Que bé hi quedaries al meu costat, aquest mati, jugant als pronoms febles. La gespa es molt verda i l'arbre encara conserva totes les fulles: de sota fan el contorn del continent llunya on ens perdriem. Veuriem passar un estol de bicicletes taronges. Tu em treuries una foto sense delatar-te, jo pensaria el missatge que rebries hores despres. De cara al cel a la gespa, de tant en tant el vent te'm portaria dins; en un moment donat et tocaria el peu i t'assenyalaria un vers: em riuries sense trencar el silenci. Tornant a casa no ens agafariem de la ma, no caldria. Estariem suaument lligats per un apòstrof.
No hay comentarios:
Publicar un comentario