i obren la boca, i sempre et fas amic de la tia que es desvia de la ruta per acompanyar-te desinteresadament a casa. Mai et queda el moreno paleta. Sort que l'Ale te una imaginacio desbordant i ahir a mitg passeig va reinventar un altre classic (Com se llama eso que juegan los viejos con bolas de fierro? Petanca? Si tio, eso, mira cuantas rocas!). Avui vull la revancha.


10 mar. 2009

Sobre la veraz e isleña historia del centauro explorador, el coco balon y la nata espumosa.

Hay que entornar los ojos y respirar alrededor:

Eres un conquistador del Nuevo Mundo a lomos de un esplandido corcel, abriendote paso a machetazos por tierras nunca holladas en busca de El Dorado para gloria de toda la cristiandad. Sudas, y a cada resoplido de tu montura se te eriza el espinazo: te sabes vigilado por cientos de ojos que espian entre la maleza. Te proteje Dios, y el hecho de que te vean como una criatura aterradora, mitad hombre, mitad bestia.

-y ya me diras, si este no es mas que un caballo niño que solo se mueve cuando le grita el guia.






Un coco en la orilla. Y un cocotero no muy alto con otro coco colgado, solitario. La invencion del baloncesto es solo cuestion de tiempo. Tras hartarse de lanzarle al coco canasta (porque no se suelta, el cabron) se queda uno con un coco balon agrietado en la mano. El futbol americano es entonces algo instintivo, elemental.






Cuando el sol empieza a esconderse, a nuestra izquierda, levantamos el campamento playil. A nuestra derecha la luna ha impuesto ya su imperio nocturno y brilla a lo alto, inmaculada. Esta confrontacion cosmica enerva al oceano, inmenso atlantico que reseguimos camino al hotel mientras las olas empiezan a crecer y a espumarse. Yo me detengo. Ale pregunta:

- Todo bien?
- Si, si, solo me acorde del titulo de un libro. Et deix, amor, la mar com a penyora. Estaba en la estanteria del despacho de casa mis padres y solia mirarmelo mientras encendia el ordenador.
- Como? -Ale es un tipo de manos enormes y civilizacion exquisita. Uno juraria que es suizo si no se desgallitara al coger el volante ni profesara esa pasion elemental por la pasta y la mamma que harmonizan a la nacion italiana. Sabe que me gusta enseñarle catalan.
- Et deix es te dejo. Penyora es como cuando das el DNI como garantia de que devolveras los patines.
- Et deix, amor, el mar com a penyora. Ok. De que va?
- No se, nunca lo lei... Pero Et deix es una formula muy bonita. Penyora me gusta aun mas. Solo pensaba que los marineros saben que cualquier dia pueden no volver.

8 mar. 2009

¿Que tu prefieres?

Santo Domingo es una ciudad sin mapa, en coche y blackberry a dos manos. Nos mueven por lugares donde la cerveza se sirve envuelta en una servilleta y adjetivos como popular o publico se pronuncian siempre en cursiva, nos abren las puertas de la casita de la playa que es una maravillosa mezcla de naturaleza virgen y buen gusto. No lo dice, pero se que a Alessandro le molesta un poco ver como la miseria pasa de largo al otro lado del cristal. Yo, la verdad, tengo la conciencia tan quemada que ya no me duele. Y por supuesto me tumbaria bajo un arbol centenario en una placita sin nombre del barrio colonial a oir historias de supervivencia imposible y a brindar con brebajes salfumanicos, pero me encanta que me conduzcan con la brisa de jason mraz mientras la piel me arde aun del sol que recien se fue.





6 mar. 2009

Fasten your seatbelt

Normalment es precipitat com si hagues de deixar d'existir. Tornar trucades pendent abans que m'engulleixi el silenci, planejar rutes, preveure incidencies, correr que tanquen la botiga. Fer la maleta. Aixo aqui, aixo alla, tot un inmens desordre que emboteixo a la motxilla mentres miro el rellotge de reull, i em torna sempre el markus, el suec, tan eficient ell i tan viatjat dient cuanto mas tiempo tienes mas tiempo tardas... podemos aun tomar otro gintonic. Aquest cop ja no. M'ha sobrat per dutxar-me, per sopar, per riure'ns de la gent que surt a la tele... ara me n'aniria a dormir i dema qui sap, fa pal agafar un avio. Pero he d'aconseguir com sigui que segueixi gobernant l'inercia, arribar a casa de l'Ale malgrat la son...

i dema podre ser mandra sota el sol, llangardaix, ona de mar;
menjar-me de nou la pastanaga.

2 mar. 2009

L'aura

Avui no ha estat un dilluns normal: he obert els ulls dos minuts abans que sones el despertador i no he volgut tancar-los. A l'anestesista li ha donat per posar radio clasica i me n'he adonat que no soc tan friki com pensava perque m'ha aborrit una mica, sort del jefe que es un cachondo amb accent montillesc (pac abai! pac abai! que si cortas aqui lo matas, hombre!). Ha estat guay que el cesc estigues a casa quan l'he trucat, i tambe que la bibliotecaria fos tan jove i tan simpatica, p'ro sen's dubte el millor de la visita a la reixeta que em va fer com soc ha estat comprar-me un fonendo nou. Mola comprar-se un fonendo nou. Al arribar a casa no hi havia ningu. He trigat una bossa industrial de bastonets a obrir el mail i descobrir que s'havia anulat el sopar oficial de traspas de poders del pis (la marta se'n va): m'he quedat empaxat i enfadat, pero hi ha poques coses que resisteixin al balsam d'una sopeta d'estrellitas. I aquestes poques coses no tenen res a pelar contra l'omnipresencia de la mort (mes tard he sapigut que al pare de la marta li han diagnosticat una leucemia). Parlant de medicina els hi he ensenyat el meu littmann negre, brillant: a l'imma li ha fet molta gracia, al ramon no. Despres he deixat d'existir una llarga estona, lub-dup lub-dup lub-dup lub-dup. Ha estat bé decobrir que segueixo tenint cor. No les tenia totes, malgrat aixo de deixar que el mobil balles tanta estona a la butxaca imaginant que eres tu, buscant-me. Em fa una mica de vergonya que pensis que m'agrada fer sustos, quan es nomes que (voldria fer-ho tant a poc a poc que) tinc por que te m'adormis. Aquest es un post força aborrit perque no estic ni trist ni content, potser una mica cansat i prou.


1 mar. 2009

Els ocells, que volen.

Soc sovint aquest passeig de diumenge. Diferents ciutats, diferents estacions; mateix vuit, mateix paisatge. Una nena que no aixeca un pam (soc molt dolent posant numeros als nens) li pregunta a sa mare: El meu sant ja ha passat? No. Pos jo crec que el sant hauria d'estar en mitg. Al creixer continuem creient.
Hi ha un fanal amb el cap tort. Es trist.





PS: (Segueix sent diumenge), que tampoc es necessariament gris. P'ro un cop follats i menjats i dormits, que queda? Tot el diumenge per davant!
Discorrer no porta enlloc, i clar... arrosseguem els peus.