Res de tot aixo es necesari, per descomptat, podria perdre el temps de moltissimes altres maneres. Totes serien igualment efimeres. La setmana passada vora les 6 de la tarda vaig pensar molt fort que no hauria d'oblidar mai aquell moment, vaig apretar-me el front i tot, per enganxar bé el record. Ara em queda l'imperatiu, pero gens exactament el que no habia d'oblidar. Es un classic. Apuntar-ho tampoc ho conserva (ho ensucra, ho llefisca), no us pensessiu pas que ho faig per'xo. I soc conscient que no parlem de literatura (i que mes dona la literatura, de totes maneres), sino de notes olioses en tovallons electronics (ademes, cap d'elles estava fatidicament condemnada de naixement a tenir forma d'esponja, que diria en ferrater, es una manera com una altra d'airejar les idees). Tot plegat es nomes una bonissima excusa per jugar. Jugar amb tot allo que ens passa mentre estem ocupats en viure. I aixo a arrel d'aquest comentari apocaliptic que he sentit a algun lloc, que gmail accedeix al nostre correu (pots contar que n'ha de treure del meu), que facebook ens controla els amics (¿queda amb ells quan jo no hi soc?), que algu molt dolent guarda les nostres pitjors cares per publicar-les el dia de dema (aixo ho diu el company cabro que et va fer la foto, per desviar l'atencio). Que la gent ja no es guarda els sentiments, que els publica com si importessin a algu. A mi si que me la bufa, el que en fagin amb ells. L'intimitat, quan s'assembla a la vergonya, es una cadeneta cristiana que ens penjem al coll per recordar-nos que tenim por de dir el que pensem, inclus a nosaltres mateixos.
fotografia del carles barcena. publicada sense el seu permis, de fet.
No hay comentarios:
Publicar un comentario