on tot plegat va prendre forma

A l'illa d'Itsuku-shima s'hi arriba amb ferry. És una illeta petita, amb un minúscul port i un poble de quatre carrers destinats a complaure als turistes que venim de tot el món per contemplar una de les proeses més aberrants que hagi ideat mai la ment humana. Si t'hi deixessin sola et moriries de l'aborriment, a menys que aprenguessis a jugar amb els cervolets que passejen sense cap mena de por pels carrers del poble, esperant rebre alguna galeta o alguna caricia. Com tot el japó, pais terratremol, itsuku-shima és en realitat una muntanya guanyada al mar i l'escarpada vessant porta el bosc fins pràcticament el nivell del mar. Un lloc ideal per construir-hi un santuari, fa molts i molts d'anys. Un caminet sense importancia s'endinsa al bosc resseguint la costa rocosa. Just abans de perdre's entre el follatge verd, però, tres troncs polits, vermells, enmarquen el pas formant una porta -una torii- una estructura ancestral destinada a recordar al peregrí que encara disposa d'un tram de camí per silenciar els pensaments abans d'arribar al temple. Al principi era petit però per alguna raó que desconec uns segles més tard va ser ampliat, una construcció monumental, una obra inaudita. Van obrir el temple al mar, van enfonsar enormes pilons a la sorra, aprofitant la baixada de la marea, i van clavar-hi a sobre els taulons de fusta colorejada que servirien de paviment per un inmens espai ple de pau, decorat amb flors i una campana. També van construir-hi un moll, ara si podria arribar amb barca. Faltava només un problema per resoldre: la torii. Estic segur de que va haver-hi una gran debat, moltes cares llargues, algún crit, els qui proposaven anular el moll del projecte per no ofendre a la tradició, els qui consideraven que per un cop es podria fer una excepció... van guanyar els qui comprenien la completa futilitat del fet però no podien resistir-se al poder d'aquella imatge i finalment els monjos de la petita illeta d'Itsuku-shima van resoldre per  l'inconcebible: posar-li una porta al mar.

Plovia.
(La mestressa del cafè on vaig refugiar-me en el moment 
de màxima tormentor em va regalar un paraigües blau!)
Tornant amb el ferry cap a miyajima el cel era completament gris i el vaixell
semblava moure's al compàs, mentre la nina persson em deia a cau d'orella 
ease your trouble, 

we'll pay them double 

not to look at you 

for a while. 

and you rely on 

what you get high on 

and you last just as long as it serves you... 

explode or implode
we will take care of it.