14 feb. 2009

I love ibuprofeno

La selva de mar es un param postnuclear des d'on agafo el cotxe que em porta a Girona, ciutat diumenge. La ressaca es com desprendre's del pes del temps; compartir-la a la vora del riu, un desbordament de calma. Al tornar, les paraules son aigua que se m'escola entre les mans, t'hi veus al fons del clotet i en un moment ja no hi seras. O com la barana que intenta escalar aquella criatura: te els dits massa curts i no pot aferrar-s'hi be. Quan la seva meticulosa exploracio de l'entorn el porta als meus peus em saluda rient i no se com agrair-li (sempre em ploren), aixi que remeno al fons de les butxaques per veure si hi trobo algun caramel amagat. Aleshores me n'adono que no he validat el bitllet pero no vull correr, no em vull aixecar, el nen podria espantar-se de veure'm tan gran. El revisor ho haura d'entendre. L'andana es comença a omplir de gent, un avi amb la mirada arrugada, una noia que pinta els apunts de massa colors. Jo tremolo de fred com espolsant-me la crosta de paraules que em fugen i rellisco banc envall, esperant el tren que arribara amb la seva calor d'hivern i la soneta que tan necessito.

(nota mental: amagar-se caramels a les butxaques)


No hay comentarios:

Publicar un comentario