Afegida una dimensio temporal a les tres classiques dimensions espacials, sembla logic acceptar que n'hagi d'haver una cinquena, equivalent transversal a la longitudinalitat conceptual que hom confereix al temps. Aquesta cinquena dimensio, possem per cas, uniria entre si, com els diferents punts que formen una recta, diferents supraestructures espacials (la gracia de la corva que produeix un braç al despedir-se, la bella i momentanea mort d'un simultani aspirar d'ales) diferents supraestructures espacials, deia, repetides a llocs distants pero sempre en un mateix instant de l'eix temps. Despres es podria concebre un sise pla, perpendicular a aquests dos ultims. I seria natural, aleshores, concedir una relacio dinamica a aquestes noves creacions dimensionals: en naixeria aixi la setena. Graficament, la progressio adopta la forma d'una quimera entre esquelet de balena i escala de cargol que pujes cap a dins. El joc continua ad eternum, o fins que per fi ets el següent a la cua del super.
Crec que, si t’he entès, la dimensió de la que parles no deixa de ser espaial dins del propi temps. Es a dir, no estariem en una nova dimensió sinó en una superposició de les 4 dimensions (clar, depènc com t’ho miris, si a això se li vol dir 5ª dimensió…això de la percepció es tan inabastable que li podem donar tantes formules com vulguem que a ella plim…)
ResponderEliminarQue la realitat pugui ser infinita i eterna (o així la concebem per un tema que no sabem catalogar-la “millor”, de que no podem abarcar-la d’altra manera que no sigui aquesta “indeterminació”) no vol dir que tingui infinites dimensions. Ara, potser si podriem parlar de que en té cinc, en el sentit que tenim 5 sentits…
Es podria dir que la realitat depen de l’observador i de la situació de l’observador (en definitiva, ho podem traduir per espai i temps -4dimensions-) en front d’aquesta realitat, una mica com allò que explica el Fernandez Mallo d'una bola de billar que s’acosta a una altra bola, com un punt imaginari situat entre les dues boles en cada instant i que es desplaça a mesura que la partícula en moviment s’aproxima cap a la que està quieta.
M’has fet pensar també en una altra de les paranoies d’en Fernandez Mallo a “ Postpoesía” quan, al parlar de la idea de “Centros de tiempos”, diu sobre lo de les pastilles de Matrix: “Pensemos, ¿y que ocurriría si tomase las dos píldoras simultáneamente? En qué mundo habitaría entonces? ¿Sería posible? ¿Por qué tener que elegeir entre la canónica vida “real” u la onírica extravagancia? ¿Por qué Matrix abunda en esa escolástica dicotomía? Eso es. La observación de la literatura desde el sistem ade referencia Centro de Tiempos es como tomar las dos píldoras a la vez para salirse del tiempo que te hace elegir entre un pasado y un futuro e instalarse en un tiempo equidistante a todas las obras.”
Obviament això no és cap mena de conclusió amb cara i ulls sinó que espero haver generat més preguntes que respostes. Paso palabra.