19 nov. 2012

Largo ma non tanto

Si realment l'estimés, més enlla de les flors i les arrels, crec que m'hauria de fer desapareixer completament. Davant d'aquest gest d'altruisme desmesurat els de més lluny dirien por, els de més a prop dirien vici. Afortunadament he acumulat un munt de bones excuses i ja no he de fer cas de coses nobles com el sacrifici o l'integritat. Amén.

4 nov. 2012

Broadway Boogie Woogie

De tant en tant, molt de tant en tant, un aconsegueix abstreure's dels protocols i els algoritmes i els percentatges acumulats. L'anima humana deixa de voler ser un misteri, que segueixin girant les grans revolucions sobre el mateix eix de sempre. I l'art, com artefacte: que artificials les corbes salvatges de papa matisse, els equilibris subtils del quadrat mondrian, si la vida... De tant en tant, generalment cap al vespre, un aconsegueix abstreure's de totes les abstraccions i aleshores, amb una pau infinita a les mans, recorda que la vida és en realitat això i nomes això, despenjar els mitjons secs, penjar els jerseis molls.

11 ago. 2012

una familia d'arbres per caçar


Fins i tot he provat de venir des de molt lluny, per cales, roques, oliveres, ceps, descampats de pedra i ferralla, he vist el poble apropar-se a poc a poc, he caminat sobre un gat mort i sobre el derelicte d'una llagosta enfonsada entre formigues a la vora de la carretera, al costat d'un avió que aterrava pocs metres més enllà. Molt extrany. Ara tinc els dits plens de sal i plens de pols, l'estomac buit, el cap molt clar, però ni així, no hi ha manera. Rés a dir. És culpa del mar i el sol i la música tants dies filtrant-se pell endins, de dormir al terra, de mandrejar tant. És culpa, sobretot, d'haver estat llegint obsessivament al henry miller. Com no l'havia descobert abans és un misteri sense sorpresa, com tants d'altres. El mestre només arriba quan l'alumne està preparat, suposo, i tot això. Ara estic buit, com una urna de la que s'hagués fet volar pel penya-segat les cendres d'un cadaver molt molt pesat, d'un dubte absurd. Només queda un silenci alegre i la ressaca d'aquesta eufòria sense raó ni sentit ni voluntat d'entendre, la ressaca d'haver estat molts anys sobrevivint sol a la selva i haver trobat de sobte un poblat antic ple d'exiliats que et tiren confeti al veure't entrar. Que us haig de dir, segur que tots us veu sentir igual.

---

Ahir va passar una cosa, però. Al vespre, esperant el sopar, un borrissol blanc va passar-me davant dels ulls i quasi va tocar la pagina que feia veure que llegia, com si volgués cridar-me l'atenció. Va tornar a pujar i va tornar a baixar, dibuixant una espiral perfecta al voltant de l'ampolla de coca-cola. I es va posar allà, sobre la taula, fantasma d'eriçó de mar, minúscula estrella natal, tot el seu pes insignificant sostingut per dues potetes. Durant una eternitat ens vem estar mirant i em vaig preguntar si tornaries, i quan, i com. Finalment els centenars de filets de coto-fluix van tremolar, un segon, abans d'enlairar-se entre cabrioles. Per un moment em va semblar que podria i em vaig portar la mà a la butxaca, buscant el boli. En va sortir un globus blau. Al tornar a probar en va sortir un de vermell. El vaig inflar i el vent va emportar-se'l cel enllà, mar endins. Després va sortir el boli, però ja no vaig trobar res a afegir. Seria fantàstic que demà et caigués a les mans.

31 jul. 2012

afortunadamente

El problema es que si me preguntas, si realmente quieres oir sobre eso, tendré que decirte que yo no quiero vivir en ningún quirófano ni en ninguna familia ni en ninguna ciudad sino para siempre en esta hoguera. Absurda pero real, intangible, como el tiempo o el deseo. (celestial, si pudiera decirse) celestial. un acento, un tono, un timbre. la vida. que se va, dejando siempre un agujero de tierra seca y cuando está, cuando está es sólo un motón de demasiadas valvulas que me empuja a ningún lugar. 

26 jul. 2012

subterrani

Em reconec el clot per l'embolcall de terra seca. La llavor no es veu, encara. Avui no ha plogut però demà potser. O passat demà. Tantíssimes vegades les coses ja són al seu lloc abans d'apareixer...

9 jul. 2012

old fashioned morphine

El temps sempre en descompte, sabata apretada, i allò de Lo haría, lo haría, pero no puedo dividirme... ¡Me cago en la puta es que no quiero que te dividas, joder, lo que quiero es que te multipliques! Però els pins, i saber que el mar està allà encara que no puguis parar a ofegar-t'hi. Només condensar una tarda sencera en un to de blau i quedar-te tranquil, com qui de molt lluny veu la llum encesa i sap que encara algú el rebria a casa si pogués tornar-hi. Et queda el consol de saber que serà estiu sempre que ho vulguis.




25 jun. 2012

La cuota resultante de la autoliquidación (II)

Y no sólo crecen, sino que en seguida saben que han de crecer
Peter Pan y Wendy, J.M. Barrie

Sabia que passaria algún dia i ha estat avui. La dolorosa pèrdua de l'inocència, l'expulsió definitiva de neverland. Aquest cop el tiu del telefon de l'Agencia Tributaria m'ha dit -havia de passar, clar, joder, tant de temps jugant a les mudances i a les contes de la iaia a la llibreta dels viatges, tant per tabac, tant per alcohol, em queda tant per menjar i no puc pagar mes que tant per un sostre, joder, clar, tard o d'hora- que no em podia aprovar el borrador automàticament -com que no?? va, si et dic que si, si a tot, només dona-li al boto aquest dels deutes amb l'estat i et pago la llibertat sense mirar el preu- que abans havia de declarar si les activitats económiques de l'exercici havien estat activitats professionals o rendiments del treball. El tercer cop que ho repetia m'ho he escrit per no perdre'm, que ja m'ho conec i truco amb el boli a la mà prò igual després a vingut el llarguíssim bla bla bla i l'unic que n'he tret en clar és que aquest any la cosa ja no dóna més de si i a falta de cinc dies perque venci el plaç hauré d'aprendre a fer servir el (putu) programa PADRE -i dale, cony, que jo encara no vull ser padre i tothom que s'entesta en fer-me gran...

12 jun. 2012

in my secret life

La conversación acabó algo así como ¿y a usted le han operado alguna vez?, más o menos, ¿más o menos?, más o menos, ¿¿como que más o menos?? bueno, usted vera, yo siempre he defendido la verdad -aqui empecé a escuchar en diagonal- Pinochet, ese repugnante, planeó destruir -claro, luego se exiliaría a alemania, seguro, por eso el bigote blanco y largo a lo bismark y por eso el respingo y el JA profundo y seco que suelta cuando pronuncio su nombre- y toda esa corte de miserables repugnantes, estaban en todas partes y yo -insistía mucho en lo de repugnantes, no sé- me detuvieron, por supuesto -pero esas cicatrices tan raras en la barriga- y así fue, sobreviví al fusilamiento y me fue concedida la gracia de permanecer con vida, aunque no la de la anestesia, las balas me las quitaron ahí mismo, bajo el poste, tal cual... (la propia inercia mecánica de la anamnesis, las cinco fichas aún por visitar en la gradilla, la certeza de que todo eso no tenía nada que ver con su almorrana y que por mi el tipo se podia ir a casa tan pronto como acabara de teclear el informe que ya estaba redactando en mi cabeza) Ajá, ajá, espere en la salita y ahora le traigo las recetas.
 
Esto fue hace tres días y por supesto lo olvidé al instante, me parece que ni lo hice constar en el informe. Sólo que el tipo sobrevivió al plomo de todo un pelotón y le fué concedida la gracia de permanecer con vida. Ni más ni menos. No hay ninguna razon para que la historia no sea cierta y a la vez sigue sonando increible.