Mola que el sostre sigui baix i gris al pis d'abaix i que al pis de dalt hi tinguin llumetes de nit i sofàs i girasols taronges a l'ampit de la finestra, i un mural en blanc i negre de quan el Jules solta alló de and you will know my name is the Lord when I lay my vengeance upon thee, el veus quan t'has de girar per fer lloc a la safata que puja carregada d'una escuma d'artesania densa i a ras de got, núvol en flor, una cerveza muy bien tirada, sí señor, obra efímera, però... altre cop toca treure el cap per la barana del pis de dalt, des d'on la barra et queda just a sota i la cambrera d'esquenes: es torna a formar el triangle de buscar els ulls d'algun client que busca els ulls de la cambrera que aleshores aixeca el cap i així, en una relació tan vertical i tan ben dotada, et troba fent un enorme esforç per mirar-la als ulls. Però sobretot mola que el bar de sota casa sigui casa a més de bar, quan aneu apareixent per celebrar que el dia d'avui ja s'ha acabat i el de demà està encara per arribar, tot sinceritat desbocada, que el detall fa l'història malgrat l'Elena sense H, pobreta, el que ha de sentir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario