Despres d'un retrobament impossible i una proposta d'evasio a la deseperada, la india guapissima li surt al slumdog millionaire amb una bofetada de pragmatisme: So what?. Ella es quedara amb una vida miserable i ell l'esperara a les cinc en punt a l'estacio, cada dia. Jo un cop vaig escriure una carta. Era força maca, pero no la vaig enviar perque em vaig respondre amb la mateixa pregunta. I mai m'he fet milionari. La vida es aixi: covarda, podriem dir.
Pero tot plegat, es tan facil l'amor i tan curt el misteri.
PS: M'he tornat a escoltar l'homonim del miles davis i no crec que vagi gens per aqui, no se, digo yo... es com mes de nen entremaliat aixecant les espatlles i donant-se la volta per continuar jugant. Entre la musica que porto a l'ipod, la que mes s'assembla a l'abisme que obre la pregunta en questio es la gymnopedie no.3, que es una canço de tardor amb una fulla que cau al final.
PS2: Es tan natural creuar-se amb la maribel al carrer carders acompanyada d'una japo i que em pregunti si la conec, no, crec que no, it's a pleasure anyway, nem a fer un te, t'apuntes, no, merci, faig tard al cine, ok, ja ens veiem, bye, bye. Som veins: ella viu al forat de la vergonya. A mes, la maribel es enfermera de l'helicopter groc del SEM (!). Pero ens vem coneixer molt lluny, compartint un esmorzar al barri d'asakusa i un breu trajecte de metro fins l'estacio central de tokio. Sempre somriu.
PS3: Definitivament m'estic fent gran: quan he ruixat els glaçons sabia positivament que al acabar-me el whisky aniria a dormir.
Pero tot plegat, es tan facil l'amor i tan curt el misteri.
PS: M'he tornat a escoltar l'homonim del miles davis i no crec que vagi gens per aqui, no se, digo yo... es com mes de nen entremaliat aixecant les espatlles i donant-se la volta per continuar jugant. Entre la musica que porto a l'ipod, la que mes s'assembla a l'abisme que obre la pregunta en questio es la gymnopedie no.3, que es una canço de tardor amb una fulla que cau al final.
PS2: Es tan natural creuar-se amb la maribel al carrer carders acompanyada d'una japo i que em pregunti si la conec, no, crec que no, it's a pleasure anyway, nem a fer un te, t'apuntes, no, merci, faig tard al cine, ok, ja ens veiem, bye, bye. Som veins: ella viu al forat de la vergonya. A mes, la maribel es enfermera de l'helicopter groc del SEM (!). Pero ens vem coneixer molt lluny, compartint un esmorzar al barri d'asakusa i un breu trajecte de metro fins l'estacio central de tokio. Sempre somriu.
PS3: Definitivament m'estic fent gran: quan he ruixat els glaçons sabia positivament que al acabar-me el whisky aniria a dormir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario