Kowloon

Caminar, caminar molt. Abstreure's completament. Caminar fins que no quedi rés a dins i tot sigui només llums de neo o algún d'aquests arbres enormes que surten de minúsculs rectangles de cement, vessant arrels i lianes que cauen just davant de la vitrina dels rolex o de la botiga de serps barroques, d'or macís, i braçalets de pedra verda de jade. Potser enfilar-s'hi i no baixar mai més, deixar que el món sigui un eixam de gent baixeta circulant per sota les branques amb la seva pressa cotidiana i una vida tant normal que un no pot ni imaginar-se'la, l'avia en cadira de rodes, el fill explicant una interminable anècdota escolar. Tot un tros llarg i estret que podria ser la cinquena avinguda, amb l'excepció dels cartells que criden en colors massa orientals, es a dir mal combinats. Després un altre tram, més ample o menys atapaït, i passem entre els nigerians que mandrejen a l'entrada del primer edifici on vem buscar allotjament, les Chungking Mansions. La planta baixa es com un bazar, tot decadent, la resta son pensions, tres o cuatre pensions per planta. Disset plantes. Cua a l'únic ascensor disponible. El markus assegura que entre els fils de coure i les runes que habitaven a l'escala hi va veure sang. Mes tard vem descobrir que efectivament hi havia hagut morts en aquell edifici, tristament célebre després d'un incendi y un parell d'assessinats. Nosaltres aquí fent veure que no hi som i la vida que ens bufeteja tan suaument...

Caminar més, ignorar l'estació de metro i continuar cap avall, cap al riu, diem, pero no ho és, és el mar de la xina que separa l'illa de Hong Kong de la resta de territoris continentals esgarrapats pels anglesos i perduts després només a mitges, un país, dos sistemes, parlant de política com qui de premsa del cor, afligidíssims però completament descreguts. El markus menys, economics are all, que diu. Però és que no hi ha res, que no ho veus, markus, nomes l'il·lusió de navegar entre carrers extranys sense perdre el fil i somiar que ariadna.

Arribem a l'extrem de la península de Kowloon, a uns cent metres del buit que imaginem deu correspondre al canal. És de nit, estèm cansats, i ja són moltes les vegades que en aquest mateix punt hem decidit deixar-ho correr perquè un encreuament d'autopistes ens veta l'acces natural al moll. Pero avui, amb l'inercia, rebotem com pilotes de pinball per la barana que escorta els carrils fins que emboquem el pas subterrani. Al sortir impactem brutalment contra l'skyline de l'illa de Hong Kong i és fascinant i absolutament desmesurat: de punta a punta, la riba es una muralla de desenes, centenars de gratacels, milers, milions de rectanglets de vida il·luminadats formant una sola estructura compacta, orgànica, coral enorme i palpitant.