L'aura

Avui no ha estat un dilluns normal: he obert els ulls dos minuts abans que sones el despertador i no he volgut tancar-los. A l'anestesista li ha donat per posar radio clasica i me n'he adonat que no soc tan friki com pensava perque m'ha aborrit una mica, sort del jefe que es un cachondo amb accent montillesc (pac abai! pac abai! que si cortas aqui lo matas, hombre!). Ha estat guay que el cesc estigues a casa quan l'he trucat, i tambe que la bibliotecaria fos tan jove i tan simpatica, p'ro sen's dubte el millor de la visita a la reixeta que em va fer com soc ha estat comprar-me un fonendo nou. Mola comprar-se un fonendo nou. Al arribar a casa no hi havia ningu. He trigat una bossa industrial de bastonets a obrir el mail i descobrir que s'havia anulat el sopar oficial de traspas de poders del pis (la marta se'n va): m'he quedat empaxat i enfadat, pero hi ha poques coses que resisteixin al balsam d'una sopeta d'estrellitas. I aquestes poques coses no tenen res a pelar contra l'omnipresencia de la mort (mes tard he sapigut que al pare de la marta li han diagnosticat una leucemia). Parlant de medicina els hi he ensenyat el meu littmann negre, brillant: a l'imma li ha fet molta gracia, al ramon no. Despres he deixat d'existir una llarga estona, lub-dup lub-dup lub-dup lub-dup. Ha estat bé decobrir que segueixo tenint cor. No les tenia totes, malgrat aixo de deixar que el mobil balles tanta estona a la butxaca imaginant que eres tu, buscant-me. Em fa una mica de vergonya que pensis que m'agrada fer sustos, quan es nomes que (voldria fer-ho tant a poc a poc que) tinc por que te m'adormis. Aquest es un post força aborrit perque no estic ni trist ni content, potser una mica cansat i prou.